El rauc de les granotes (1)

Dormia tranquil·la; de fet mai he tingut cap problema per adormir-me, es pot dir que m’ajec al llit i em desmaio; i de sobte, sense explicació, com per una sacsejada, em desperto corpresa i desconcertada. Sento el toc-toc del meu cor i la meva respiració accelerada embolcallats en silenci.  Torno a estirar-me i em relaxo, llavors si, en mig del no res sento passes, sigil·loses, desconegudes i humanes. Tinc el terrat a sobre, i clarament sento a algú caminar. La por em pren i m’abraça fort i llavors venen, tornen a cantar molt alt i em tapo les oïdes amb les mans amb tanta força que em faig mal, mentre tanco els ulls i canto “les nenes maques” per no sentir-les. Però les granotes canten, moltes, alhora i només es pot sentir una coral immensa de granotes i gripaus, res no les fa callar. Arraulida sota el llit, tremolant de fred i de por, espero que es faci de dia.

M’agradava anar sobre les espatlles del pare quan passejàvem. Els diumenges de vacances anàvem a escoltar les sardanes a la plaça, sota el sostre de les branques del plataner gegant. Encara érem lluny, tot just sortíem de casa, que el pare deia: -Nena, fan “sardines”, ho sents, les olores? En vols ballar unes quantes? I jo somreia.

Els vespres d’estiu, després de tancar la botiga, com encara era clar, anàvem fent un passeig a veure l’avi al tros. Jo devia voltar els quatre o cinc anys, pujada allà, contenta i valenta, sobre les espatlles del pare, i els meus germans, molt més grans, adolescents,  caminant al costat. Parlàvem i rèiem animats fins a mig trajecte. Quan deixàvem els carrers i preníem el camí polsegós del riu, protegit per les canyes, es feia el silenci. Als meus germans se’ls escapava una rialla burleta i em miraven de reüll. El pare els renyava i es posava a xiular i a cantar fort.

Llavors quan el sol de tarda començava a caure i enlluernar-nos pel camí sorrenc, començaven els raucs de les primeres granotes, i cada cop s’hi afegien més i més, fins que el concert era gairebé insuportable. I el meu cos menut començava tremolar, i xisclava i em tapava les orelles aixafant-me el crani. Els meus germans esclataven a riure i deien- Que venen els gripaus i se’t menjaran els ditets!.

Llavors el pare els cridava a l’ordre i a mi em baixava de les espatlles i m’abraçava amb força i em cantava” les nenes maques” a prop de l’oïda.  I a coll, abraçada com un mico, arribàvem a l’hort de l’avi. Ja de lluny veia l’home ajupit d’esquena amb el seu barret de palla. Quan entraven al seu tros, s’incorporava, es girava, es treia el barret i ens mirava amb aquells ulls blaus, gairebé transparents. Vestia amb una samarreta imperi i una camisa desmanegada, portava uns pantalons que li anaven grans, mal lligats amb un cinturo. Era el vestit de fer de pagès, quan anava a casa, es dutxava i es vestia d’avi que et convida a fer el vermut al bar Catalunya, era tot un altra cosa, amb gorra, mocador del coll i bastó.  Sense fer gaires festes, m’agafava de la ma i em portava a la caseta mentre m’explicava que les granotes eren sorolloses i fastigoses però es mengen els mosquits que són la “pesta”. Quan arribàvem a la barraqueta, agafava un tomàquet preciós, el fregava amb les mans polsoses i amb compte,  el tallava pel mig, el salava i me’n donava la meitat, llavors deia, – això espanta les granotes, fa fort i valent. I feia una queixalada a la seva meitat, i al darrere jo. Mai de la vida he tornat a tastar uns tomàquets iguals.

Al matí, en llevar-me corro a la cuina i em menjo un tomàquet de Montserrat, que m’ha costat una fortuna, a queixalades, té gust d’aigua de l’aixeta, faig ganyotes. Em vesteixo i sento la urgència d’agafar un tren i anar a veure els pares.

