l’Ofec

A les nits m’ofego, vull despertar-me i no puc, sóc dins una roda i no aconsegueixo sortir del somni. No puc respirar, hi ha alguna cosa molt pesant a sobre el meu pit, moriré. Com cada matinada, finalment, em desperto, amb el cor desbocat. Sento els batecs ressonar dins les meves temples.

Aquest tema em preocupa, he anat al metge unes quantes vegades, m’han vist els millors cardiòlegs primer, psiquiatres després i ara, no sé a qui recórrer. El diagnòstic és -Vostè està saníssim.

Tanmateix, em trobo cansat i confós, m’angoixen els somnis estranys i aquest pes al pit que m’estreny i m’ofega.

Aquest estat m’afecta la feina. El meu alumnat ho nota. Fins i tot, he arribat a perdre l’equilibri a les classes i es percep aquesta tristor que s’encomana. Els meus deixebles són tan esbojarrats, pertanyen a un món molt diferent al meu i temo que els estic avorrint.

Sóc ballarí, des de ben petit, des del moment en que vaig fer la primera passa vaig ballar. A més, sempre he tingut un equilibri prodigiós, realment extraordinari, però d’uns mesos ençà no m’aguanto.

Jo volia ser el primer ballarí d’una gran companyia, però es veu que si no fas la mida mínima exigida, no serveixes, s’ha de ser alt. Tampoc pots ballar sobre puntes, diuen, i mira que em feia il·lusió. Així com, també està estipulat que una ballarina no pot passar-te un pam. Totes aquestes lleis no sé ben bé d’on venen ni que les ha promulgades i, malgrat ser extremadament absurdes, tothom en el món de la dansa, les segueix. Quin esgotament.

Com la meva carrera de gran divo del ballet es va veure injustament truncada, vaig haver de buscar un altra manera de guanyar-me la vida. Vaig transformar la fusteria del pare jubilat en una escola de ball. Hi fem de tot a la meva escola, malgrat que és mundialment coneguda per les classes de ball en barra. Em vaig decidir aprofitant la meva habilitat per l’acrobàcia. Sí, és una disciplina peculiar i tinc un alumnat curiós, fauna nocturna i desinhibida però extremadament aplicada. Gogos, strippers i gimnastes, divertit i variat.

I ara què? Si no soluciono els meus problemes de salut què faré?

Tot es va precipitar després de la mort de l’Aurèlia, ella sí que era una gran ballarina. L’enyorava molt quan marxava llargues temporades de gira pel món, però sabia que tornaria i sentiria aquella olor de flors seques i suor freda, que podria badar mirant la seva cara pàl·lida d’ulls negres immensos i un cos magre regirant-se com el d’una serp llarga i elegant. Em passava un pam, però érem la millor parella del món, dins i fora l’ escenari. És cert que no era extravertida i només jo la trobava divertida, però l’estimava. Un dia no va tornar d’un viatge. Hi havia una gran gala al Teatre d’òpera nacional de Romania, a la ciutat de Timisoara. Llums, ballarines i ballarins, perfums intensos i fusta vella. Es representava la Bayadère, l’Aurèlia era la diva de la nit, feia de Nikiya, tota passió i exotisme. L’escenari va cruixir i es va esfondrar. La Nikiya va morir.

No va tornar ni ella ni la seva olor i no ens havíem acomiadat. Va marxar enfadada perquè jo no la vaig poder acompanyar, no volia deixar les classes. Em vaig equivocar.

En Mario m’observa amb preocupació. En Mario és un col·lega i mestre de la meva escola. Em coneix, se n’adona, sap que no sóc el mateix. Dono ordres i cada cop faig menys exercicis. Hi ha dies que dirigeixo la classe assegut a una butaca.

-Eudald, això no pot continuar així, si no trobes cap metge que et curi et moriràs de pena o cauràs i t’obriràs el cap. M’han parlat d’una persona que et pot ajudar.

-Cap metge m’ha trobat el mal. Per què penses que aquesta vegada anirà bé?

-No ho sé. Però no tens alternatives.

En Mario m’ha donat una targeta esgrogueïda: “Dra. Matilde Romaní” recuperadora d’alegries i passions. Carrer de les flors, 13. He somrigut i l’he guardat a la butxaca.

Aquesta nit ha estat la pitjor, el pes sobre el pit ha estat insuportable i quan m’he llevat el cap m’ha rodat i he caigut a terra, m’he marejat.

Al matí he agafat un taxi i m’he presentat a l’adreça de la targeta. Sóc davant de la porta. És una casa aparellada amb un petit jardí davant. Té un gos perdiguer que mandreja damunt un parterre. Al costat dret de la porta hi ha dues plaques. En una petita de color plata hi posa “taxidermista”, sota n’hi ha un altre “Dra. Matilde”.

La metgessa és alta, molt alta i ossuda. Té un cabell gris abundant i llis, semblen cordes, el porta agafat en un recollit estrany i maldestre. Somriu lleument i m’observa mentre li explico els meus símptomes i la meva història. Faig ganyotes, m’envaeix una olor desagradable.

-És el formol

-Com ho ha sabut?

