Murmurations

Fa mandra llevar-se a l’hivern. El fred és paralitzador, matinar i sortir de casa suposa un esforç difícil de vèncer.

Ningú sap per què hi ha persones amb una mandra innata i que, a l’hora, són les més capaces de bellugar-se i fer el que cal. Una ànima invisible les sacseja i les empeny per les espatlles.

L’ Elna Coriandre és un d’aquest essers dramàticament mandrosos i cansats que, malgrat tot, s’arrosseguen per la vida. La motivació invisible és viure doble, mentre passeja el cos terrenal i dropo pel món, el cap vola a d’altres llocs on no fa fred i tothom somriu i està relaxat, on sures a l’aigua fresca i transparent del mar.

L’ Elna té una tristor blavosa i un caràcter contradictori, alhora que adaptable i flexible amb la natura circumdant, i, per contra, no tant amb les persones. Aquesta és la raó per la qual, de bon matí, quan camina pel bosc, quan ja li ha passat el fred, agraeix enormement haver sortit del llit. No hi ha gent i tot el soroll són fulles i bestioles.

Avui també. Ha tingut aquell ensurt espontani i meravellós d’alguns matins. Sempre tarda uns segons a reaccionar i saber què està passant. Sent un brunzit que s’acosta i creix, el cor xiscla i s’infla, mira enrere i als costats, res. Damunt el cap hi té una nuvolada fosca que passa volant. L’ Elna somriu i observa segrestada per una emoció que deu ser propera a un síndrome de Stendhal, però sense arribar a defallir.

Els anglesos les anomenen “murmurations” i els danesos “sol negre”, perquè a voltes, les bandades d’estornells al vol, amb el seu ball hipnòtic i el seu so inquietant, tapen el sol.

L’ Elna segueix amb la mirada la immensa taca ballarina al cel, fins que desapareix. L’emoció que li causa la fa seure a descansar, sempre al mateix lloc.

En Benet Salat viu a la primera, o potser la darrera, casa del poble, això sempre depèn d’on vinguis. No sabem si també és una anima cansada com la de l’ Elna, no sabem quin gust té, ni quina olor. Es probable que la timidesa li hagi fet perdre molts llençols a cada bugada i que amaga masses secrets. És matinador i creiem que el fred no li fa por, no obstant, no en tenim cap certesa, és possible que el dolor de les mans glaçades li produeixi cert plaer que li purga els penediments. Als matins, quan és al poble, surt del llit i s’abriga amb un jersei de llana fet a mà per la mare fa 20 anys, de quan va anar a estudiar a Viena, que allà fa fred, deien. Encara amb el pijama i descalç, obre la finestra de la sala de bat a bat, seu, i toca el seu Steinway. La primera peça, sempre, el nocturn número 1 de Chopin, una mica per crear misteri i inquietud.

https://youtu.be/gMlSXK7I05k

A can dallonses hi despatxa en Ferran. Realment, la xarcuteria té un rètol que hi diu “Can Amargant , llonganisses i botifarres de la millor qualitat”. En Ferran Amargant és del club dels fills únics. A Riudepenes una generació sencera va tenir només un fill, i una parella una filla. Tothom anomena la xarcuteria can dallonses perquè la Maria, la mare d’en Ferran, diu “dallonses” tres vegades a cada frase, i perquè dir-se Amargant fent uns tiberis tan meravellosos és injust.

No te’n adones i ja és desembre, ahir l’ Elna passejava pels camins polsosos i veia com les màquines segaven el blat i, ara, quan seu al banc de pedra de la façana de casa del Benet i li queda el cul gelat. El pitjor d’aquesta època de l’any és la foscor al matí que fa que la seva tristesa permanent s’aguditzi. De tota manera, ja em diràs, per què el Benet comença els concerts tan aviat. De fet, clar, no són concerts, ell treballa, assaja, però per als oients clandestins són petites joies musicals massa matineres.

Aquest matí quan l’Elna seu, la finestra ja és ben oberta i en Benet ja toca. L’ Elna es remou una mica. En Ferran arriba a mig nocturn i sigil·losament s’asseu al costat de l’ Elna que li fa un gest de silenci amb el dit. En Ferran sospira profund i fort,  recolza el cap enrere amb els ulls clucs i un somriure d’encantat. Té les mans entrellaçades i l’ Elna li mira les ungles netes i curtes, es fixa en els seus dits gruixuts, de xarcuter. Són ben bé el contrari que les mans del Benet. El Benet, de dins estant, no els veu o fingeix que no sap que hi són.