Estan tan contents de la visita inesperada -Has vingut i avui no és festa! Passa res?–No, i ara, tenia ganes de venir…-i els abraço fort.

Els veig una mica espantats. Li demano al pare que em digui: -Fan sardines, ho sents? – i que canti les nenes maques.

El miro i el veig com era l’avi treballant al tros i provo d’amagar la por i la tristesa. Ell ho nota i m’abraça, em canta i em diu: -No escoltis les granotes, no els facis cas, només et volen espantar però no et faran res.

Dues nits després torno a dormir profundament i un terrabastall al terrat em desperta, sembla que algú ha ensopegat. Sento els gripaus i les granotes molt a prop, canten alt, però jo no m’arronso, corro a la cuina, menjo mig tomàquet de l’hort urbà del veí bohemi que vol rollo, i li trobo més gust, es nota el desig. Respiro molt fort i ballo al so de les granotes. Pujo al terrat amb un lot i una paella, per si m’he de defensar. A dalt una brisa fresca m’envolta i dirigeixo la llum del lot al lloc d’ on ve el soroll, enlluerno un noi esprimatxat disfressat de bufó. És llarg i ossut, porta malles, sembla el príncep de les galetes, però més “fet i deixat estar”. Em mira espantat.

-Qui ets? Un boig? On vas amb aquesta fila?- Li dic jo.

Llavors somriu, aixeca la barbeta amb un posat força arrogant i em mira a mi de dalt a baix, que vaig descalça i porto una samarreta de cotó del club súper tres de l’any 88 i uns culotes curts de ballar.

-D’acord, però jo surto del llit i sóc a casa meva.

L’home,  fa posats femenins i pedants, em dedica una mirada d’autosuficiència i em contesta mentre s’espolsa les malles.

-Sóc patge oficial de Ses Majestats els Reis d’Orients i estic de missió prenadalenca, amb l’ honorable tasca de vigilància de criatures. M’ha estat atorgat aquest barri, on per cert, no hi ha massa canalla i la que hi ha es ben educada i no tinc massa feina, així que estic redactant informes sobre els adults.

I acabat de dir això em torna a mirar del dalt baix amb cert menyspreu i afegeix:

-Senyoreta, faci el favor de tornar a dormir. Penso que un pijama com cal no li vindria malament, per cert. Si la paella és per fer-me l’esmorzar, deixi-ho estar, sóc insubornable.

La meva cara és pur horror. El patge antipàtic fa una gran rialla i desapareix.

Fa dies que dormo prou bé, no sento cantar les granotes i gripaus i menjo tant de tomàquet a tot hora que agafaré àcid úric…

Aquest any espero amb certa resignació un pijama pels Reis. Trist

Tardor

Recordava ben clarament, com si hagués estat feia 2 minuts, el peus gelats tocant a terra, de puntetes per veure a través de la finestra perfectament quadrada i no gaire gran, exactament igual que totes les del pis menut del costat de l’autopista.

Ell era petit com el pis, per això llavors no el veia tan xic. S’alçava al matí d’un salt, de cop li venia un calfred del xoc d’abandonar l’escalfor i el pes de les mantes, corria cap a la finestra, descalç amb el pijama de Superman que la mare li havia comprat al mercat de dissabte, es posava de puntetes i entre les boires baixes i grises d’un dia humit veia el reflex de mil•lers de finestres quadrades com la seva. Rengleres d’edificis clons del seu, de diferents colors, alguns ridículs, tot enmig d’un eixam de carreteres, autopistes i vies. Llavors estirava el coll, amunt més amunt, i darrere tot aquell desgavell de lletjor veia un punt verd, potser el cim d’una muntanya, i es quedava embadalit i somreia. La mare s’acostava de puntetes i l’abraçava fort, sentia una escalfor dolça amb olor de canyella i ametlles, tots dos esclataven a riure. Ella li preguntava:

-Avui, estimat, que heu descobert des de la finestra més alta del mas?-a dies era un mas, a dies un castell o fins i tot un vaixell-

-Doncs, dolça i preciosa dama, he pogut veure una colla d’isards que corrien espantats cap a la riera, deu ser que ve el bon temps i els óssos es desperten amb gana.

