Maravilla

-No, si a mi m’agrada estar sola.

I vaig veure que em mirava amb certa condescendència, com dient : vés quin remei, ningú t’aguanta.

Que una mica així també pot ser, o només és una sensació que tinc, que avorreixo a la gent. No tenir una gran autoestima també hi deu tenir alguna cosa a veure.

Però de fet, era cert. M’agrada estar sola, valoro el fet de fer, sense soroll, sense preguntes. No haver de fer cap esforç per ningú. No haver de parlar, només pensar i badar, viure a poc a poc.

Molta gent no en sap d’estar sola i quan tenen companyia no callen, m’atabalen. És bonic el silenci i si no parles, no la cagues.

-Has de venir! Serà divertit. No fotis, no pots quedar-te sola per Nadal.

-Doncs mira, sí, tinc ganes d’estar tranquil·la.

-Sí dona, sí. Tu sola, tot el dia amb el pijama de la Hello Kitty, escabellada, menjant truita i bevent vi, quina decadència! Loser- I mentre ho deia, de manera airada, posava els ulls en blanc i feia ganyotes. M’irritava aquella conversa.

-No passis ànsia, em posaré un vestit de lluentors i beure xampany. Fins i tot em pintaré les ungles de vermell. Ja em faré un selfie. I ara, m’hauràs de perdonar però tinc pressa per arribar a casa i estirar-me al sofà i comptar les teranyines, que ahir em vaig quedar a mitges.

El dia de Nadal em vaig llevar cap a les 9 i vaig sortir a caminar per la muntanya. Si no tinc pressa, faig durar els passejos, ho faig llarg, m’agrada saber que no he de córrer, que tant és quan acabi. Però aquell 25 de desembre feia fred. Era un dia lleig, humit i boirós i em va vagar d’anar a casa cap a quarts de dotze, somiant amb la dutxa calenta i un pijama embuatat que m’havia enviat la tieta Agustina, de viatge a Lapònia.  I, oh, destí fatal, a la porta de casa hi havia en Bernat esperant.

-D’on vens? Si avui els gimnasos estan tancats. Va, dutxa’t i vesteix-te . L’Enric ens espera, es decebria molt si no anessis a la seva festa.

-Et vaig dir que no volia anar enlloc.

-Em sap freu, has de venir o em quedo aquí amb tu i no penso callar en tot el dia. Vaig fer un esbufec que va durar una eternitat.

Em vaig dutxar i posar el vestit amb faldilla de tul, unes botes militars, em vaig pentinar amb dos monyets, un a cada cantó del cap i em vaig pintar els llavis vermells corall. Davant del meu outift, en Bernat, em va mirar de dalt a baix i se li va escapar un somriure discret. Quina decepció, era una provocació, esperava un- On vas així, que ja ets grandeta? Sembles la monyos….No sé, alguna reacció contundent. No va dir res.

L’Enric tenia un principal al carrer Hospital, era un pis gran, amb ínfules d’un altra època, o d’un altra vida, potser. L’Enric tenia aquest pis i moltes d’altres coses. En aquest pis hi dormia, no es pot dir que hi vivia, perquè no vivia, feia veure que vivia, però dedicava tant esforç a fer veure que aquella farsa era vida, que no devia tenir massa temps per viure de veritat. Era el ric de la colla, vivia a Ciutat Vella perquè feia bohemi. L’Enric era un imbècil motivat, un traficant de drogues, un gilipolles i un tio, que de jove, havia pagat a un altre estudiant perquè anés a la facultat d’història a fer els exàmens per ell. I així es va convertir en llicenciat en Història i no se quantes coses més, sense haver fet mai un examen, ni trepitjar la facultat.  Tenia una filla, la Lila. La mare de la criatura havia marxat. No sé ben bé què li va passar aquella noia. Consumia massa del producte que comercialitzava el seu estimat, la van portar en un centre de desintoxicació i no la vam veure mai més.

Jo menyspreava l’Enric i l’ignorava tant com podia, però la resta l’adorava, es deixaven comprar amb facilitat. De fet, no vam ser mai amics, compartíem amics. El pitjor es que aquest desagradament no era mutu. Sovint, semblava que ell em buscava i tot. Em crispava els nervis. Era un home manipulador, amb una ànima més fosca que el carbó de cremar.

El Nadal d’una colla d’arreplegats que teníem la família lluny, o no en tenien, havia de ser al principal de l’Enric, així l’alcohol i la cocaïna eren de gorra.

Vaig anar esbufegant tot el camí, el Bernat em feia córrer.

-Va ,que ja s’hauran fotut el vermut!

-Se’m desfaran els monyos. Vaig arrossegant la bufanda, ecs, quin fàstic.

