Gener

Sentir-te a tu mateix des del primer instant de la teva creació, des del trosset de fusta d’on prové la carcassa equilibrada i neta, fins al moment en que el petit artista enllesteix el fràgil i valuós mecanisme del teu interior, això sentir-te, sentir-me, i somiar el que arribaré a ser i saber què sóc una obra d’art creada amb l’objectiu de generar més art. Això és el que pensava, això és el que pensem quan finalment, enllestits i bells, ens adjudiquen un racó ple de claror.
Però la realitat és un altra. Al racó esperes que arribi algú que dolçament acaroni les teves tecles i broti la melodia més bonica i morir de goig i plaer. En lloc d’això, arriben nens juganers que sense traça piquen amb insistència la nostra ànima. Els nens es cansen de no tenir paciència i els grans es cansen de sentir sorolls inconnexos i desesperats. I els pianos quedem en un racó durant anys, esperant un sopar o una visita que tingui l’enginy i memòria per fer-nos cantar dolçament una melodia fàcil. I envellim, i ens corquem, i les nostres cordes es recremen i ja no son tenses. Mai ens visita el metge afinador i ens deixen morir sense haver viscut.
I el pitjor és una mort indigna per una obra d’art, l’oblit, la desídia , el corc, l’abandó en un carrer humit com un moble o andròmina qualsevol.

Febrer

Com costa traginar l’equipatge! com potser que l’esforç sigui tan gran quan ho he fet amb gust i ganes tantes vegades i per tot arreu!. Camino lleugera per la meva edat, arrossego l’antiga maleta grossa de pell, és un rectangle perfecte, angulós, amb dues tires de pell que l’envolten i acaben en dues sivelles, una a cada cantó; la vam comprar quan erem molt joves, abans del primer viatge; i la bossa mitjana comprada immediatament després, de seguida ens vam adonar que a la grossa no hi cabien la roba i els estris de feina. Falta la petita, no l’he trobada enlloc.
Porto una maleta a cada ma, sota l’aixella el bastó, no el necessito per caminar però podria ser un puntal per la meva memòria. Faig tries d’objectes físics i amb ells construeixo petites cadenes per no perdre el fil.
És fosc i els vespres són freds, m’aturo davant del contenidor i deixo les maletes al seu costat, sense gaire enginy intento tornar els cabells blancs que han fugit del monyo amb els meus dits llargaruts i cada vegada menys destres. Marxo a pas lleuger, ja no tinc res a les mans però el bastó segueix sota l’aixella, no miro enrere.
Un noi passa, mira les dues maletes i les pren.

Març

Aquest curs no m’agrada, torno de l’escola i em quedo quiet davant la porta de casa, sense entrar. La casa fa molts dies que no riu. M’assec a l’escala de la eixida. La mare no hi serà, treballa. El pare no hi ha sigut mai. L’avi passeja per tot arreu alguna cosa que no sap que és. L’avia coneix molts secrets, històries i misteris però els ha guardat i ara no els troba, no parla, mira endavant sense veure res. L’avia tampoc hi és.
Tinc fred, no tinc res més en què pensar que en el fred. Continuo assegut, agafo grapats de pedretes amb les mans, i les deixo anar a poc a oc, em rellisquen perquè no faig força. Només penso en la fredor.

