La Nona

Fa fred al meu cos, sempre sura aquesta gelor humida. Potser si alcés les persianes, si deixes entrar la claror, potser, potser llavors no sentiria aquest tremolor que fa estremir. Tota la superfície de la meva pell és de vellut.

Hauria de menjar, podria ser ben bé que aquest fred fos de gana. Percebo el plaer malaltís que em provoca sentir gana i tenir la panxa buida.

Tampoc dormo prou, noto un cert esgotament de tot plegat.

És el meu moment, tant és que tingui son, he de sortir ara, més tard hi ha gent. No m’agrada la gent. La gent jutja constantment. I si es fes tard hi hauria transit i soroll, i persones que passen i et miren, potser em podria creuar amb algú que em coneix, seria terrible. Hi hauria de parlar.

Encara podria passar alguna cosa més horrible, si es fes molt tard em podria trobar amb la mirada del Lluc. Fa mesos que no el veig, però el sento que belluga. Sovint quan sóc a la cuina el sento tossir pel cel obert,  les passes a l’escala i el frec de la roba al moure’s. A voltes, quan surto, quan tothom dorm, sento la seva olor.

Jo, miro de no deixar rastre. No em poso perfums i el meu sabó no fa olor de cap mena. Porto roba sense color, discreta, per fer-me invisible. El meu cos cada cop m’agrada més, està més magre i amb sort, alguna matinada, quan em desperti ja no hi seré, m’hauré fos.

Abans de vestir-me em miro al mirall, veig que marco les costelles i els ossos dels malucs, el meu pit s’ha fet petit i les espatlles ja no estan rectes, volen amagar-me. Els meus llavis i mugrons tenen el color de les mores madures, de fred i desolació, mentre la pell s’ha tornat fina i té el to del fum, una mica transparent. El meu interior és un gran buit, ressona, tinc la certesa que ja no hi tinc òrgans, que s’han assecat. Com que no menjo, ja no menstruo.

De dia no faig soroll, no escolto música, es dolorosa i em fa plorar. Camino descalça sobre el mosaic gèlid.

I tota la solitud, tristesa i enyorança d’allò que vaig conèixer i d’allò que mai he viscut, però he imaginat, m’acaba regalant un estrany plaer.

Abans de sortir submergeixo la roba del llit a la banyera amb sabó blanc sense olor. Quan torni l’estendré. Cada dia rento els llençols.

Són les 5 del matí, obro la porta del pis, a poc a poc- que no grinyoli, que no grinyoli-

La porta no es queixa, tot el pis està mimetitzat amb mi, silenci. El Dolent m’acompanya, ell tampoc borda, ni somica, tampoc pica amb les ungles quan camina tot i les seves urpes.

El Dolent ja és vell però fa patxoca, així puc passejar tranquil·la a les matinades. El Dolent és un gos gros, de més jove havia arribat a pesar 60 quilos i tenia l’alçada, gairebé, d’un poni, bé potser no tant. A ell també li agrada sortir a aquestes hores i empaitar els ocells. No entén que es un gos i no pot volar.

En Lluc

El mes passat, a través de la feina, em vaig inscriure a un curs. Ara que ho penso, no se quins són els objectius del curs. No hi són enlloc. Quan vaig veure la presentació i en un moment de coratge i decisió, i una mica de poca claredat mental, m’hi vaig apuntar. Bé, avui he tingut la primera sessió. Tothom es pretesament tan simpàtic i ens volem ajudar molt, fem grupets i posem coses en comú. Una noia, amb certa dificultat per pronunciar el meu nom ha dit:

-“Juc” (Lluc) cuéntanos, ¿Qué puedes aportar al grupo?

Ha esta un martiri, un centenar de persones que pateixen estres post traumàtic, depressió i/o frustració, vital o com a conseqüència de la pandèmia, intentant solucionar-se la vida els uns als altres amb la inestimable ajuda d’un coach.

Hi ha un home jove simpàtic que lamentava molt fort que tot hagi de ser online perquè no ens pot abraçar. He sentit molta compassió i esgarrifances a part iguals. M’he passat dues hores volent fugir. He arribat a un punt on només penso com escapar i sortir de la sessió.

