-Quan diu que marxem cap a Crimea?

-Demà al matí he de passar pel monestir Budista del Garraf, hi tinc un cosí- deia mentre brandava el cap d’un cantó al altre- el Sergei. Sempre ha estat un pèl místic, massa bona gent i una mica tronat. Tant que n’esperàvem del Sergei quan va venir a Barcelona! I mira, monjo budista!  Després de la visita ja marxarem.

A la Ivana li va agradar allò de pujar a un camió gros, va sentir un cert poder, tant amunt, amb aquell vehicle enorme i una mica vulgar.

Va passar la nit al millor lloc de la cabina, cedit per l’Igor. Una celibrity, encara que vagi en malles, ha de dormir en un lloc còmode.

Al matí, mentre es dirigien al Garraf, l’Igor li va explicar que el Sergei era un gegant, un home corpulent que feia por, però tremendament pacífic. De fet, va marxar de Crimea per la violència constant. Però ai les etiquetes! un forçut de l’est només pot ser un mafiós o un músic virtuós. Quan va arribar a Barcelona només el contractaven de matón. Finalment va trobar feina de monitor al gimnàs Ubae del Carrer Compte Borrell. Tots els matins ajudava la gent a estar més musculosa i ufanosa. A les tardes va acceptar una feina, una mica a contracor, de guarda de seguretat en un club de senyoretes del carrer Viladomat, per sobre avinguda de Roma. Com és un home íntegre allò de col·laborar en l’explotació sexual de la gent no el deixava dormir i va començar a anar a classes de ioga i d’allà, gràcies a un jove i atractiu noi expert en meditació, i de mica en mica, va entrar en el misticisme, fins arribar al Garraf.

En arribar al monestir, la Ivana va acompanyar a l’Igor. Van esperar asseguts a l’ombra d’un pati quadrat amb una jardinera central d’on naixien dos arbres immensos. L’Igor portava una bossa d’esports i el violí dins la funda.

Potser van passar deu minuts i va aparèixer un home molt alt d’espatlles extremadament amples amb el cap esquilat i vestit de monjo.

Es va mirar la parella i va fer un somriure estrany. Es va apropar i va estrènyer fort amb una gran abraçada al camioner Igor, que tenia un gest una mica rígid.

-Cosí, feia temps que no venies per aquí. Quina alegria! I vens acompanyat!- va dir el Sergei en rus.

– Si, es diu Ivana, diu que és de Sebastòpol i la porto a casa.

-Estàs segur? no facis bestieses!

Llavors la Ivana va intervenir, allargant la mà li va dir.

-Bon dia senyor, sóc la Ivana Stassevitx i com veu parlo la seva llengua, no l’enganya el seu cosí, jo li he demanat que em porti a casa.

Llavors l’Igor va donar la bossa d’esport al Sergei que contenia ciris de cera natural que feia l’àvia Ekaterina i el violí a la Ivana que va tocar el concert per violí de Rachmaninov.

En Sergei va canviar de cara, tot i així la fesomia d’aquella dona li era molt familiar i no era de veure concerts de violí a la televisió. Els va fer un petó al cap a tots dos i els va desitja pau, amor i harmonia.

I el dia de Sant Jordi després de dinar va començar un llarg viatge en camió fins a Crimea.

La Ivana Stassevitx tenia una forta migranya. Feia temps que no li passava, es va marejar i tot, es trobava mig estabornida i una mica perduda.

Havia de tornar a casa, maleit el moment en que l’avi va deixar Crimea. Oh, els problemes de la zona, que a Amèrica s’hi guanyen més calers, que no hi ha guerra…De fet tot això li va explicar el seu pare, a l’avi ja no el va conèixer.

Tot vagant per una zona industrial absolutament desorientada, va sentit unes veus, una parla familiar i es va afanyar a córrer cap allà. Darrere un camió enorme hi havia asseguts tres homes de cara rodona i plana, com aixafada, vistosament vermella i lluent, amb un nas petit i arremangat. Tots ells amb mirada de vidre, d’ulls tan clars que esgarrifaven. Un panxut, un barbut i l’altre sec com un esperit. Feia pudor de vodka. En veure- la es van mirar, un d’ells va somriure deixant veure una dent daurada.

La Ivana va tornar el somriure i en perfecte rus es va dirigir a ells.

-Bona tarda senyors, sóc la Ivana Stassevitx, i no sé si podrien ajudar-me a tornar a casa, a Crimea.

Els homes van abandonar el somriure maliciós per posar cara d’interès.

-Hem convidaríeu a un gotet de vodka? el necessito.

L’home gras es va afanyar a servir-li, mentre l’escarransit li atançava una cadira.Ha estat de sort, jo vaig a Sebastòpol amb el camió, si no li fa res dormir al darrere.-Va dir l’esprimatxat que es va presentar com a Igor.

-Mare de Déu! D’Amèrica a Crimea en camió?

Els tres homes van esclatar a riure.

-Amèrica? Som a Abrera, al costat de Barcelona, al Sud d’Europa.

La Ivana va obrir molt els ulls, allò era una broma.

-I com he arribat aquí? L’avi Paul i la família van emigrar a Chicago fa més de mig segle i allà ens hem criat tots. Gràcies al gran talent de l’avi amb el violí, i que després tots hem heretat, hem tingut una bona vida. Però jo sempre he volgut tornar a casa.

L’home sec es va posar seriós, molt seriós.

-Ens pren el pèl? Vol fer-nos creure que és la neta del gran Paul Stassevitx?

La Ivana va posar expressió greu.

-Jo no enganyo mai ningú.

L’home gras es tocava la panxa amb una ma i es rascava el cul amb l’altre, el barbut no deia res, semblava ebri i el senyor Igor va pujar al camió. En pocs segons va tornar amb un violí i li va apropar a la Ivana.

La Ivana el va prendre i amb una passió desconeguda va tocar la “patètica” de Txaikovsky.

En acabar estava envoltada d’una multitud d’homes amb colesterol d’origen eslau absolutament fascinats i aplaudint com a bojos.