En Barretineta s’avorreix

Tal dia farà un any d’aquesta història tan estrambòtica. Era una tarda de desembre freda però agradable perquè un sol groguenc i agraït envaïa tots els racons.

Tot va començar per l’avorriment d’en Barretineta. Sí, sembla estrany, però els tiós també s’avorreixen. Des que arriben a les cases dels nens a principis de desembre fins al dia de Nadal passen moltes hores sols a casa, badant, ells, que estan acostumats a campar per les muntanyes, s’han de passar dues o tres setmanes un munt de temps sols sense fer res.
En Barretineta va dir – Mira, ja n’hi ha prou, aquesta gent es passa el dia treballant i a l’escola, jo necessito una mica d’acció, convidaré uns amics a berenar.

I així ho va fer, des que va tenir l’acudit no va tardar ni dos minuts a trucar la dama faldilletes i al vampir Vladimir.
De seguit els va tenir allà, la dama va sortir de dins el mirall del lavabo i en Vladimir va aparèixer de darrere el tabic pluvial en forma de ratpenat.
Van estar tan contents de retrobar-se, no es veien des de la festa de personatges màgics, monstres i altres freaks que va fer en Pere Botero a la seva casa d’estiueig a l’Empordà.

img_2063
En Barrretineta els va oferir taronges i galetes per berenar. La dama va estar encantada, es delia per les galetes, per contra, en Vladimir es va disgustar.- Ja sabeu que jo només menjo fruites vermelles, mores, cireretes de pastor, síndria, magranes…fruites que em tinten la boca com si begués sang a litres, cal que conservi la meva fama terrible.

En Barretineta es va disculpar i va portar una aranja preciosa que en tallar-la pel mig va mostrar un interior ben roig. La dama va aplaudir i va demanar una cullereta per menjar l’aranja, a en Vladimir li va cauré la dentadura postissa de desig i va llepar la fruita amb fruïció, mentre el tió Barretineta la menjava a bocinets.

Estaven acabant el seu deliciós berenar, quan van sentir un plor desconsolat i una veueta que somicava -M’he quedar sol, snifff, on és la meva parella?

I allà, a terra, prop del primer esglaó de l’escala, hi havia un mitjó negre sol i brut.

-Ei, mitjonet, per què plores? -Va preguntar en Barretineta mentre la dama l’agafava i l’olorava.
-Ens portaven a la rentadora i jo vaig cauré del cova i ara no sé on és el meu peu dret, snif.

En Vladimir feia que no amb el cap mentre afegia -Companys, tenim un gran misteri a resoldre, on són els mitjons perduts?

En Barretineta es va rascar la barretina amb la pota del davant- Aquest misteri ja ha centrat moltes investigacions, fins i tot el “Muy Interesante” en va treure un article.

-Certament, estimats, però sense conclusions vàlides- Va dir la dama posant-se bé les ulleres amb el dit d’una mà, mentre amb l’altre encara sostenia el mitjó ploraner.
Es van posar un frontal amb llum al cap i van començar la recerca. Van buscar indicis rere calaixos, sota butaques i, sobre tot, al quarto de la rentadora. Allà traint un taló per sota la màquina de rentar, hi havia un mitjó blanc.
El gran Vladimir el va treure de sota la rentadora amb unes pinces per girar la carn.

-Què hi fa aquí? En saps res del món dels mitjons perduts? Li va preguntar en Barretineta.

Era el mitjó més trist que heu vist mai, i va dir -Oh, i tant, és el paradís. S’hi arriba agafant una corrent secreta dins la rentadora. Està ple de mitjons i guants desaparellats que allà es tornen a aparellar amb individus de diferents colors i estampats, fins i tot hi ha guants i manyoples que festegen amb mitjons! Alguns han tingut família, mitjons amb ditets.

-I doncs que hi fas aquí? Va dir el mitjó negre.
– Que m’han fet fora, diuen que els mitjons blancs d’esport som horteres. Si allà n’he vist que tenien forats i tot!
– Doncs a mi em sembles molt ben plantat- li va dir el mitjó negre al blanc tot fent una caiguda d’ulls d’allò més sexi.

Misteri resolt amb història d’amor inclosa. Havia estat una tarda ben distreta que havia donat al tió moltes idees per cagar la nit de Nadal.

La dama els va petonejar a tots i es va fondre al reflex del vidre de la finestra i en Vladimir, després d’un vol ras i curt pel terrat, es va escolar per un forat entre les teules.

El rauc de les granotes (1)

Dormia tranquil·la; de fet mai he tingut cap problema per adormir-me, es pot dir que m’ajec al llit i em desmaio; i de sobte, sense explicació, com per una sacsejada, em desperto corpresa i desconcertada. Sento el toc-toc del meu cor i la meva respiració accelerada embolcallats en silenci.  Torno a estirar-me i em relaxo, llavors si, en mig del no res sento passes, sigil·loses, desconegudes i humanes. Tinc el terrat a sobre, i clarament sento a algú caminar. La por em pren i m’abraça fort i llavors venen, tornen a cantar molt alt i em tapo les oïdes amb les mans amb tanta força que em faig mal, mentre tanco els ulls i canto “les nenes maques” per no sentir-les. Però les granotes canten, moltes, alhora i només es pot sentir una coral immensa de granotes i gripaus, res no les fa callar. Arraulida sota el llit, tremolant de fred i de por, espero que es faci de dia.

