Mercè

Néixer de cul, devia ser un presagi. Li va costar de sortir de natges i rodona com una pilota. També cal dir que la mare no la volia i no hi posava massa de part seva. De fet, ningú la volia.

La mare era guapa,  jove, independent i volia ser lliure. Però eren altres temps i per fugir de l’asfixia d’una casa fosca es va haver de casar, potser perquè no tenia el coratge de fugir de veritat.

Ha fet un bon casament la mossa del Ricard, deia la gent….El pare tenia diners, feia negocis i volia una noia jove per lluir. Realment va ser un bon tracte, tots dos pensaven que aconseguien el que buscaven.

Però ell volia hereus, volia un noi. La mare no volia fills, li feia angunia veure una dona amb panxa, sentia un rebuig profund cap a la maternitat, alguna cosa que li venia de dins, gris i lletja. No volia res ni ningú creixent dins seu. D’altra banda les criatures la treien de polleguera, no suportava els crits, els plors, ni el surrealisme de la ment infantil. El seu record de nena era negre i humit, en una casa vella plena de fum i fred, arraulida en un racó somniant fer-se gran i fugir.

Però el pare insistia i en aquella època ella no s’hi podria negar. La mare va passar nou mesos odiant el seu ventre, amagada del món i rebutjant al pare per sempre més.

No va ser un hereu, va ser una pubilla. Una nena estranya. Blanca, molt blanca, tenia les pestanyes gairebé transparents.

La mare no la va abraçar, ni besar quan va néixer ni mai més. El pare no volia una nena, una nena lletja!, no, allò era un error. Tenia una dida que l’alletava per diners, els avis materns ja n’havien tingut prou de criatures i els paterns eren morts.

Només hi havia en Miquel, el xofer. En Miquel no tenia fills, deien que tampoc tenia dona. En Miquel era un home sol, llarg, elegant i misteriós. No reia massa i semblava distant però en veure la nena, només nàixer, primer, va sentir una gran compassió i després la necessitat, gairebé animal, de cuidar i protegir aquell cadell que no volia ningú.

La mare no mirava el nadó, el volia lluny. El pare era una gran decepció vivent i només havia pensat en noms de nen. El Mossèn de la família li va posar el nom, Mercè, es diria Mercè com la patrona de la ciutat.

La Mercè era un nadó dòcil i rialler que repartia somriures a qui goses regalar-li una mirada. Es tornava boja d’alegria amb en Miquel, tombarelles, cançons que tenia guardades i pensava que mai podria cantar, abraçades i rialles.

Però la Mercè creixia i, a excepció d’en Miquel, ningú la veia. No s’ocupaven de la seva educació, no menjava amb la resta de la família, no hi parlaven, no la portaven de vacances, no hi era. Ella es volia fer veure i cada cop ocupava més espai físic, era grassa, molt grassa, enorme. La seva pell cada cop era més fina i delicada. A mesura que es feia gran tenia més èczemes i vermellós per tot arreu. Els cabells de la Mercè eren ros molt clar, gairebé blancs. No suportava la claror i ja li estava bé. A casa ningú la veia i fora de casa i a l’escola la veien massa, era objecte de tota mena d’insults i burles. No havia fet ni un sol amic a l’escola, tot el contrari.

Per sort en Miquel li explicava que tot allò només li passava perquè era diferent i la gent igual no suporta els diferents, tenen por o enveja.

-Mercè, tu tens un tresor a dins que ells no podran aconseguir mai.

La Mercè no entenia que volia dir en Miquel, però la seva veu la calmava, la seva ma agafant les seves feien que oblidés l’ infern de la seva vida de debò. En Miquel i la Mercè vivien en un món per ells sols, només pels diferents.

Quan la Mercè tenia 14 anys, un dia llegint un conte, va descobrir que era el que posseïa en Miquel que la resta no tenia, tendresa. Ho va repetir en alt: TENDRESA. Quina paraula tant maca, no només eren lletres endreçades amb una sonoritat dolça, era una un mot ple de tot el necessari per viure.

Ja era una adolescent i la crueltat vers ella era terrible, a casa seva, no només l’evitaven, sinó que se’n avergonyien. L’ Institut era el lloc més hostil del món, tant que va decidir estudiar a distància, no caldria sortir de la seva habitació. En Miquel l’ajudava amb una paciència infinita, mentre la mirava amoïnat.

Un dia d’hivern de l’any que la Mercè va arribar a la majoria d’edat, les temperatures van ensorrar-se acompanyades d’una humitat espessa, la boira s’escolava dins de les cases per sota les portes impregnant les ànimes de les persones d’una tristor sense fi que no sabien d’on venia. Un altre mal presagi.

Algú va picar la porta de l’habitació, la Mercè va alçar-se contenta pensant que era en Miquel, venia molt tard el padrí avui. El pany es va moure i va aparèixer la cara d’un home que no havia vist mai, un home guapo i tristíssim, li relliscaven llàgrimes incontinents per les galtes. Tenia els ulls inflats i li tremolava la veu.