-Ho sé.

M’explica que embalsama animals i veu que m’esgarrifo.

-De fet no disseco animals caçats, només són animals domèstics que els seus amos volen continuar abraçant. És un acte d’amor.

A mi em segueix semblant incòmode, però ella em dona confiança.

M’ha donat un beuratge d’herba del mal estrany i m’adormo profundament.  Ja sento l’ofec, un pes intens i un dolor insuportable al pit, obro els ulls i veig l’Aurèlia asseguda damunt del meu pit mentre plora. Desprèn tristesa i soledat. Sento l’olor de flors seques. Escolto com de mica en mica cruix el meu interior, com la fusta seca que es trenca. A la porta hi ha la Doctora Matilde, està dreta i ens mira fixament, es dirigeix a mi:

-Eudald, abraça-la i acomiadat, feu les paus i podreu descansar tots dos.

Dins el somni crido a l’Aurèlia que es gira cap a mi i ens abracem. Li demano perdó per no haver-la acompanyat. Es desfà com el fum entre els meus braços.

En despertar m’he sentit nou, sense angoixa, no obstant, segueixo marejat. La Doctora creu que el pes de la Matilde m’ha trencat el nivell que tenim al cor. Només els artistes tenen l’equilibri en un petit aparell per anivellar dins del pit, la resta de la humanitat el té a l’oïda.

La doctora m’assegura que és una experta en anatomia, també humana i que ella mateixa, dins el taller de taxidèrmia m’incrustarà un nivell nou, com el dels manobres però minúscul, sota la pell. Accepto.

Torno a ballar i enfilar-me a la barra, sóc com un mico. Només em fa patir que el mecanisme funciona amb piles, com els marcapassos, i que les hauré de canviar cada dos anys, no m’agrada l’olor de formol del taller de taxidèrmia.

Espessor

Sentia un tam-tam dins el cap, les parpelles em pesaven i cada moviment era un gran esforç, era un dia realment feixuc i mandrós. Tenia la sensació que part de mi s’havia quedat a casa dormint. En els dies així no penses clar, el cap és un caos i domina la confusió mental. Hauríem de quedar-nos a casa en dies espessos, només per seguretat, per no provocar desgràcies. Anava rondinat d’un cantó a l’altre, fent un horrible repàs de la meva vida: no sé perquè sempre escullo malament, si hagués estudiat allò en lloc d’això, si no hagués acceptat aquella feina, si ara tornés als 18 anys, si…
Aquell dia vaig guardar el mòbil en un tupper a la nevera, volia entrar al metro al matí amb les claus de casa i pagar al súper amb la T-10.
En aquesta mena d’estat semiatontat, em proposava a fer uns encàrrecs a la zona alta de la Diagonal. Tenia clar quin bus agafar i on. Sense problema vaig pujar al numero 7, podia llegir el número tot ell gros i il•luminat, tenia una petita aura i tot aquell 7. Al entrar, el conductor em va dedicar un somriure maliciós que no vaig entendre, vaig pensar: mira, m’ha tocat el conductor sonat. No podia seure, així que em vaig quedar dreta, repenjada al costat d’una finestra.
Després de dues parades, tot i la nebulosa, vaig notar que alguna cosa fallava, però no sabia què. No m’havia adonat que avui havia anat tot el dia amb aquella bossa gran que feia anys que no portava, i amb una carpeta a dins!!???
De tant en tant, el conductor em mirava.
El bus va acabar de pujar Passeig de Gràcia, al girar per enfilar la Diagonal em vaig fixar que tots els cotxes eren una mica vells, com carrinclons…, coi, quin dia més estrany!
L’altra gent anava pujant i baixant, em van semblar tots bastant quecos, i quantes més parades passàvem, més rancis eren.
Vaig començar a suar i em vaig tocar el front, hòstia! Tinc els cabells llargs i arrissats com un fregall!.
Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament tres vegades: Jo tinc els cabells curts.
En obrir els ulls de nou, amb por, em vaig inspeccionar, estava més molsudeta, i la cabellera seguien allà. Vaig palpar-me la cara, aiiiii, acne!

Llavors vaig investigar l’entorn, la gent del bus feia por i angunia, eren de feia 15 anys, tots caducats, i jo també. El conductor en sabia alguna cosa….ell va parlar abans que jo:
– Senyoreta, aquesta és la seva parada.
Em vaig trobar davant la Facultat de Dret amb una carpeta de la UB, com 15 anys enrere. Vaig sentir pànic. Volia plorar.
– Si baixa, podrà tornar a viure aquest últims 15 anys canviant el que vulgui, però això condicionarà el seu futur i l’entorn que ara coneix.
– I si no baixo?
– Donarem la volta a dalt de tot, i al baixar tot anirà tornant al 2009.
No sé si va ser la por de perdre les persones que havia conegut en els darrers anys i a qui estimava i apreciava, o la mandra de tornar a tenir 18 anys i passar pel mateix un altre cop, però, sense dubtar, em vaig quedar al bus i vaig esperar a què el 7 donés la volta i tornès a baixar cap al 2009 i cap als meus mai tant meravellosos trenta i tants.