Sí, també han creat un grup de Whatsapp amb 80 persones que es saluden i abracen cada matí. He col·lapsat. Pobra gent, necessiten professionals de la salut mental i no aquesta merda. A mi, em genera molta angoixa i acabo d’escriure un mail de renúncia amb un “no sois vos, soy yo. La vida me impide seguir con el curso”.

El destí m’ha donat una resposta més adequada. Revisant twiter, llegint a gent que parla de la mort de Franco Battiato, he sabut que era seguidor de la doctrina de Gurdjieff i el quart camí. He descobert un nou filòsof que diu coses que s’adapten més a mi: no parlis si no és necessari, no et facis fotos amb famosos, desenvolupa la generositat sense testimonis, no t’encadenis a res que et destrueixi, no facis soroll ni gestos innecessaris, no parlis dels teus problemes personals i sobretot, recalca  el ball com a part del creixement de l’esperit. Ara m’hauria de posar a llegir la teoria del “quart camí” però em fa una mica de mandra, només tinc ganes de llegir ficció i un filòsof no sé si l’acabaré avorrint, ara que m’he deixat seduir pels seus consells. També diu que no seduiràs, això no em costarà, ha!

Penso que a la Nona li agradaria aquesta filosofia de vida. Sempre penso en la Nona i de vegades ploro. Està en un pou tan profund que no m’arriba el braç per estirar-la i treure-la. Sé que és viva perquè quan surto per comprar el pa, a l’escala i al pati, sento l’olor de roba neta, aquella que no fa olor a res, només a net. Miro amunt i com cada matí els llençols voleien al seu terrat.

La Nona i jo sempre hem sigut veïns, és la meva amiga, la persona que més estimo.

Juny 2003

Ressona una fresa de gotes d’aigua perdudes en algun lloc de l’escala. L’administrador de la finca i propietari del principal, en Jeroni Guiteres, diu que no sent res, que no filtra aigua i que els veïns són uns desagraïts i uns torracollons. Sent animadversió per tot i tothom. Pensa que la seva dona és una fleuma amb molt de cuento que fingeix estar sempre malalta. I el seu fill, una ànima dèbil que corre tot el dia com un gos faldiller darrere la mossa mal girbada dels de l’àtic. Quins uns els de l’àtic, la família feliç, foten fàstic. Ara volen que revisem l’ascensor, i l’aigua que diuen de degota i no sé què.

La Nona sent com els pares parlen del pare del Lluc, li sap greu. A ella li fa angunia el senyor Guiteres, li fa pensar en els gripaus  que veuen al sot quan a l’estiu van a la casa que la padrina té a Arbúcies. Se li fa estrany que en Lluc sigui fill d’en Guiteres. El Lluc és com els mirabolans, dolç, tendre i regala felicitat.

La mare de la Nona diu que la genètica també pot jugar bones passades, potser en Lluc es ben igual que la seva mare i té poc de Guiteres. La mare de la Nona té un gest nerviós i una boca grossa que dibuixa arrugues als cantons de tant riure i gesticular. Li agrada fer la bugada de roba de llit,  enfonsant els llençols blancs a la banyera  plena d’aigua amb sobrets de sabó de roba blanca. Per la resta de roba, com és lògic, utilitzava la rentadora, però el fet de submergir la roba blanca i grossa a la banyera li regalava una visió poètica i olorosa.

Fa bo, es juny i llueixen els genolls marcats amb ferides antigues i queixalades de mosquit. Entren al jardí del principal, el pare d’en Lluc té una reunió a fora. Hi ha un arbre preciós, un pruner que fa uns mirabolans que més dolços no poden ser. La Nona els olora, en pela un i l’acosta a la boca d’en Lluc que l’engoleix com si fos una cirera de petit que és. Després d’empassar-lo acosta els llavis a la boca distreta de la Nona i li fa un petó. La Nona somriu. En Lluc te el pinyol entre les dents, l’estreny una mica i l’escup amb força, la Nona fa el mateix. El seu pinyol ha arribat més lluny. Se sent una música que surt d’un patí veí, la Nona balla fent equilibris sobre una branca. Els seus moviments són hipnòtics. Ella diu que el seu pare cada dia els ensenya a ballar a ella i en Sebastià petit.