-Hola Mercè, sóc en Joan, un bon amic d’en Miquel, vivim a la mateixa casa. El teu padrí s’ha perdut amb el cotxe dins una boira espessa i no n’ ha sabut sortir.

L’home va començar a sanglotar i no va poder seguir parlant.

La Mercè no recordava que va passar amb en Joan, devia marxar buscant la boira per perdre-s’hi per sempre més.

El que si recordava era el pou profund i negre que es va obrir als seus peus i on va caure sense arribar mai al final.

No sabem quant de temps va passar, ni qui la va portar, però la Mercè es va despertar en una clínica on li donaven pastilles i caldo. Passava hores mirant un punt fix i l’única diferència amb estar adormida era que tenia els ulls oberts.

Un dia va sortir amb una bossa plena de medicaments i un taxi la va deixar a la seva nova casa, un pis petit i modest que devien pagar els pares per tenir-la lluny.

La vida era realment desesperant d’empassar, se li havia fet una bola grossa a la gola i havia de trobar la manera d’anar passant.

La Mercè va buscar feina, era una empresa especialment difícil, tampoc picava massa alt, no aspirava a res digne, no gosava ni somiar que res pogués ser millor. Va fer les feines més mal pagades i allò que ningú volia fer.

Una nit, en arribar a casa, va trobar un home estirat davant la porta del seu pis. No sabia que fer. Era un home baix, desbarbat, amb els ulls opacs i l’anima bruta però si el destí l’havia portat allà…El va arrossegar al seu llit i el va tapar. I l’home ja no va marxar. En aquella casa tenia la roba neta, l’alimentaven i no li feien preguntes, quan bevia massa no li retreien.

La Mercè va trobar que aquell home una mica desagradable li escalfava el llit, mai abans havia tingut cap mena d’intimitat amb cap persona i sentir aquella escalfor li feia pensar que potser, ni que fos una mica, algú l’estimava. Si no marxava, potser, un dia, podria ser mare i tenir un fill per estimar-lo tot al que ella no la van estimar.

De vegades, fins i tot, sortien al carrer junts i passejaven o prenien el metro, això si, no permetia que el toques en públic.

Aquell home, a qui no cal que posem nom, volia que la Mercè, que treballava, guanyava un sou i el mantenia, li compres una escopeta per anar a caçar ocells els diumenges. La Mercè li hagués comprat la lluna si li hagués demanat. Feliç ella i queixós ell d’haver d’anar amb aquella dona pel món, seria més fàcil si li hagués donat els diners, van agafar un tren per anar una ciutat propera on hi havia una botiga per caçadors.

Al tren els seients eren agrupats de quatre en quatre, dos davant uns altres dos. Hi havia un seien ocupat per una noia menuda amb els ulls aclucats i un lleugeríssim somriure als llavis. La Mercè es movia amb dificultat, sovint tenia la respiració feixuga. Ell va seure primer, ella al seu costat. Ell va fer cara de molèstia, es va remoure. La Mercè li ocupava part de l’espai del seu seient.

La  Caterina havia obert els ulls i els mirava, li havia caigut el somriure, va sentir una gran compassió per aquella noia tan rossa.

L’home va fer seure a la Mercè al seient del davant, ella al aixecar-se es va repenjar a la cuixa d’ell. L’home la va apartar amb fúria mentre deia –Aquí no!

La decepció i solitud de la Mercè no tenia fons. La mirada de les dues dones es va creuar i la Caterina li va somriure. Van seure una al costat de l’altre.

Als 10 minuts de viatge l’home dormia, eixarrancat, amb la boca oberta roncant.

-És la primera vegada que prens aquest tren a aquesta hora? No t’havia vist mai. – Va dir la Caterina mirant la noia que seia al seu costat i respirava de forma inquietant i es rascava la pell fent-se petites ferides-

La Mercè es va remoure nerviosa al seient. I tímidament va respondre.

-Sí, jo viatjo poc.

-És una llàstima, és meravellós conèixer el que no has vist mai abans, mirar per la finestra del tren és com veure una pel·lícula, passen mil històries, cada casa, cada finestra és una novel·la.

La Mercè no deia res, però la seva boca  assajava un somriure.

La Caterina va mirar la Mercè als ulls i després a les ferides de la seva pell i solemne li va preguntar –Per què et fas mal i permets que un home gris et tracti així? T’odies?

Unes llàgrimes gruixudes i salades van brollar dels ulls de la Mercè.

La  Caterina es va aixecar per baixar del tren i de sobte, la Mercè va decidir seguir la caterina i deixar a aquell home dormint fent el seu viatge.

Les dues dones caminaven una al costat de l’altre pel carrer.

La Caterina somrient li va dir- Hauries d’alçar el cap quan camines, podries xocar amb un fanal.

Llavors va succeir un fet realment excepcional, la Mercè va riure i es va espantar i tot del soroll i el sotrac del seu pit. Aleshores li va venir al cap el record llunyà d’en Miquel fent-la riure i la paraula TENDRESA.