Abril

Cada nit el mateix somni, de fet, no és un somni, és un historia agredolça del passat, era dolça però va quedar estroncada, sense final, com un bonic camí que de sobte es troba un precipici, jo sé que el camí continua en algun lloc, però on?. Cada vespre del món torna a la meva ment. Sort que conservo el tresor de l’esperança per seguir endavant. Els meus alumnes, la gent del carrer, els companys, tots em miren i riuen, pensen, – pobre noi, és ben boig.
Fa anys vaig conèixer la persona amb més llum que ha existit mai, no podia deixar de mirar-la, de confondrem amb l’olor llaminera de la seva pell. Parlava la meva llengua però ens vam trobar en una platja d’un lloc nou i desconegut. Era vespre, l’aigua del mar era tèbia i una confusió agradable ens gronxava amb les onades.
De sobte, com qui desperta d’un somni totalment descotxat, vaig sentir gelor dins del cor, ella no hi era, vaig córrer a la sorra, i allà només hi havia un bossa de viatge, de les que regalen les agències, a dins les seves sabates menudes.
Vaig tornar a casa, però la meva vida s’havia tornat ombra, perdia l’equilibri, no gosava alçar-me per no caure, no reconeixia els carrers, no hi havia camins, s’havien esborrat. De tant en tant, prenia la bossa, treia les sabatetes i les acariciava, de cop un alè de vida.
Un dia vaig tenir la pensada de posar-me les sabates, eren molt petites, i els meus peus grossos i mal forjats, les sabates van entrar sense esforç, em vaig posar dret i vaig començar a caminar.
Sóc músic però la majoria de la gent no compren les històries que explico amb la meva música. Em guanyo la vida fent de mestre.
Cada dia vaig a l’escola a ensenyar piano als alumnes amb sabates de nena, és l’ única opció que tinc per seguir endavant. De l’espatlla sempre porto penjant una bossa de propaganda de viatges.

Maig

Els dies són més llargs, això diu el pare, diu que hi ha claror i fa molt que ja no glaça, tan és. La mare m’ha deixat sola, està fent un viatge pel buit.
Em fan mal els ulls de passar tantes hores amb la vista fixada. Tinc una petita botiga en un racó del barri, en un carrer estret i amagat, per no fer nosa i soroll, vaig pensar que així la mala sort no em sabria trobar, però qui no em troba és la fortuna. Jo venc bosses, grans i petites, les arreglo i en faig noves, els cuso tancaments secrets perquè ningú no pugui emportar-se el que hi ha dins sense permís. Faig caixetes per encàrrec, només es poden fer quan has vist qui la vol. I el que més m’agrada, faig sabates, a totes hi poso plantilles, també a les d’estiu perquè entre la sola i la plantilla s’hi acumulen les il•lusions i els desigs de les persones, allà s‘hi troben calents. Durant el dia la botiga és oberta, a les nits fins tard cuso. Tinc un fill, l’estimo molt, és un regal, però no li puc encomanar la grisor. El vetllo quan dorm.

Juny

Ha arribat l’estiu, és més agradable anar pel carrer. Tot i que comença a fer calor m ‘arreglo amb americana i llaç, agafo el petit maletí que amago dins l’escó i surto al carrer. Al barri diuen que des que em vaig jubilar no sé que fer i faig veure q encara treballo, que em passejo amunt i avall amb el maletí buit. D’altes diuen que fingeixo que marxo de viatge però no trobo la meva dona.
Jo afinava pianos, adorava la meva feina, de fet jo era el millor afinador de pianos del món i viatjava allà on em demanaven, ella sempre m’acompanyava, adorava aquesta vida.
Molts afinadors de pianos troben que la seva feina és poca cosa davant la feina d’un músic, molts volen ser pianistes i la seva poca passió els porta a renunciar, i es fan afinadors. Jo no volia ser músic, volia i vaig ser afinador, els pianos ho sabien, per això sonaven millor després d’haver passat per les meves mans, perquè no hi trobaven frustració, sinó dolçor.
Estimo la meva família però he de sortir cada dia de casa amb el maletí i amagar-lo sempre bé, no vull que l’oblit el trobi, a casa no està segur.

Juliol

El sol de tarda és intens tot i que amable, la llum és groga, hi ha una brisa suau. Una ploma es balanceja a l’aire, dolçament, a poc a poc, gaudeix de la caiguda com si el balanceig fos el moment més sublim, la seva vida és aquest gronxar: No caure massa ràpid, assaborir cada instant de la caiguda sense mirar a vall. Si un cop de vent la fa rebrincar intenta que no sigui avall i torna a prendre el moviment lent del balanceig. Olora la vida i els colors, sense pressa, sense pressa i sent un silenci tan preuat com la més perfecte de les melodies.