La Nona passa la ma freda per dins la samarreta d’en Lluc i li ressegueix la columna vertebral ossuda amb el dit índex i ell pensa que no vol que la tarda acabi mai.

Fa un dia magnífic, la dolçor dels mirabolans s’escola per tots els racons el pati i s’enfila per les parets cap a les finestres. El sol escalfa, però encara no crema i la ciutat viu en una estranya calma.

Qui ho havia de dir, en un dia tan magnífic.

El soroll arriba de cop, sec, estremidor i terrible.

Què ha passat? La Nona nota una estrebada, com un fil a dins seu que es tensa fort, tiba l’ànima i causa un gran trencadís.

L’ascensor cau. Era gairebé dalt, arribant a l’àtic. Alguna cosa s’ha trencar.

Els pares i el germà petit de la Nona moren al instant. La van deixar sola al món i es van esfumar.

Juny 2021

El temps no cura res, ni tan sols ha alleugerit la pèrdua.

Per la Nona el temps ha estat una cosa abstracta, un passar dies provant d’ esborrar-se amb la seva família. Però la vida és capritxosa i li ha regalat un cos resistent. Té molts records de quan va estar a Saint Bernard. Un centre d’aquelles característiques podia ser un lloc terrible si hi vas a parar per error, però si realment has perdut el senderi i les ganes de viure no està mal. No et curen, però vas sempre tan drogat que la vida es fa suportable. Allà hi va conèixer l’Annete. Ella tenia 98 anys i estava al centre des de en feia setanta. El seu marit i el seu petit enfant van morir durant un bombardeig l’any 43. I ella seguia allà, viva, i només repetia que la seva maledicció a la vida era el que molts voldrien, ella només tenia salut, havia perdut la resta. A la Nona li passava una mica el mateix.

A Saint Bernard passava hores ballant al gimnàs, sempre hi havia música i anava tant col·locada que les melodies no feien mal i de manera irracional no parava de moure’s com si tingués un mal estrany. Una nit van oblidar parar la música i no va dormir, va ballar durant 36 hores.

Ara Saint Bernard quedava lluny, havien decidit que ja era apta per la vida en societat mentre seguis amb la medicació. Des que va tornar de Bèlgica no prenia les pastilles i estava en caiguda lliure. De nou a Barcelona, al seu pis, amb els records i les desgràcies, furgant en la seva fam, en el fred i en l’aïllament i, en el més íntim, reconeixia trobar un gust malaltís per tanta desolació.

En Lluc ha sobreviscut en societat arrossegant ferides i cicatrius estranyes, però que, amb esforç, li han permès viure i, a voltes, a instants breus, fins i tot gaudir de la vida.

De tota manera, ell viu encadenat al destí del que passa tres pisos més amunt de casa seva. Viu ple d’absències i penediments. Enyora la mare i es penedeix cada moment d’aquell dia que li va dir coses feridores, de quan li mentia, de quan li parlava d’aquella manera, de no ser-hi sempre quan estava malalta. Sent tristesa per no sentir cap compassió pel seu pare a qui la vida li ha regalat una demència perquè no recordi les seves maldats i pugui dormir tranquil.

Ara en Lluc viu sol al principal. Hi ha hagut algunes persones que han passat per la seva vida, potser, sense cap seguretat, ha sentit alguna cosa semblant a l’estima.

El psicòleg sempre li recorda que no pot viure lligat a un amor naïf de joventut. Bé. No es pot….ell hi viu. Una obsessió, diu, i què no és una obsessió?

En Lluc encara té un altra obsessió, no deixar que el pruner dels mirabolans mori. De moment ho ha aconseguit. Després d’aquell fatídic juny va deixar de florir i es va tornar bord. Ha buscat pagesos experts en pruners, jardiners, savis, i tota classe d’il·luminats per recuperar el seu pruner. Fa dos anys que floreix, però no fa ni una sola pruna.