Els estornells tornen a passar volant, arran de les teulades.

A mig matí la xarcuteria és plena, dues àvies esperen assegudes en unes cadires de fòrmica aprofitades de l’antiga cuina de Can dallonses. Un home xerra mentre li tallen 150 grams de cansalada i una dona mira quina vianda farà per dinar.

En Benet entra a la botiga mirant a terra, diu, molt fluix, com un xiuxiueig. – Déu vos guard.

Tothom calla de les seves converses, sobtadament.

La María Dallonses, li diu:

-Bon dia Benet, no sabíem que eres al poble. Com va això de fer tants viatges?

-Bé- diu mentre dibuixa un esbós de somriure.

En Ferran sent una mica de compassió, sap que la vergonya malaltissa del seu estimat amic li fa passar una mala estona.

Les dues velles xiuxiuegen.

-És el nano dels Salat, que diu que guanya tants quartos

-Sembla mentida, tan apocat que és. Als concerts no deu mirar mai la gent

-Sempre ha sigut estrany, de petit ja ho era.

En Ferran les mira amb ira.

-Senyores, vés no es mosseguin la llenga, que la dinyaran al moment enverinades!

Després, amb tendresa, es mira en Benet i li acosta un paquet.

-Té, la comanda, no cal que t’esperis, que tens feina.

En Benet somriu sense mirar a en Ferran i agafa el farcell que li acosta.

L’ Elna fa tres anys que té una acadèmia de ball al carrer Major on hi van totes les nenes del poble i el fill del ferrer. Ella els marca els passos, sempre agafada a la barra o a un bastó per no caure rodona. Per sort l’escola ha tingut èxit i pot pagar la quota de l’hipoteca que va haver de demanar per posar tot el terra de fusta i un piano de paret. La Laura, la noia del fuster, la que no diu ni mitja paraula, li fa de pianista durant les classes. Damunt el piano hi té un pot ple de pega-dolça i un bust de Chopin. Una escola de ballet ha de fer olor de fusta i pega-dolça o no es pot aprendre a fer ni una primera posició. Això és així a Riudepenes i a Copenhaguen.

Per acabar de fer el jornal i no anar massa justa, grava podcast  d‘ASMR i els puja a les xarxes amb una foto de perfil de noia fràgil i malaltissa i un nom artístic “ASMR murmurations”. En Ferran li va donar la idea, diu que allò el relaxa tant i que el fa posar tontu perquè a ell no li han xiuxiuejat mai res. L’Elna ho va trobar tremendament ridícul, però s’ha de menjar. Amb un equip d’en Benet es va començar a enregistrar murmurant  i bufant suau a un micròfon. Es veu que deu tenir un to de veu la mar de relaxant i evocador perquè li suposa un extra més que sucós.

Tots els dijous dinen plegats a la cuina de l’ Elna i enregistren els podcast. En Ferran, en Benet i ella beuen vi i mengen macarrons gratinats, sempre sense carn. Enguany, el 23 de desembre es dijous, com fa 25 anys. Tots tres han pensat en fer-se el salt, però no han gosat. En Ferran ha portat extra de xocolata i el Benet dues ampolles de vi en comptes d’una, que és el més habitual. Tant és, aquesta tarda cap ha de treballar, nomes murmurar.

L’ Elna posa música, sona de fons la veu d’Edith Piaf

Non, rien de rien
Non, je ne regrette rien
Ni le bien qu’on m’a fait
Ni le mal
Tout ça m’est bien égal
Non, rien de rien
Non, je ne regrette rien
C’est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé

Tots maregen els macarrons amb la forquilla en silenci, discretament s’observen de cua d’ull. L’ Elna bada, absorta, observant les mans dels seus amics, les abotifarrades, vermelles i amb tendència a suar del Ferran. Oh, i les primes, llargues i extremadament delicades del Benet. Ella voldria mirar-li les mans quan toca el piano, però ell no ho vol. Al Ferran el fa somiar veure l’ Elna ballar recolzada a un bastó, i té gravat a la ment els seus passos abans del vent i el mareig. Detesta que el Benet fugi constantment, però ell tampoc prova d’apropar-se. El seu millor moment del dia és de bon matí, fora cal Benet, sentint-lo tocar.