-mm, el bon temps, podrem banyar-nos al gorg i pescar truites.

Aleshores saltaven d’un cantó a l’altre i feien la croqueta sobre el llit o a terra i podien passar una bona estona parlant de la seva fantàstica vida al bosc, o al mar o a l’illa dels tresors.

Fins que l’avia Carme els cridava, – Vinga parella, a esmorzar. La seva veu es barrejava amb la flaire de les torrades, la mantega i el café.

Era un moment de grans converses amb l’avia que l’ Hèctor enyorava molt.

-On és el pare?

-Coi de nano, a la fàbrica!

-Els nens de l’escola diuen que la fàbrica de pneumàtics és fosca, com el barri i que els seus pares, quan surten, estan sempre enfadats. El pare no està pas enfadat, de vegades, el miro i sembla trist.

-Què dius ara!? el pare no fa pas pneumàtics, fabrica globus aerostàtics de colors, per sortir volant allà on ens vingui en gana. A voltes potser està trist perquè no aconsegueix que pugin prou alt.

-I vosaltres dues que feu quan sóc a l’escola?

-Oh carai, cosim vestits per dames tan boniques com nosaltres.

I així dia rere dia.

Ara l’ Hèctor recuperava aquest records mentre passejava en samarreta i calçotets pel seu terrat d’un pis vell de l’eixample, també descalç, mirant més enllà de les teulades i les antenes tortes, mentre en Brutus, els seu gat gros i gras, li fregava les cames.

L’ Hèctor era inventor, explicava contes, històries a les nenes i nens de les escoles, barris i esplais a través dels seus enginys. Era força conegut i es guanyava la vida prou dignament. L’ Hèctor era un noi feliç, una mica tímid i introvertit, rarot que deien els veïns més convencionals, aquells veïns tant normals que s’escridassen a les nits i quan s’emprenyaven menystenien els seus fills, aquells. Per tant, les seves rareses li semblaven un do.

Tenia alguns amics, bona gent de mala vida, músics i poetes amb qui prenia cerveses als vespres. Tots els diumenges al matí, malgrat alguna terrible ressaca, comprava flors, algun llibre, el diari i un tortell de pasta de full i cabell d’àngel i agafa un autobús lentíssim que el portava al barri de les finestres quadrades on passava hores amb el pare, la mare i la foto somrient de l’avia Carme Debatien sobre si els globus aerostàtics són capaços de fer-te pujar per sobre les boires i si els óssos han acabat la hibernació o ja tornen a la cova.

Tots els migdies de sol sortia al terrat i amb un mirallet feia senyals a la façana de l’escola del xamfrà. Poca estona després, apareixia un altre reflex i ballaven junts. L’ Hèctor s’havia enamorat perdudament del reflex que ballava amb el seu a la façana.

La curiositat se’l menjava i cada dia intentava enfilar-se més amunt per veure qui feia senyals. Va pujar a la caseta de la bugaderia i a les antenes guerxes de televisió. Va arribar a deduir el terrat d’on venia l’altre reflex, un edifici antic com el seu i enorme.

Es va comprar uns binocles i després d’aconseguir ajustar-los, va veure la figura llunyana d’una noia en camisa blanca de dormir, pujada dalt d’una cadira en primera posició de ballet, amb un paraigües a una ma i un mirallet a l’altre. A l’ Hèctor se li va escapar un somriure divertit.

