Tot era escoltar el piano de l’Eudald i sentir un calfred profund que li travessava l’espinada i la feia créixer, la seva columna vertebral s’estirava, el seu metre i cinquanta set centímetres s’allargassava amunt, fins que el cap li acariciava les boires. El coll no s’acabava mai i els braços prims i elegants prenien tot l’espai. S’equilibrava sobre la musculada i rigorosa cama dreta, inflexible, incorruptible. El rostre es relaxava i mostrava uns indicis de serenitat ben combinada amb felicitat, difícil de descriure, però senzilla de percebre si li veies el rostre.

Mentre, la cama esquerra, valenta utilitzava tota la força que havia perdut quan tocava peu a terra, per fer meravellar a l’espectador.

Era poc enamoradissa, però ai l’Eudald, tan introvertit, tan fugisser, tan estrany, amb aquelles mans ossudes de dits infinits que cuidaven tot allò que tocaven i el talent natural davant les tecles blanques i negres d’un piano. El volia, des del moment que va notar que la seguia com les ombres que no fan soroll, et gires i no hi són, que viuen gairebé en la imaginació i no saps si són certes o una malèvola invenció del teu cap.

Li deixava notes musicals fetes amb escuradents i pinces de la roba a la bústia, retalls de cintes de setí i trossets de tul blanc.

Als primers temps no el tenia present, ella que sempre es fixa en tot el més estrany, en aquells que ningú veu, li havia passat per alt. Però en percebre l’ombra i els primers obsequis a la bústia, va posar tota la seva atenció en trobar-lo. Sí, era el noi alt que mirava a tot arreu i no fixava la vista enlloc, lleugerament encorbat, que no feia soroll al caminar i que l’observava d’un tros lluny.

L’Eudald tenia perfectament present aquell vespre de final d’hivern. No era bon dia, al cap li rondaven músiques que no tenien història, no sabia endreçar-les. Sortia del conservatori encaparrat i per postres una periodista l’havia trucat perquè el volia entrevistar, a ell, que gairebé no li sortia la veu, que les paraules se li encallaven a al gola si no era per dir alguna cosa imprescindible. Bé, com ningú li posava cara potser hi enviaria al seu germà, que es fes passar per ell.

Passejant cabòries rambla amunt, sense saber per què ni com, va fixar la vista en Una antiga botiga d’articles per espectacles. Havien buidat l’aparador i hi havia col·locat una tarima, al damunt, una ballarina amb un equilibri prodigiós feia piruetes sobre la cama dreta. Es va anar apropant, sonava una melodia de piano, collons! Aquella música era seva!

Va badar, hipnotitzat, com la majoria de vianants, davant la caixeta de música real.

Ella giravoltava sobre la punta dreta d’unes sabatilles folrades de setí blanc. Allà, al damunt hi feia sèries inacabables de fouettes, grand battements i pirouettes, de tant en tant baixava la cama esquerra i regalava un arabesque, sempre suportant el pes sobre el cantó dret.

Se’n va enamorar, del rostre petit i rodó, proporcionat i seré. Del cos d’ocell fràgil  i, alhora, de resistència increïble. Els seus moviments clars, definits, tot i que gairebé  de lleugeresa de ploma, juntament amb la seva pròpia música de fons, el van pertorbar.

Tot el garbuix del seu cervell es va resoldre en segons, com la boira que desapareix a mig matí, i es va ordenar tot en una melodia màgica i seductora.

D’ençà d’aquell dia, passava per allà sempre, cada dia, a hores del dia diferents, es va obsessionar amb la ballarina. Un vespre va esperar que tanquessin la botiga.

Ella va acabar l’actuació amb un primer arabesque sobre la cama dreta, llavors , van abaixar la persiana.

Restava amagat dins el porxo de l’edifici del davant. 10 minuts després va sortir la noia, discreta, gairebé imperceptible, embolicada en un abric. Duia unes sabates de saló, la del peu dret, ben plana, l’esquerra amb un taló de tres dits, coixejava lleugerament. A l’Eudald se li va fer un nus al pit, com un globus que s’infla al tòrax i que t’ofega, era un sentiment entre tendresa i desig. Va seguir la figureta minsa i el seu balanceig rambla amunt. La va seguir aquell dia, i d’altres, tots. Al matí quan sortia de casa, al vespre, a tot hora. Va començar a deixar-li petites penyores, signes del seu desig.

A l’Elna, la seva coixesa l’havia convertit en una il·lusionista. Quan dormia, a voltes, li venia el mal son, sentia el cruixir de la fusta i seguidament un soroll bessó, el dels ossos del seu turmell trencant-se en peces diminutes d’un trencaclosques irreconstruïble i el dolor de l’ànima, agut, llarg, i un enyor del membre malmès que no s’acaba mai.

Tenia 15 anys, assajaven a l’ateneu, el teatre era vell i feia aquella olor de fusta que atrapa, però era un parany, la fusta era vella, corcada i seca i se li va desfer als peus.

Mica en mica es va inventar un altre Elna, ho va decidir després d’hores amb la mirada perduda a la caixeta de música que li havia regalat el seu pare. Sobre una tarimeta folrada de vellut, una figureta d’una ballarina que giravoltava només sobre una cama.

No s’havia permès mai enamorar-se de debò, les nines de caixeta de música són un engany, només giren i giren i prou.

L’aparició del noi prim l’havia trasbalsada L’Elna era valenta així que va decidir enfrontar-se a la nova situació. Un vespre, mentre ella caminava acompanyada pel lleu balanceig del seu caminar, es va aturar de cop, quan va sentir que el tenia molt a prop. Es va girar i li va buscar la mirada, fixa, directa plena de coratge i amb tota la tendresa que va poder. Llavors va furgar dins la bossa, va treure un estoig, el va obrir i li va mostrar, a dins, les escultures musicals amb pinces de fusta, les cintes i els bocins de roba.

L’Eudald estava commogut per aquella mirada brillant i decidia. Llavors, amb el dit petit de la mà, delicadament li va acariciar la cara dibuixant el perfil arrodonit de la galta. L’Elna es va estremir per primer cop sense haver sentit música.

El va agafar de bracet, ell, fent-li de puntal va aconseguir que el balanceig del caminar de l’Elna es moderés i endolcís. L’Eudald va aclucar els ulls un segons, va respirar profundament mentre somreia i sentia què era la felicitat. Al moment li va venir al cap, per ordre, com si l’ànima li dictés, la música, que va començar a brollar-li, tot taral·lejant, de la seva gola, habitualment mandrosa. L’Elna li va recolzar el cap a l’espatlla i va seguir el compàs.

A casa de l’Eudald feia olor de fusta i de música i l’Elna la va acabar d’omplir d’equilibris i coratge.

 

https://elracodelesmaleses.wordpress.com/2017/11/24/fragilitat/