En Benet voldria haver sigut ballarí i dansar tot el dia amb l’ Elna. Quan és de viatge, cada nit, escolta els seus podcast per poder-se calmar i adormir. Adora el matins quan toca fent-se el desmenjant, fingint que no sap que els seu  amics l’escolten. Voldria entrar a la xarcuteria sense baixar la vista, saludar a en Ferran amb una abraçada o un petó. Però no ho farà.

Són tres nombres primers.

Des del terrible 23 de desembre aquell, sempre junts i sense tocar-se mai.

Realment, tot va començar amb l’arribada del senyor Brauli el curs del 95. Sempre hi ha grans expectatives al començament de curs per com serà la mestra o el mestre d’aquell any, si hi afegim que el mestre canvia poc i que ets d’una escola rural amb un sol mestre, doncs l’expectació és encara més desmesurada.

Don Brauli, es feia dir, i va ser, primer, una gran decepció, després va suposar por i silenci per part de tot l’alumnat.

Dèspota, cruel i abusador. Aquesta seria la descripció del monstre. El repertori d’amenaces perquè les criatures no parlessin era terrorífic.

La mare d’en Benet s’amoïnava, perquè el nano, amb 12 anys, va començar a pixar-se al llit. En Ferran, un noi brillant i segur de si mateix, es passava el dia mirant per la finestra i plorant d’amagat. L’Elna va deixar de menjar. Històries similars passaven a totes les cases amb criatures.

Els pares feien conjectures.

-Això és la contaminació dels purins de la granja dels Amargant.

-Deixa als meus porcs, bé que et menges les botifarres.

-Deu ser un virus que ha portat el vent. Fa massa vent aquest any, un vent estrany. A l’estiu no van venir les orenetes i no s’ha vist ni un sol estornell.

-Els nanos estan enyorats del bon temps.

La tardor de l’any 1996 va ser, encara, més ventosa, la gebrada del dia 23 de desembre va ser històrica i la sensació era terrible per la violència del vent. Era el darrer dia d’escola abans de festes, un dijous i plegaven al migdia. De fet, era un dia d’esbarjo, de jocs i música.

Ells tres eren els més grans de l’escola. L’ Elna i en Benet no ho semblaven, eren uns esquifits, però coi en Ferran, aquell any s’havia fet gran. Tenia pèl a les aixelles i tot!

A mig matí, en plena bogeria infantil, el director els va cridar al despatx.

Al Benet, aquell home el feia tremolar. De vegades l’obligava a entrar al despatx, tancava la porta i li deia de tocar el piano, en Benet notava que el dit índex d’aquell home li recorria l’esquena i se li asseia molt a prop i no parava d’acariciar-lo. En Benet es concentrava fort en la cara del bust de Chopin que hi havia damunt el piano per no trencar-se.

El despatx feia pudor de ginebra i tabac de pipa, el vent picava amb força a les finestres. El director va tancar la porta amb clau i va demanar a en Benet que toqués, alguna cosa de Nadal, a l’ Elna que ballés i al Ferran el va fer seure. L’home amb els ulls esbatanats els deia lo macos que eren els tres, que feia calor, que calia que es traguessin la roba. Anava de l’un  a l’altre. Les seves mans es van perdre sota les faldilles de l’Elna que estava concentrada en el xiular del vent per no plorar i  ja es començava a marejar.

En Ferran somicava, paralitzat.

En Benet va mirar el bust de Chopin, Chopin sempre el salvava, el va prendre, es va girar i va enclastar, amb una força que ell mateix desconeixia, el cap metàl·lic del músic a la cara del director que es va desplomar en mig d’un bassal de sang, al mateix temps que es va sentir un soroll buit i sec, com quan van trencar el canti que tenia la besàvia d’en Benet al rebedor, o quan trepitges un cargol sense voler. El vent es va aturar de cop i es va sentir una remor, una “murmuration”, els estornells van tapar el sol completament i es va fer fosc.

Dues hores més tard no hi havia prova sobre la terra que fes pensar que aquell home havia existit. No va ser fàcil, ni silenciós, però cap alumne de l’escola el va trobar a faltar. Tothom va pensar que havia marxat per Nadal i no havia tornat.