La Caterina volia millorar tant sí com no el seu equilibri a classe de dansa i pujava al terrat a fer equilibris damunt una cadira amb un mirallet per mirar-se l’an dehors dels peus. Però li costava mantenir la seva atenció i somnis a ratlla i de seguida va començar a jugar amb el mirallet d’arrencar els pèls del bigoti, a molestar les dones que es torraven als terrats ensenyant els pits inflats com a globus, a empipar coloms i gavines…fins que va trobar un altre reflex que volia jugar. L’altre reflex era elegant i fugisser, de seguida en va quedar enamorada. La curiositat no la deixava viure i va demanar al seu amic Bernat el telescopi d’espiar veïns.

I què va veure??? Oh, un noi llarg, despentinat, amb incipients entrades i una barba descuidada, penjat d’una parabòlica en roba interior. El seu cor es va fer gros, gros i bategava tant fort que gairebé va caure de la cadira. Per uns segons va deixar de mirar, després hi va tornar, llavors es van trobar el telescopi i els binocles.

La Caterina va escriure amb un guix sobre el terra vermell, CATERINA, somiatruites i ballarina.

L’Hèctor, va inflar un globus d’aniversari enorme i tornassolat i amb un retolador hi va escriure: HÈCTOR, fabulador i cèlebre inventor, i el va deixar anar aprofitant una corrent d’aire que es dirigia al terrat de la Caterina.

Aquests rituals es repetien sovint sense cap mena d’aproximació més, fins que una nit d’inesperat atreviment i després de prendre més birres del compte, l’ Hèctor va escriure en una nota:

“Estimada i dolça somiatruites, voldries sortir a fer un most amb un poeta d’andròmines que espia óssos i cérvols i fa volar globus de colors?”

Va doblegar el paper quatre vegades i li va donar al Brutus, el gat gros i gras. – Brutus porta això a la noia del paraigües, si us plau.

En Brutus era un gat molt gandul, més del normal, es va estirar, va esbufegar i va agafar la nota, després de tot l’ Hèctor necessitava companyia i aquella noia era prou normal, com ell.

La Caterina es va posar de genolls per acariciar en Brutus, del cap a la punta de la cua, l’animal es va estirar i va allargar el cap i va tancar els ulls mentre feia, rum-rum. Va deixar la nota a les mans de la noia. Com si fos un acte solemne, la Caterina va desplegar el paper i va llegir.

Va prendre un bolígraf i per l’altre banda de la nota va escriure: “Aquesta senzilla pescallunes estarà encantada de ser convidada, sempre que vostè accepti acompanyar-me al teatre”

En Brutus feia allò perquè se sentia útil per un cop a la vida, com un petit cupido, tot i que tant de viatge fent equilibrismes per terrats el cansava i posava en risc la seva plàcida vida. Va fer quatre mandres i va tornar cap a casa amb el nou missatge.

Van quedar davant la pastisseria japonesa. Feia fresqueta d’octubre i la vorera era plena de fulles grosses de color torrat que queien dels plàtans. Ella portava un vestit senzill i unes sabates amb sivella. Per l’ocasió s’havia pintat els ulls, que es veien encara més grossos i li ocupaven mig rostre. Ell s’havia comprat sabates noves i duia el mocador de coll de mudar del pare.

Es van somriure tant que els feia mal la cara de tanta felicitat. Ell li va explicar que venia d’una família que fabricava globus aerostàtics que et portaven on volies, lluny de la lletjor.

Ella li va explicar que volia ser ballarina però no tenia equilibri, així que va començar a fer de funambulista amb la imaginació.

I xerrant de les seves coses de gent corrent van arribar a un teatre vell, d’aquells que fan olor de fusta vella i velluts polsegosos, on el terra i les butaques cruixen.

La sala era plena de penjats, bohemis i senyores grans amb barrets de flors, només destacava un senyor amb corbata molt seriós, amb cara de gripau, que a la Caterina li va semblar que l’havia vist en algun diari, un polític potser.

L’obra va ser divertida, un clàssic d’embolics amorosos, de joves que menyspreen l’amor i acaben més enganxosos que un núvol de fira.