M’agradava anar sobre les espatlles del pare quan passejàvem. Els diumenges de vacances anàvem a escoltar les sardanes a la plaça, sota el sostre de les branques del plataner gegant. Encara érem lluny, tot just sortíem de casa, que el pare deia: -Nena, fan “sardines”, ho sents, les olores? En vols ballar unes quantes? I jo somreia.

Els vespres d’estiu, després de tancar la botiga, com encara era clar, anàvem fent un passeig a veure l’avi al tros. Jo devia voltar els quatre o cinc anys, pujada allà, contenta i valenta, sobre les espatlles del pare, i els meus germans, molt més grans, adolescents,  caminant al costat. Parlàvem i rèiem animats fins a mig trajecte. Quan deixàvem els carrers i preníem el camí polsegós del riu, protegit per les canyes, es feia el silenci. Als meus germans se’ls escapava una rialla burleta i em miraven de reüll. El pare els renyava i es posava a xiular i a cantar fort.

Llavors quan el sol de tarda començava a caure i enlluernar-nos pel camí sorrenc, començaven els raucs de les primeres granotes, i cada cop s’hi afegien més i més, fins que el concert era gairebé insuportable. I el meu cos menut començava tremolar, i xisclava i em tapava les orelles aixafant-me el crani. Els meus germans esclataven a riure i deien- Que venen els gripaus i se’t menjaran els ditets!.

Llavors el pare els cridava a l’ordre i a mi em baixava de les espatlles i m’abraçava amb força i em cantava” les nenes maques” a prop de l’oïda.  I a coll, abraçada com un mico, arribàvem a l’hort de l’avi. Ja de lluny veia l’home ajupit d’esquena amb el seu barret de palla. Quan entraven al seu tros, s’incorporava, es girava, es treia el barret i ens mirava amb aquells ulls blaus, gairebé transparents. Vestia amb una samarreta imperi i una camisa desmanegada, portava uns pantalons que li anaven grans, mal lligats amb un cinturo. Era el vestit de fer de pagès, quan anava a casa, es dutxava i es vestia d’avi que et convida a fer el vermut al bar Catalunya, era tot un altra cosa, amb gorra, mocador del coll i bastó.  Sense fer gaires festes, m’agafava de la ma i em portava a la caseta mentre m’explicava que les granotes eren sorolloses i fastigoses però es mengen els mosquits que són la “pesta”. Quan arribàvem a la barraqueta, agafava un tomàquet preciós, el fregava amb les mans polsoses i amb compte,  el tallava pel mig, el salava i me’n donava la meitat, llavors deia, – això espanta les granotes, fa fort i valent. I feia una queixalada a la seva meitat, i al darrere jo. Mai de la vida he tornat a tastar uns tomàquets iguals.

Al matí, en llevar-me corro a la cuina i em menjo un tomàquet de Montserrat, que m’ha costat una fortuna, a queixalades, té gust d’aigua de l’aixeta, faig ganyotes. Em vesteixo i sento la urgència d’agafar un tren i anar a veure els pares.

Estan tan contents de la visita inesperada -Has vingut i avui no és festa! Passa res?–No, i ara, tenia ganes de venir…-i els abraço fort.

Els veig una mica espantats. Li demano al pare que em digui: -Fan sardines, ho sents? – i que canti les nenes maques.

El miro i el veig com era l’avi treballant al tros i provo d’amagar la por i la tristesa. Ell ho nota i m’abraça, em canta i em diu: -No escoltis les granotes, no els facis cas, només et volen espantar però no et faran res.

Dues nits després torno a dormir profundament i un terrabastall al terrat em desperta, sembla que algú ha ensopegat. Sento els gripaus i les granotes molt a prop, canten alt, però jo no m’arronso, corro a la cuina, menjo mig tomàquet de l’hort urbà del veí bohemi que vol rollo, i li trobo més gust, es nota el desig. Respiro molt fort i ballo al so de les granotes. Pujo al terrat amb un lot i una paella, per si m’he de defensar. A dalt una brisa fresca m’envolta i dirigeixo la llum del lot al lloc d’ on ve el soroll, enlluerno un noi esprimatxat disfressat de bufó. És llarg i ossut, porta malles, sembla el príncep de les galetes, però més “fet i deixat estar”. Em mira espantat.

-Qui ets? Un boig? On vas amb aquesta fila?- Li dic jo.

Llavors somriu, aixeca la barbeta amb un posat força arrogant i em mira a mi de dalt a baix, que vaig descalça i porto una samarreta de cotó del club súper tres de l’any 88 i uns culotes curts de ballar.

-D’acord, però jo surto del llit i sóc a casa meva.

L’home,  fa posats femenins i pedants, em dedica una mirada d’autosuficiència i em contesta mentre s’espolsa les malles.

-Sóc patge oficial de Ses Majestats els Reis d’Orients i estic de missió prenadalenca, amb l’ honorable tasca de vigilància de criatures. M’ha estat atorgat aquest barri, on per cert, no hi ha massa canalla i la que hi ha es ben educada i no tinc massa feina, així que estic redactant informes sobre els adults.

I acabat de dir això em torna a mirar del dalt baix amb cert menyspreu i afegeix:

-Senyoreta, faci el favor de tornar a dormir. Penso que un pijama com cal no li vindria malament, per cert. Si la paella és per fer-me l’esmorzar, deixi-ho estar, sóc insubornable.

La meva cara és pur horror. El patge antipàtic fa una gran rialla i desapareix.

Fa dies que dormo prou bé, no sento cantar les granotes i gripaus i menjo tant de tomàquet a tot hora que agafaré àcid úric…

Aquest any espero amb certa resignació un pijama pels Reis. Trist