Carlota tiene días buenos y días menos buenos, como todos, pero a diferencia del resto de mortales conoce un método infalible para cambiar de humor y de suerte.

Si las cosas se tuercen, lo deja todo y se dirige a la parada de bus del 34 de la Plaça Mossèn Jacint Verdaguer, sube al autobús y baja como nueva en la parada de Benet Mateu – Manuel de Falla. Durante el trayecto desaparecen los dolores de cabeza, las preocupaciones y los problemas se esfuman.

Los recuerdos del 34 se remontan a mucho tiempo atrás, a siempre. De niña tomaba el 34 con mamá y el nene (suena algo ridículo pero así es como llamaba ella su hermano) para ir a la escuela, entonces todos los días eran buenos, incluso los de lluvia y los de viento.

Cuando cambiaron de escuela siguieron tomando el 34 cada cumpleaños de Carlota y hacían el mismo trayecto, era un viaje fantástico, mejor que ir en avión o subir en un barco.

Ahora, Carlota, sólo hace su pequeño viaje en 34 cómo medicina milagrosa de todos los males.
Una vez en el bus, y después de saludar y sonreír al conductor, recorre todo el pasillo hasta el final, se sienta, si hay sitio, si no se queda de pie, y mira a la calle. Cada edificio, cada árbol, cada peatón o coche le parecen fantásticos, como si fuera la primera vez que ve todo aquello, porque de hecho, fue en el 34 donde descubrió Barcelona y el Mundo.

Carlota nació en los asientos del fondo del bus número 34, un día que mamá acompañaba a nene a la escuela. Cada trayecto es un pequeño viaje en el que todo empieza de nuevo.

Sento el soroll sord i monòton del tren cada cop més nítidament, observo el túnel i veig els dos llums apropant-se a l’estació d’Universitat, comboi 114, entro al vagó central.
Avui va a mig omplir, tinc un seient a punt per seure i llegir tranquil•lament .
“Propera estació: Marina”. Alço la vista de cop, esperant amb impaciència veure les andanes il•luminades. Se’m escapa una rialla al veure un metro parat a l’altre andana en sentit Hospital de Bellvitge, inspecciono amb la mirada el vagó del mig i els meus ulls arriben a la cara amable del noi del “metro marina”, com cada dia em somriu, avui ha fet un petit gest amb el cap, tinc un petit formigueig a l’estómac, em sento com una adolescent. El metro arrenca i em quedo embadalida fins a la meva parada, baixo a Sant Andreu.

Arribo a l’andana d’Universitat esbufegant, sentia el tren mentre baixava les escales mecàniques. Miro fixament els lets vermells: comboi 105.
Avui m’he deixat el llibre, el viatge es fa més llarg. Espero l’anunci de l’estació de Marina però en lloc d’això una veu anuncia que, per una avaria, el metro no s’aturarà a Marina, noto un nus a la gola, com si tingues un globus a punt d’explotar dins meu. El tren travessa l’estació sense parar però redueix velocitat, ens creuem amb el metro que va en sentit contrari, en una finestra del vagó central hi veig enganxat un cartell: “Demà ens trobem a l’andana del mig”. Sort que he tingut temps de llegir-lo!

Només penso en la cita d’aquesta tarda, vaig mig sonàmbula cap a la feina…no m’he fixat ni el número del comboi!!! Avui també he oblidat el llibre i miro per la finestra.
Escolto la veu del metro dir: “Sagrera”, mentre miro sense veure al tren parat a l’altre via, té les portes obertes i de dins surt atrafagat un noi, és ell! Sembla amoïnat i va de pressa, gairebé corre. No m’ha vist.
Estic neguitosa, el dia s’ha fet llarg, no arribava mai l’hora de sortir, els pensaments es barregen: deu treballar a Sagrera, o potser hi viu, sempre ens hem creuat a Marina .Què li diré? I si el metro no s’atura?.
Tot i que és mitja tarda compro el diari, el doblego per la meitat i em distrec amb la contraportada.
Comboi 110. Entro al metro mossegant-me les ungles, no tenia aquest rau-rau des que tenia 15 anys.
“Propera parada Marina”, sospiro i somric, sense pensar miro la portada del diari, el cor em fa un salt i sento un petit mareig: Tota la plana és la cara del noi que m’espera a Marina.
Titular: Retrat robot de l’homicida de Sagrera.
El meu vagó es vuit, arribem a Marina i veig l’anada deserta, només un home al mig. Deixo el diari en un seient i envio un SMS a tots els meus contactes: SOS METRO MARINA COMBOI 110.