En arribar al pis del carrer hospital ja anaven tots borratxos. Era una estampa una mica grotesca. L’Enric vestia roba cara i extravagant, semblava un avi disfressat. La mala vida l’havia envellit.

A la taula, assegudes, hi havia la seva mare i la senyora Rosa, la mestressa d’un meublé de la Ronda Sant Antoni, que ningú sabia quina edat exacte tenia. Jo no vaig saber mai si estava viva o era una mòmia. Tenia la pell de pergamí i lluïa vistoses joies de quincalla i pells de guineu. Feia olor a perfum ranci, maquillatge passat i llet agre. La mare de l’Enric provava de copiar-la i el resultat era terrible, la silicona havia fet estralls.

Al mig del menjador hi havia un tió tapat amb una tela prima. La Lila seia al costat del tió i mirava de tapar-lo. Quan la nena em va veure va venir directe cap a mi.

-Em pensava que no vindries, estava horroritzada d’haver d’aguantar aquesta colla de tarats jo sola.

-He vingut només per tu.- vaig mentir. La Lila em feia llàstima, que hagués de viure amb aquella gent era molt gros, i alhora, era una persona petita realment inquietant.

-Vine, t’ensenyaré el meu nou jardí.

La Lila, una nena de deu anys amb una vestiment força semblant a la meva, m’agafava la mà i em portava al pati.

El fred del pati em va estremí, surava una humitat enganxosa i espessa. La Lila es va posar davant meu amb les mans a la cintura, va alçar un dit i va assenyalar una colla de testos. Una esgarrifança se’m va enfilar per l’espinada. A cada torreta hi havia un nino, tipo airgamboy, plantat de cap, mig enterrat, amb els peus que li sortien a la superfície.

-Lila! Has enterrat els ninots???! Per què?

-Eren dolents, elles els vigilen, que no s’escapi cap. – va senyalar a un altre cantó on hi havia una filera de Nancys, Barbies i altres nines, totes armades i amb roba de camuflatge.

Després va voler córrer a dins un altre cop, va dir que patia per la integritat del tió i per si passava fred.

Dins al pis hi havia molta gent i soroll. L’Enric seia a la falda de la senyora Rosa, vaig imaginar-los als dos momificats, enterrats agafats de la ma.

De cop, l’Enric es va alçar, va parar la música i va dir, amb un to de veu alt:

-Estimats amics, abans de dinar, Cagarem el tió!!!!- Semblava un predicador evangelista disfressat de gàngster.

Va haver-hi un gran rebombori de crits, xiscles i disbarats. La Lila no volia deixar d’abraçar el tió, així que el seu pare la va treure de males maneres, d’una estrebada.

-I la primera serà la meva estimadíssima Caterina!!!

Vaig posar els ulls en blanc i vaig emetre un buffff llarg i sonor. Però estava en un cul de sac i no tenia escapatòria. La Lila, amb els ulls inflats de plorar, es va posar al meu costat.

 Caga tió
avellanes i torró
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió’
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!

Vam aixecar el llençol i vaig poder veure una caixeta petita on posava “Caterina”. La vaig desembolicar amb desgana. Davant la meva cara de desconcert va aparèixer un anell molt brillant. Llavors, dins aquell context surrealista i absurd , l’Enric em va demanar matrimoni.

Però mira que s’ha de ser imbècil! Si fa vint anys que em veu i mai hem estat amics, què cony li pot fer pensar que mi vull voler casar ?!?!

Aleshores, va succeir un fet encara més impressionant, el tió va començar a convulsar, a vomitar, a cridar:

-No he sigut jo, m’han obligat!

Seguidament es va sentir un pet i van sortir dos regals més, un paquet per l’escudella de pasta maravilla i una Nerf.

D’una revolada vaig prendre la Nerf i vaig fer un tret a l’aire que va sonar com si fos de debò. Es van ginyar els molt cabrons. Em vaig posar el tió sota el braç, vaig agafar el paquet de pasta i vaig sortir d’allà cagant llets.

No vull pensar la fila que fotia corrent per les Rambles amb un tió, un paquet de sopa i una pistola de joguina i vestida de ballarina punk.

En arribar al meu edifici vaig pujar fins al tercer tan ràpid que semblava que volés. Em vaig escarxofar a la butaca del menjador, exhausta i amb el cor disparat.

Semblava que m’anava calmant quan el timbre va sonar. Vaig tenir por, l’Enric era gent d’aquella que té tractes amb mafiosos, bé, com ell. Mafiosos cutres, però xungos.