A la matança del porc de la següent temporada de can Dallonses, en van sortir unes botifarres magnífiques, van ser premiades i tot. “Xarcuteria Amargant, primer premi a la millor botifarra de Catalunya”

I és que ja se sap, que els garrins s’ho mengen tot i si estan ben alimentats el producte és excepcional.

Va ser a partir d’aquell any que en Ferran va quedar atrapat per la vocació de xarcuter i, alhora, i de manera incoherent a ulls de la gent, es va fer vegetarià.

A l’estiu, quan van acabar l’escola els van enviar a tots a estudiar a fora. En Benet era un virtuós de la música i ell i la seva timidesa van anar junts a Viena. Ningú sap com, però se’n va sortir i és un dels millors pianistes del món, però no pot aguantar la mirada de gairebé ningú.

En Ferran era un cervell per les ciències, va anar a ciutat i va estudiar ciències exactes, però la seva felicitat es basava en fer botifarres, fuets, didalets i formatges, tot i que de carn no en tasti ni una mica. I l’Elna? L’ Elna prometia ser una prima ballarina. Li van donar una beca per anar a una escola a Copenhaguen, on tots els ballarins són bells i alts. Una tarda terrible da tardor, i després d’anys de no sentir bufar el vent, es va girar un aire furiós que se la va emportar volant d’un cantó a l’altra i la va sacsejar d’una manera tan violenta que sempre més ha estat marejada. El vent, amb tant enrenou li va remoure la memòria i va aprofitar per robar-li l’equilibri i ja no va poder fer pirouettes mai més.

Ara, tots tres tornen a ser a Riudepenes, asseguts a la taula, mirant un plat de macarrons que tots maregen però no mengen.

-Si no teniu gana, podem donar els macarrons als meus porcs, ja sabeu, que si cal es mengen fins i tot, el plat.-Diu en Ferran Amargant amb un gest trist però amb un to de veu carregat de sarcasme.

-No fa cap gràcia, Ferran- diu en Benet mentre els ulls se li neguen de llàgrimes.

L’Elna s’aixeca amb la copa de vi a la mà i l’alça com si brindés, seu al sofà, els mira, somriu i diu amb la seva millor veu de murmuri.

-Benet, només va ser justícia, i els porcs bé que han de menjar.

Els dos nois es van asseure al sofà dues places, amb l’Elna. Estaven els tres molt junts i es van agafar les mans encreuant els dits i el tacte de les mans de gent que estimes els va fer emocionar, es van relaxar quedant adormits tota la tarda i descansant com feia 25 anys que no ho feien.

Taràntula

El darrer carnaval, pre-pesta Cóvid, va ser una bogeria i la gota que va fer vessar la paciència de l’oncle. L’Oncle Raimon va deixar Barcelona i es va traslladar a Fígols. 43 habitants té Fígols, bé, ara, 44. L’oncle deia que volia quietud i que no podia esperar a estar mort per trobar-la.

Llogar el pis de Sarrià a qualsevol no estava als seus plans. L’oncle és un home anguniós per les coses de deixar els seus llocs i objectes en mans d’estranys.

El seu oferiment em va sorprendre i em va afalagar, alhora que em va suposar una gran alegria, em va demanar si li volia fer de masovera, i mira, sempre havia volgut viure en un barri de rics, però no m’havien anat mai bé els seus lloguer.

La meva nova llar és clara i té calefacció. L’interiorisme és una mica carregat, però l’oncle no té mal gust, així que m’hi vaig avenir de seguida. Un altra condició era fer-me càrrec del Satanàs, el seu gos.

Un animal adorable i tranquil, però gros i gandul com un liró. Tot i la seva mandra infinita, de cop i volta, agafa rampells d’alegria incontrolada. Penso que té algun tipus de trastorn. Una vegada, en un deliri d’aquest, movia la cua tan ràpid, amb tanta força, que l’oncle, en ajupir-se per agafar una sabatilla, va rebre un cop de cua tan fort i violent a la cara que va perdre un ull.