Van arribar a una casa antiga, la Caterina va empènyer la porta. A dins hi havia gent que semblava relaxada i contenta, eren amics de la Caterina. Tots es van interessa per conèixer la noia nova.

-Ens hem trobat al tren i ha decidit canviar el seu viatge.

Tothom va aplaudir.

Allò era increïble, persones que conversaven mirant-se als ulls, que es tocaven i s’abraçaven, que es recolzaven a l’ espatlla de l’altre per parlar, i que la prenien per la cintura.,,,i van passar dues hores i no s’havia rascat, ni fet cap ferida, respirava acompassadament i amb tranquil·litat i la cara li feia mal de somriure i va crida fort obrint els braços: TENDRESA!!!

Breakfast at Tiffany’s

Un dels majors plaers Caterinaires és, de bon matí, caminant cap a la feina, deixar-se portar per la flaire de cafè i entrar allà on et dugui l’aroma, si és el bar español, típic llardós amb un cambrer entranyable i un croissant de forn una mica llardoset,- molt millor que una merda d’aquestes congelades d’àrea de servei- i un cafè de ressuscitar Tutankamon, guai i autèntic, o la grangeta de l’any de la picor que fa olor de mantega, perfecte. Cada cop més, per això, l’aroma també et pot portar a un trunyu de modernets amb cafè aigualit i croissant envasat al buit i arruïnar-te el dia, econòmicament i anímicament, perquè el cambrer o cambrera et mira amb la superioritat moral aquella dels joves o que es pensen eternament joves, que tot ho saben i treballen de cambrer per culpa de inútils com tu, hortera, eclèctica, que els hi has pres el lloc de feina, i t’odien, i et posen el dit al cafè quan no mires. Cal identificar-los abans d’entrar.

Aquell bonic dia d’estiu havia de ser un gran dia, així ho va decidir la Caterina, res ho espatllaria, no ho permetria. Es va guarnir amb un deliciós i vaporós vestit que li esqueia la mar de bé, es trobava guapa. Somreia pel carrer i caminava amb el coll estirat, alegre i contenta.
Volia esmorzar al bar del Quim, feia temps que no hi anava i enyorava els croissants flonjos i una mica panarres. Va arribar al davant de la porta i el bar del Quim ja no hi era. Tatxan! era una mena de laboratori on esmorzar, amb el bonic i original nom de “Breakfast at Tiffany’s”. El local no s’avenia gaire amb el nom, sinó fos per una gran fotografia en blanc i negre, que segur que no heu vist mai, de l’Audrey Hepburn fumant. La resta era com un quiròfan, higiènic i minimalista però que hi pots agafar una pneumònia vírica i mortal.
El cambrer prim com una anxova, de pentinat impossible i cara de fàstic permanent no va dir hola, ni què vols, ni res, només feia anar el cap amb moviments petits i curts sense ordre. La Caterina va pensar que era mut o idiota, el noi es va limitar a prendre nota. Va demanar un cafè amb gel i un croissant i li va portar un cafè amb llet i un gofre de xocolata.
La Caterina hagués pogut beure el cafè amb llet, total, era al matí, però un gofre? Allò era una ofensa personal, al seu gust, a la seva salut i al món civilitzat.
– Perdó, jo no t’he demanat això.
– Breakfast del dia Señora- Va dir el paio amb un accent irreconeixible, sense mirar-la i amb la ganyota de, “ostia qué coñazo de vida tratar con inframentales y aldeanos”.

La Caterina va pensar . No m’ha entès. Sí, és idiota i va somriure, es va estirar el vestit, va posar mirada de“no estic ben bé en aquest món”, i va fer de clienta de bar que fa teràpia amb el barman, cridant i en castellà, com els avis quan parlen amb estrangers:
– Ui, qué bonito día, eh! ? estoy tan contenta! Hoy el médico me ha dicho que ya puedo dejar la medicación para mi disfunción de la personalidad, aunque los gofres me alteran los nervios. -I mentre ho deia clavava la forquilla al tovalló de manera compulsiva i la regirava fins a fer un forat a la roba.
L’home palillo vestit com el nen de cinema paradiso va fer un pas enrere i va alçar, encara més, la part dreta del llavi superior i amb veu aguda va cridar: Amandaaaaa!
L’Amanda va sortir de darrere el taulell, era una barreja entre la reina madre i Betty la fea, d’uns 45 anys però amb l’esperit i els mitjons de les adolescents que fan 2on d’ESO a les Carmelites.
Si l’ escuradents era curt, l’Amanda era un portento. Fotia la mateixa cara de basarda que ell però entornava el cap a l’altre costat, potser eren una mica curts de visió i provaven d’enfocar.
La Caterina, amb un enorme somriure es va mirar a la guiri estràbica i li va dir:
– Oh Amanda, my dear! Me encanta tu clínica dental! Pero es muy, muy raro que el Doctor sirva gofres, contienen mucho azúcar y no es bueno para mí dentadura, ni pel teu cul, reina.

En poca estona la Caterina estupenda havia esmorzat de franc un croissant i un cafè amb gel.

Veieu com era un gran dia!