Sense fer soroll vaig mirar per l’ espiell. Vaig respirar més alleujada, era el veí guiri de l’àtic. Un home estrany però força interessant. El porter m’havia explicat que era músic, tocava l’arpa, que es veu que no hi ha gaire gent al món que toqui l’arpa, i encara menys que la faci sonar bé i que aquest en qüestió era boníssim i tocava amb l’orquestra del Liceu i no sé que del conservatori. I a mi els bohemis de debò em fan por, perquè t’hi acabes enamorant i està comprovat que són l’autèntic caos.

Vaig obrir lentament, mentre la porta deixava escapar un grinyol llarg i agut.

I el vaig poder observar amb parsimònia, un home alt, esprimatxat, amb el cabell clar, una mica escabellat i una barba desendreçada. Vestia elegant però amb sobrietat i somreia sincer, mostrant una renglera de dents blanques i ben col·locades.

Amb un català força estrany però bonic i seductor em va dir, tot seguit, gairebé sense respirar i que em va fer patir per si s’ofegava.

-Senyoreta, l’he estada observant per la finestra i l’he vista entrar molt atrafegada, espantada, esbatanada i sobretot, m’he amoïnat molt perquè portava una Nerf i anava sense ulleres de natació, i fer guerres amb Nerfs sense ulleres té un cert perill. Ah i no m’agraden les guerres de res, tampoc les de mentida, sóc d’angoixar-me. I es clar, des que visc aquí, com que no conec massa gent, passo moltes estones a casa i observo, i l’ha veig entrar i sortir i sembla tan, tan, no ho sé, que penso que m’agradaria que parléssim vostè i jo, i com ara l’he vista així i és el dia de Nadal doncs, bones festes i no es faci mal. Vol dinar amb mi? Tinc un tronc de Nadal del meu país. I veig que té un paquet de sopa “maravilla”

-Sí, me l’ha cagat aquest tió que he robat, l’estaven torturant.

-Llavors l’ha alliberat, ha fet bé. Al meu país si et regalen pasta maravilla et desitgen fortuna i viure envoltada de bellesa. Sí té caldo ens la podem menjar i tindrem assegurada una sort immensa, incommensurable.

El vaig deixar entrar a casa i encara hi és. El seu nom és Olaf, com el nino de neu d’una pel·lícula fleuma. Però ni és un nino, ni és fred, ni és fleuma, bé, potser una mica sí.

L’Olaf em va mirar amb aquells ulls enormes de color de mel, darrere els vidres plens de ditades de les seves ulleres i em vaig rendir. Ens vam menjar l’escudella, vam brindar en italià o alguna cosa semblant i tot es va anar enredant i quan me’n vaig adonar feia dies que esmorzàvem pandoro plegats.

I es que l’home toca l’arpa i jo no sé si vosaltres heu sentit mai a ningú que toqui l’arpa, però ai Déu meu. Us ho recomano.

El dia de cap d’any, a mig matí, mentre l’Olaf em feia un concert van trucar a la porta. Allò em va molestar, qui tocava els nassos un dia com aquell i en un moment d’intimitat i amor?

Era en Bernat, neguitós, amb els ulls plorosos i un estat d’agitació inusual. Va entrar a casa sense demanar permís.

-Que no saps el què ha passat? No, es clar, tu vas a la teva, com sempre. I aquest qui és?

-És l’Olaf, em toca l’arpa.

Va fer una ganyota i amb un to de veu un pèl histèric va dir

-Posa les noticies, va vinga!

Vaig posar la televisió i el primer que va aparèixer va ser un lloc que jo coneixia. Sortien cotxes de policia, mossos, davant de casa de l’Enric. Vaig pensar que l’haurien detingut per tràfic d’alguna merda, però no.

La periodista parlava de que la filla havia denunciat la desaparició del pare, havia anat acompanyada de la seva àvia a la comissaria dels mossos. La policia havia buscat l’Enric Llobet per tot arreu. Finalment el seu cos sense vida va ser trobat dins un congelador, a casa seva, juntament amb un munt de ninos airgamboy i una dona gran que no podien determinar si havia mort llavors o 100 anys enrere, una tal Rosa, molt coneguda al Raval. La policia sostenia que era una venjança entre mafiosos. A la pantalla, al fons de la imatge, en un racó, vaig veure la Lila, amb un somriure distret i vaig llegir els seus llavis.

-Era dolent, Caterina, ara ja podem estar tranquil·les.