Ara, l’oncle, porta un ull de vidre. Com és un senyor atractiu i que no passa penúries econòmiques, es va poder fer un ull a mida que sembla de veritat i li atorga un aire distret interesant. Això sí, tot i estimar-se molt al Satanàs, després d’aquest terrible i desafortunat episodi, li va agafar cert temor.

Per això el Satanàs va entrar amb el pack masoveria urbana, amb totes les despeses de manutenció, perruqueria, veterinari i psicòleg per gossos. El Satanàs és un encant, l’única cosa emprenyadora és el tipo de socialització a la que m’obliga, amb altres humans a la consulta del psicòleg per mascotes. Un altre cosa que té el Satanàs son els gasos, és un gos gasos i fa unes llufes tan pudentes que m’asfixia les orquídies. Cal destacar que no és un gosset, és un llebrer negre, ossut, un paquiderm de de 30 quilos.

Sempre he estat una persona de gustos i amistats curioses i això ja em va anar bé per fer-me als meus veïns d’escala. Som, gairebé una família. Tanmateix, per arribar a aquest punt, han passat unes quantes coses.

Vaig arribar al número 33 de Negrevernís, principal segona, el dia 11 de març, dos dies abans de que ens confinessin a casa.  L’oncle em va venir a buscar amb el seu automòbil, vam carregar les maletes i apa, cap allà. En entrar al portal va aparèixer una dona gran de galtes vermelles i amb la permanent acabada de fer i d’un cabell blanquinós amb tons liles. Portava una bata de quadres de coloraines, com les que venen al mercat de Sant Antoni. Amagava les mans a les butxaques i va sortir del pis de porteria, a la planta baixa, amb cara de desconfiança. Quan va ser a prop nostre i va veure al meu oncle, va somriure immediatament.

Va agafar a l’oncle de les galtes i el va petonejar com si fos una criatura i ella una padrina. L’oncle es va tornar vermell com les llums de l’infern.

– Mira, Caterina, et presento la senyora Montserrat, viu i treballa a la porteria. Veuràs que és un àngel.

-Ai, senyor Raimón, quina pena que tinc que marxi. Què no l’hem tractat bé tots aquest anys?. Ara, vostè no s’amoïni que la Montserrat es farà càrrec de la seva neboda.

La dona va venir directe cap a mi i em va agafar la cara amb les dues mans, ho va fer amb suavitat i amb tendresa. Em vaig trobar estranya. Jo, una persona adulta amb la cara entre les mans molsudes i vermelles d’una àvia. Em va violentar i em va estovar alhora.

Vam agafar l’ascensor. L’ascensor de Negrevernís era de fusta, bonic i antic. Grinyolava quan estava en funcionament. Era ple de miralls i tenia un seient. Només hi cabíem dos. L’ascensor no es va parar a l’entresòl. Vaig pensar – Avui perquè portem la maleta, però jo pujo a peu, això és un piset de res. – Caterina, l’ascensor, com tot en aquesta finca té vida pròpia, de vegades et passeja, mai en va – Va dir l’oncle enriolat.

Un ascensor amb vida pròpia, el que em faltava a la vida!

-El veïnat, la majoria, són bona gent. Tenim alguna il·lustre excepció. Ja veuràs

Va acabar la frase i l’ascensor es va obrir al tercer pis. Allà, palplantada, llarga i fosca, una dona gran, però de cos altiu i elegant ens esperava. Vestia tota de negra i tenia un posat desafiant i mirada de menyspreu. Darrera seu un gos d’aquells una mica ridículs, un “caniche” pentinat de perruqueria, amb parts del cos rapades i altres amb pel llarg i arrissat. El gos bordava de manera histèrica.

-Vaja, Raimón, ara ens portes les teves fulanes? Això és una casa respectable.

-Caterina, et presento la senyora Lemmans, serà veïna teva. Per sort, de tres pisos més amunt.

-Si no vols problemes procura que el gossot aquest afillat no s’acosti a la meva princesa.

L’oncle va tornar a tancar la porta de l’ascensor i va prémer insistentment el botó del principal.

El meu principal és molt bonic i té un patí interior amb un jardí on sempre hi ha mitjons i joguines que llença la criatura del segon pis.

La primera setmana ja va baixa la seva mare a buscar el que el seu fill llençava pel balcó. Va sonar el timbre i vaig mirar per l’espiell, vaig veure una dona jove, guapa i que lluïa roba molt cara i original i vaig pensar: merda, una pija. Em vaig equivocar.