La Nona

El matí és fresc, malgrat ja som al mes de juny. M’he posat un jersei blau marí que era de la mare, encara sento la seva colònia. No obro gaire els calaixos i armaris amb la roba dels meus pares i del meu germà, no vull que s’escapin les olors.

M’agrada caminar per la ciutat quan just comença a clarejar. M’oblido de l’esgotament i enfilo carrers amunt, entro decidida al parc Güell i el guarda no em diu res, pensa que sóc del barri. M’agrada anar-hi quan obren, hi ha poques ànimes i totes les que volten s’assemblen una mica a la meva. Som tot ombres que semblen humanes acompanyades d’ombres de gos que es mouen esquizofrènicament per tot el parc. El Dolent corre i brinca, persegueix puputs i coloms, festeja amb altres de la seva espècie. Quan arribem a la plaça elevada té un atac d’alegria i empaita una gavina mal parida, fa un gran salt i prova de volar. El dolent cau a baix, el seu cos impacta sobre el drac de Gaudi.

La meva vida és plena de fatídiques caigudes, però la meva no arriba mai.

El guarda em diu que és el vuitè gos que mor així en l’últim mes, que prohibiran que els gossos entrin a la plaça. Diu que he tingut sort, que el cos del Dolent no ha malmès el patrimoni artístic. Sort, diu.

Una senyora sense nom em veu tan perduda que m’agafa les mans i em pregunta on visc. No sé que li he dit. Ara sóc a casa dins al llit, entre els llençols blancs nets i el meu cos petit, buit i fred s’hi enfonsa. Crec que ara sí, ha arribat el moment, vaig perdent la consciència poc a poc, com quan a Saint Bernard em donaven les pastilles blau-verdes.

Lluc

Tinc un neguit difícil de descriure. Un pressentiment? Sé que alguna cosa no va alhora. Els llençols no voleien i he sentit l’ascensor baixar de l’àtic. La Nona no fa servir mai l’ascensor.

Veig que una dona que no conec baixa de l’ascensor. A risc de semblar impertinent vull preguntar-li qui és. Sobtadament se m’acut una formula més amable.

-És amiga de la Nona vostè?

-Ah, es diu Nona? Pobreta, l’he acompanyada a casa, estava en xoc després del suïcidi del seu gos.

Corro escales amunt, pico la porta. Res.Truco al 112.

Nona

Crec que ja sóc de viatge cap a un altre món o bé estic delirant. Em sento freda i relliscosa, m’he convertit en una serp de color plata plena d’escates. Llisco per sobre una superfície calenta, sembla pell humana, sembla l’esquena d’algú.

D’imprevist el meu panorama canvia i una sobtada alegria i escalfor m’atrapa. Tinc gana, vull menjar mirabolans.

15 de juny

Avui fa 28 anys que va caure l’ascensor per culpa de la negligència i deixadesa del meu pare, que mai va sentir ni una mica de culpa. Fa 28 anys que la Nona va desconnectar del món i ara sec al seu costat en una habitació tètrica d’un hospital vell. Respira, però cada cop ho fa de forma més lleu. El seu cos es com el d’una criatura desnodrida, la pell és pràcticament transparent i freda, em venen a la ment els peixos morts de la desembocadura del riu.

És curiós, sempre pensava que la recuperaria si feia que el pruner fes fruita i aquest any n’ha feta. En porto una bossa plena i els aboco en una fruitera que poso sobre una tauleta. M’he d’asseure un moment, he tingut una esgarrifança, com si una cuca freda i llefiscosa s’enfilés per la meva columna vertebral.

Sento un remugar. Em giro i la veig moure’s, sembla que vol obrir els ulls. Pelo amb cura un mirabolà i li acosto a la boca. Es remou. Me’l menjo i li faig un peto amb els llavis plens de polpa.

Sento un sospir infinit, i vull veure un somriure. Veig com obre els ulls cansats i amb un fil de veu em diu.

-Lluc, escup el pinyol ben lluny