 

Molt bones festes, molta sopa maravilla i si pot ser que trobeu algun Olaf/a que us toqui l’arpa

 

 

 

La por

Si mires fixament al tió, directament als ulls, molta estona, es rendeix i parpelleja. La Clara petita ho sabia, li havia explicat la nina del vestit blau amb floretes blanques, la Roser. La Clara petita sempre posava nom a les nines. Trobava molt trist no tenir nom. A la seva classe hi havia una nena, que tenia moltes nines sense nom i totes se li feien malbé, de pura pena, òbviament. Si a ella, la mare i el pare, no li haguessin posat nom, estaria molt trista i espantada, clar que a la Clara menuda tot l’espantava. La Clareta tenia por dels monstres, de les bruixes, del Pere Botero, de les granotes, dels llamps, dels gossos, de les nits sense lluna, de la gent seriosa i sobre tot, dels gegant.

La Roser era una nina dolça, hi parlava molt, però no hi jugava massa, era delicada i si la traginaves molt amunt i avall se li desmuntaven les extremitats. Ja se sap, totes les coses especials són tremendament delicades.

La Clara petita s’estava començant a tornar guenya de mirar al tió tanta estona, estava tan concentrada que s’oblidava de respirar i es marejava. La Clareta es va adormir, cargolada com un gat, vora el tió.

Alguna cosa li escalfava molt la cara, es va posar d’en peus d’un bot. Era el sol que entrava per la finestra i li cremava la cara. Es va trobar estranya, veia una nebulosa davant seu, com flocs de pols gegantins. Es va desestabilitzar i va caure per culpa d’un petit forat a terra. Un forat al terra del menjador, de debó?

Va mirar amunt i va veure, molt amunt, molt amunt, el nas del tió. Si que havia crescut en tan poca estona! Va observar al seu voltant i va tenir por, li va agafar una esgarrifança i es va posar a somicar com un cadell de gos. S’havia fet petita com un ratolí. Ningú la veia, ni el tió, ella quedava per sota la seva panxa.

La Roser la mirava, amb aquells ulls fixos de nina, però no la podia ajudar, si es movia es desmanegava sencera. Amb una veu fluixeta i afectada li deia:- No ploris Clareta, no ploris. Fes pessigolles a la panxa del tió.

La Clara petita es va posar a rascar el tronc del tió, que va ronronejar, sospirar i va tenir pessigolles, però ni la veia ni la sentia.  Llavors, per darrere, va pujar damunt del llom i va anar avançant pel tronc fins la barretina, va prendre un fil descosit i es va penjar davant la cara del tió, fins que va poder posar els peus damunt el nas de tap de suro. Ara li semblava que ja no era tan petita. El Tió movia els ulls com un boig, esbatanats: – Clareta, què fas tan petita? Si ve el mixu se’t menjarà?

  • No ho sé tió, m’he llevat petita com un cigró. Ara tot és gegant i tinc molta por.
  • Deus patir algun encanteri, probablement el de la bruixa de la por.

La Clareta menuda plorava desconsolada abraçada al nas del tió i com més plorava més petita es feia, com si fos feta d’aigua.

El tió es va posar a cantar una cançó força alegre:

 Tant de bo sigui llarg el viatge,
tant de bo que l’equipatge a cada passa pesi menys.
Tant de bo que quan tornis a casa
no t’atrapi la llàgrima als ulls, que passis full.
Tant de bo al mentida no vagi mai vestida
i que et porti el vent quan vingui el llop.
Tant de bo que la por no s’abraci a la pena…

La Clara petita es va anar calmant, cada cop més tranquil·la, al final, gairebé contenta, va fer una rialla i va créixer dos dits. Quan semblava que havien trobat la formula per desfer l’encanteri, l’alegria, es va sentir el miolar lent i mandrós del Mixu, la Clareta es va girar i el va veure allà, immens com un lleó gegantí, amb la boca oberta d’un badall.

La por va tornar a atrapar la Clara menuda i el plor la va anar desgastant, estava paralitzada i el Mixu cada cop més a prop. La mirava fix, sense voler fer-li mal, però la va besar, li va fer una petó, una llepada molla i aspre que casi se l’empassa. La nena va fer tombarelles dins la boca del gat i va quedar xopa. De cop, va reaccionar, va prendre el fil penjant de la barretina i es va enfilar com un llamp, d’allà a les branques de l’avet de Nadal i va anar grimpant fins arribar dalt de l’estrella daurada.  El Mixu la mirava des de sota, desconcertat. La Roser i el tió l’animaven:- Apa, valenta!

poema del tió

Llavors va créixer un pam, va fer una rialla, i uns centímetres més, va alçar els braços i va cridar: – No tinc por!

D’un salt va baixar a terra, va fer un llarg sospir i la Clara va veure al tió i a la Roser petits, al Mixu pelut com sempre i va notar que les mànigues de la camisa li anaven curtes. Va somriure, es va posar de genolls i, xiuxiuejant, va dir al tió:

  • Aquest Nadal, caga-li a la meva família i amics el mateix que m’has donat a mi: Coratge.