L’Úrsula és una dona fantàstica, amable, educada, bona companyia, glamurosa i amb mil talents.

Em vaig imaginar que tenia una galeria d’art o que era actriu de teatre, o alguna cosa relacionada amb la màgia que desprenia. Tampoc vaig encertar, és propietària d’una bugaderia industrial que factura un caleram.

L’Úrsula viu al segon amb el seu fill, en Valentí, i la seva parella, en Josep, un escriptor maníac depressiu que no surt mai de casa i tot el dia va en pijama i batí de llaneta. L’Úrsula va a festes, surt amb les amigues, és sociable, vaja, una senyora estupenda. La seva criatura és peculiar, però fa vida social. Semblen una família feta per força, doncs no, resulta que s’estimen i estan la mar de bé. Jo això ho sé perquè l’Úrsula i el Valentí baixen a berenar dia sí dia no. Bé, ella no berena, pren te verd que no engreixa. No li sobra ni un gram i es desviu per cuidar-se. Viu en una gran incoherència, es compra cremes per no envellir, però diu que quan sigui vella serà feliç perquè les àvies grassonetes són més maques, llavors es podrà engreixar. M’ha promès, que arribat el moment berenarem, cada dia una ensaïmada de cabell d’àngel al carrer Petritxol. Jo li dic a tot que sí, tot i que no sóc capaç de pensar més enllà de demà.

Anem al gra que fujo d’estudi.  Als matins, mentre esmorzo, sento la senyora Montserrat cantar. La senyora Montserrat és molt devota i escolta la missa a radio Estel a les 8. Un altra cosa que té la senyora Montserrat és una veu molt aguda i els seus cants litúrgics s’escampen per tot l’edifici com una màquina de fer forats.  Al estar confinats, gairebé es pot dir que el veïnat som un grup bombolla, un clan. I als clans hi ha de tot, la Montserrat que canta les misses i la senyora Lemmans que obre la finestra i posa al Julio Iglesias i al Raphael a tot drap per no sentir la veu de la Montserrat. És una manera com un altre de començar el dia, amb soroll i confusió.

La Senyora Lemmans, cap a les 10 surt del pis amb el gos i va escala avall, escala amunt. Quan es a baix, amenaça a la pobre Montserrat de fer-la fora de la porteria. Mentre parlen el gos histèric de la Lemmans borda descontrolat i el periquito de la Montserrat xiula, cada cop més alt.

L’Úrsula està amoïnada perquè al Josep l’afecta molt aquest rebombori. Ell està acostumat a no sortir de casa, però no a que tothom es quedi i faci aquest soroll. A més, diu que el Valentí comença a tenir miratges i a imaginar coses, pobre nano, tants dies solet, sense altres criatures.

-Ai Caterina- diu tota afectada mentre acaricia el Satanàs- el nen diu que a les nits, pel cel obert, puja i baixa una aranya gegant i que te molta por, i xiscla.

Jo la miro, no li ha quedat ni un pel del Satanàs enganxat a la roba, a mi em passa pel costat i sembla que hagi dormit a una gossera.

I Així, qui dia passa any empeny. Com estem avorrits, sovint, quan fa bo, fem vermuts al terrat i posem música, hi ha dies que ha vingut, fins i tot, el Josep, i vestit! No amb pijama! La senyora Montserrat puja les anxoves que neteja i sala ella mateixa. Aviat vam acabar sopant junts al meu pis, que és força gran.

Òbviament, l’única que no s’ha afegit mai als festejos és la senyora Lemmans i el seu gos. Que això,  la veritat està prou bé. La part dolenta és que ens espia i ens increpa des de la finestra:

-Mal parits, poca-vergonyes, us denunciaré a tots!

O no li fem cas o si ja anem una mica empitonats surt algun:

-Calla bruixa, mala Pecora, bandarra!

Ha passat força temps, i realment ens hem convertit en una família. L’única que surt de l’edifici de tant en tant, per anar a treballar és l’Úrsula, i el nen a l’escola. La resta treballem a casa i fem gimnàstica al terrat amb els vídeos de la Patry Jordán. La senyora Montserrat s’ha comprat un xandall i tot per internet. Em fa patir que no es trenqui la cadera.