La parella va sortir una mica atordida, com mig ensomniada i feliços com anissos.

L’ Hèctor va suggerir un restaurant que li havia recomanat un amic. El lloc semblava prou escaient per una parella tan normal com ells, fotos color sèpia d’una senyora amb barret de plomes que reia, miralls, flors i una mestressa estrafeta.

Van seure en una taula excessivament menuda i una mica coixa- res que l’ Hèctor no pogués arreglar fent falca amb l’entrada de teatre doblegada-. Van triar entre plats exquisits, pastes de full amb verdures, galets farcits de rostit amb trompetes de la mort i vins amb gust de vainilla i regalèssia. Tot anava bé, l’ Hèctor explicava com quan era un nen es banyava amb els óssos brus del Pirineu en un gorg d’aigua freda, amb aquella veu greu però amb un volum baixet i discret. Però, de sobte, a la taula petita del costat, separada per un pam escàs, s’hi van acomodar una parella de joves moderns ciutadans del món que els miraven amb cert menyspreu.

Ella era pèl-roja, amb el cabell llis, portava un vestit negre molt arrapat, una caçadora de pell i unes esportives de bota negres. Parlava pel mòbil cridant molt, explicant que últimament tot li anava la mar de bé perquè destacava molt entre la resta de dones del món vulgar, tot gràcies a que el metge li havia fet posar un pegat a l’ull, s’havia esgarrapat sense voler el dia que li van fer la manicura francesa. Ja ho tenia curat, però “el parxe” donava morbo i la gent la mirava. El seu acompanyant tenia uns trenta bastants, cabell gris despentinat, texans, samarreta blanca, parlava poc i feia cara de fàstic. Ell va seure a la cadira com si fos a la butaca de casa, eixarrancat, només li faltava rascar-se l’ouada. Tota l’estona li feia senyes a ella perquè deixés el telèfon, ella seguia parlant i rient.

En penjar, es va girar cap a nosaltres i ens va preguntar assenyalant el plat de verdures:

-¿ Qué es esto?

No va esperar la resposta, no escoltava, va demanar cridant al cambrer – “Cecina de León” para picar, que no engorda!

L’ Hèctor la mirava de reüll. Tot amoïnat va dir,- aquesta noia té uns llavis molt estranys, com inflats, potser té alguna al•al·lèrgia. A la Caterina li va agafar un atac de riure i es va escórrer sota la taula a estrènyer les sivelles de les sabates.

La noia seguia xerrant molt alt amb la seva parella. Ara li parlava del seu esperma mandrós i que ella tenia una edat i el seu rellotge biològic i que potser s’havia precipitat amb la silicona dels pits.

Es va aixecar de la cadira varies vegades, per sortir a fumar i per anar al lavabo, sempre s’enduia el mòbil i ell li dedicava mirades entre ràbia i desig. Cada vegada que es bellugava de lloc donava algun cop als comensals propers, a qui no demanava perdó.

El soroll del restaurant era terrible, hi havia un rebombori sensacional, els plats no cabien a la taula tan menuda i la noia pirata no callava.

L’Héctor va mirar els ulls foscos de la Caterina i va dir: -trobo que aquest lloc no és adient pel festeig i que no ens cal saber res dels espermatozous del xicot de la taula veïna.

La Caterina va afegir, – Tinc una llauna d’escopinyes Espinaler fantàstica i un vi de missa que em va regalar el padrí.

L’ Hèctor va ensenyar tota la seva dentadura blanca i arrenglerada i va dir, – som-hi dansaire sense equilibri.

Van acabar de sopar al terrat mentre formulaven un estudi gens científic sobre l’efecte de la silicona en el funcionament del cervell i la vergonya de la espècie humana. I van concloure que eren molt feliços de ser tan normals i haver-se trobat.

I potser van ballar, es van abraçar, es van besar i lo que surja. Però només potser, perquè no se sap mai amb els normals.