Agost

A l’estiu no vaig a l’escola, miro a l’avia, li parlo i li agafo la mà. Surto al carrer, m’assec en un pedrís i ploro. L’avi s’apropa, sempre va mudat i porta el maletí petit de viatge.
– Avi, l’avia diu que no sap qui sóc. La veïna m’ha vist plorar i m’ha dit que l’avia no ens coneix, que ha perdut la memòria i els records.
– No! Això no és cert! El que realment ha passat és que l’avia té tants records, tan macos, grossos i vistosos que li sortien per tot arreu, gairebé no li cabien dins al seu cos. Un dia va passar un esperit envejós que en veure aquell bé de Deu els va voler per ell i es va amagar dins de casa per anar robant els records de l’avia. Però l’avi no ho ha permès, els tinc a dins al maletí petit, en dipòsit, perquè l’ànima gelosa no els trobi mai, per això no el puc deixar dins de casa i l’he de dur allà on vaig.

Setembre

Sento a la mare a les nits, em faig l’adormit, però ella em xiuxiueja una història trista. També diu que m’estima.
La mare fa caixes per guardar tresors: arregla i fa bosses, capsetes i sabates. Té una botiga en un racó de la ciutat.
Quan dormo m’explica que va haver un temps en que era feliç i que un dia va perdre els seus desigs acumulats sota els peus, a les sabates.
Fa anys va acompanyar als avis en un dels seus viatges, l’avi era cridat de molt lluny per afinar pianos. La mare, allà, va conèixer un home bo que somiava fort i li feia ballar l’ànima, era músic i parlava la seva llengua. Una nit després d’escoltar el silenci falç del mar va desaparèixer amb les seves sabates i tots els somnis acumulats, però li va deixar un tresor. Tot i el regal es troba trista , desconcertada i gris. Després em besa, em diu que no em vol encomanar la grisor i afegeix : Bona nit, tresor.

Octubre

Passejo els records tancats a la nostra maleta petita de viatge. Camino i no vaig enlloc, els veïns em saluden i em dediquen mirades de compassió.
Què és allò en mig de la vorera?, Deu meu, és un piano! Quina persona sense ànima ni cor pot deixar a la intempèrie aquesta joia!
Intento arrossegar-lo, no puc, el veïnat em mira, els homes surten i m’ajuden.
A casa, sota la gran fotografia de la meva dona poso el piano. Li guareixo les entranyes mentre el meu net em mira amb atenció i admiració. Crido el fuster que l’embelleixi.

Novembre

Fa uns mesos, en un passeig nocturn, vaig trobat abandonades dues maletes de viatge, antigues, elegants, de pell, semblaven sortides d’una pel.licula dels anys vint, no vaig poder contenir-me de dur-les a casa. Una no tanca, però és maca i no la vaig llençar.
Em poso les sabates de princesa i surto al carrer amb la maleta de viatge i la bossa de agència penjada de l’espatlla. Em trobo la portera,
– Carai noi, què vas de viatge?
– No senyora, vull portar aquesta maleta algun lloc on li puguin arreglar la sivella.
– Doncs al barri vell, al carrer més estret, al racó més fosc, hi ha una botiga de bosses i sabates, la dependenta arregla tancaments.
No m’ho penso gaire, vaig cap allà. No hi he anat mai però ho sé trobar. Entro al petit comerç, darrere el taulell hi ha una noia, alça la vista, em mira, mira els meus peus. Els cors es paren un segon que dura un segle.

Desembre

L’avi m’ha explicat que mentre tots dormíem l’avia ha trobat el maletí dels records, on els tenia guardats en dipòsit i ha marxat fugint de l’esperit envejós. Quan era lluny ha obert la petita maleta i els records li han saltat al damunt. L’avia s’ha convertit en una ploma on es gronxa la memòria, un cop de vent molt fort l’ha empès a l’univers infinit on passarà l’eternitat balancejant-se tendrament i pensant en nosaltres.

La mare ha obert una botiga de sabates sense secrets en un carrer ample ple de llum, riu i ja no em parla quan dormo sinó quan estic despert, la mare té llum. El pare toca el piano al menjador de casa, deixa lliure una melodia que explica històries emocionants i porta sabates de senyor. L’avi m’explica viatges que va fer amb l’avia a països llunyans per afinar pianos de reis i presidents. Fa dies que ja no passeja la vida amunt i avall amb una maleta buida.

És hivern però no fa fred, aquest any tindrem Nadal. La casa riu.