Ara estem enfeinats preparant les festes, cada una de nosaltres es farà càrrec d’un àpat, total, no podem anar a veure la família. La senyora Montserrat ha posat un pessebre tradicional del tipus realment horrorós, amb figuretes de plàstic, riu de paper de plata i molsa de mentida.

Sembla ser que quan la Senyora Lemmans l’ha vist s’ha posat a riure de manera desagradable i ofensiva i ha començat una discussió extra, sessió de tarda. Amb el desgavell el gos de la senyora Lemmans ha entrat a la porteria, ha anat a la gàbia del Papitu, el perico, l’ha tirada a terra i s’ha cruspit l’ocell.

Mare de Deu quan ho ha vist la Montserrat, s’ha posat a cridar en ple atac de pànic

-Asesino, Asesino!!!

I si tu, a casa estàs tan tranquil, i sents una veu aguda en mig d’un atac d’histèria cridant : Asesino! Doncs t’espantes. L’Úrsula no hi era i en Josep ha trucat als mossos. En Valentí, que era a casa amb son pare s’ha posat a plorar i a xisclar: – segur que ha estat la taràntula, és dolenta papa, mata-la!

Total, que han vingut els mossos, que del batibull no sabien que passava i la senyora Lemmans ha aprofitat per dir que fèiem festes clandestines i no sé què. I els mossos ens han renyat una mica, però es que no hem fet festes. Som 5, amb el Satanàs, 6 i som grup bombolla.

La senyora Montserrat s’ha calmat després de tres copetes de conyac i un aigua del Carme.

-Miri agent, que aquesta senyora te un gos feo i antipàtic, una Marilyn d’aquestes que van pels puestos a lluir-se, i s’ha menjat al Papitu. Es un Asesino!!!!- i vinga a plorar.

Finalment, ha arribat l’Úrsula i amb el seu saber fer els ha explicat als agents que les dues dones grans repapiejaven i que “aquí no ha pasado nada”. I han marxat.

Poques hores havien passat d’aquest succés que hem sentit cridar la Lemmans al seu pis.

-La Marilyn! La Marilyn! Està cadàver.

A mi, tot això em dona mal rollo, tantes bèsties mortes a l’edifici, això porta mala astrugància.

Encara que sigui una bruixa, m’ha fet pena i l’he acompanyada al veterinari. Mentre, en Valentí em deia fluixet.

-Caterina, no vagis amb ella, és dolenta, és una taràntula!

El veterinari va confirmar que la seva gossa havia passat a millor vida. Sembla que empassar-se un periquito no havia estat una bona idea i el bec li havia fet un forat a l’estómac.

Des d’aquest fet la Sra. Lemmans s’ha tornat, si cap, més mala peça. No ens deixa viure, tot el dia tenim al Francisco i al Julio Iglesias dale que te pego. Vigila què fem, si estem junts, truca als mossos dia sí dia també- el que passa que ja li tenen la mida presa i no li fan massa cas.

La nit de Nadal l’hem de passar al meu pis, l’Úrsula s’encarrega del menjar, la Montserrat de les postres  i jo del vi.

La senyora Lemmans maquina com amargar-nos. Diu l’Úrsula que fa molt soroll a les nits, i darrerament més, que sembla que mogui mobles expressament i el Josep té insomni i el Valentí moltíssima por.

Aquest vespre ens hem quedat a xerrar del que farem i com pararem la taula i a quina hora cagarem el tió. A mitja conversa en Satanàs, que és el gos més gandul de Catalunya, s’ha aixecat de cop i ha començat a saltar i bordar com un boig. Ha sortit esperitat cap al patí interior i l’hem vist saltar sobre una aranya gegant. Amb les potes li anava donant cops.

-Va Satanàs, mata a la taràntula, mata-la!- cridava en Valentí.

El gos hi ha saltat a sobre unes quantes vegades per deixar-la feta una coca i se l’ha jalat.

Jo patia, després de la mala sort de les mascotes de l’escala, em temia el pitjor, però que va, ha fet quatre llufes pudentes i apa.

Ara en Valentí i en Josep dormen la mar de bé i la senyora Lemmans no l’hem vista més. Hem denunciat la seva desaparició als mossos, que, penso, que més aviat han respirat tranquils.

Bones festes i aneu amb compte amb les aranyes