Sentia passes atrafegades ressonar en la foscor, l’Eudald, no l’havia sentit llevar-se, li passava sovint. De sobte li va venir una glopada agre i va encendre el llum, eren les 5 del matí i no era al pis de Barcelona. Ara tornava tot, ja no era a casa i l’Eudald era mort. Li costava fins i tot pensar-ho, mort. Les passes? Les havia imaginat o potser era en Benet que no dormia mai intentant buscar la manera de curar-la, de rescatar-la del seu malson.

Tot sovint, a negre nit, es desvetllava acompanyada d’una angoixa grossa i pesant que l’engolia com un monstre, se li asseia sobre el pit fins deixar-la sense alè i es despertava amb el cor esverat, desacompassat i amb aquell soroll metàl·lic. Es llevava i amb els seu discret caminar, lleugerament coix, anava fins al lavabo, es posava davant del mirall, es treia la camisa de dormir, esperant veure sota la pell un bategar estrany, com d’una bomba. No es veia res, només la cicatriu vertical en forma de cremallera entre els dos pits. Era la porta per poder donar corda al cor de quincalla que li havia construït en Benet.

Totes les seves desgràcies desfilaven pels seus somnis, tenia por de dormir i vetllava llargues hores al costat de la finestra mirant al carrer. Veia la bicicleta desada en un balcó petit, el gos que somicava en un terrat de pura solitud, i el rètol, “Peixos Nino”. No li agradava el tal Nino, el veia arribar de matinada amb el peix fresc, tot gros i gras, vermell de cara, cabell platejat i enrinxolat al clatell. Anava sempre acompanyat del la seva dona, una senyora trista i plena de por. Entraven a la peixateria i baixaven la persiana, des de casa sentia els crits i els cops, s’esgarrifava.

Ja feia dos anys del tràgic succés. Hi pensava constantment, sempre, amb tanta tristesa que l’aire se li feia espès i els ulls se li omplien de llàgrimes. Ho trobava tan injust per en Benet, però ella no hi podia fer més.

Durant el dia i la nit, en somnis i desperta sentia el piano de l’Eudald i cada una de les peces que va escriure per a que les seves cames asimètriques brodessin coreografies hipnòtiques i gairebé impossibles. L’Elna ho revivia a cada segon, i de cop sentia el cop sec i definitiu. Llavors el món es desfeia caient a trossets cendrosos, com una pasta de full que es desintegra a les mans.

Aquell dia de novembre l’Eudald tocava el seu piano de cambra dins d’una aula del conservatori. Feia estona que era fosc i al carrer el vent i la tempesta feien córrer la gent cap a dins de les botigues i cafès. L’Eudald tenia la finestra oberta de bat a bat, volia que el vent entrés i fes espetegar portes, que tot s’omplís de tardor. Un fort cop de vent va segrestar un llamp implacable que va entrar pel balcó de la Rambla i va calcinar el piano i a l’Eudald. No en va quedar res, ni un cos per abraçar, només cendres i una música constant de rerefons que no callava mai.

Mentre tot això passava, uns metres Rambla amunt, l’Elna era al seu aparador de la Virreina, ballant dins la caixeta. Va mirar la ma dreta en un arabesque perfecte i equilibrat, va caure el llamp, i ella es va desplomar al mateix instant que l’Eudald es desfeia.

Un desmai premonitori o potser vivien connectats d’una manera estranya.

L’Elna va passar molt de temps inconscient. Els metges no sabien que fer-ne d’aquella ballarina coixa, malalta de tristor i amb el cor fràgil.

–          Vostè, senyoreta, té un estat de salut extremadament delicat. Pateix una cardiopatia que no sabem com curar i una depressió que no ens ajuda gens.

L’Elna els mirava amb els ulls grossos i plens d’ombres. I tant li feia, no entenia gaire que volien. Buscava amb la mirada una porta petitona dins l’habitació blanca i desesperant de la clínica, o potser un forat per on sortir de la vida, però no ho trobava.

Un matí de dissabte va aparèixer en Benet, prim, esquenut, amb els cabells una mica llargs i una cara angulosa, discreta, amb una boca bonica i unes ulleres de muntura fosca que li menjaven part del rostre. Passava els dies atabalat, corrent amunt i avall de l’hospital. Amagat rere una carpeta es va presentar, amb una timidesa extrema i sense mirar-la als ulls va dir que era un metge nou que feia guàrdies els caps de setmana. Va callar i es va començar a llegir el seu historial, es va remoure i va alçar els ulls de la paperassa, la va mirar i es va estremir.

–          Vostè és la ballarina de la caixeta de música! No sabia on era, jo anava cada dia a veure-la ballar,

–          No, ja no, el meu cor està cansat.

A partir d’aquell matí en Benet va viure amb l’obsessió que el cor de l’Elna funcionés i tornar-la a veure ballar. Va haver de discutir molt i molt amb l’equip mèdic per defensar que calia operar-la. Finalment, se’n va sortir, el van deixar estar i com era un cas perdut li van dir que fes el que creies si ella ho autoritzava.

A l’Elna li feia mandra parlar, autoritzar?, viure. D’acord, que aquest noi faci el que vulgui, pensava.

El dia de l’operació hi havia una tempesta tan poc corrent com la del dia que va desaparèixer l’Eudald.

El Benet mirava aquella criatura fràgil, mig nua i amb la pell gelada, a vegades tenia la sensació que agafava un peix viu, vulnerable fora l’aigua, fred i lliscant.  Va haver d’asserenar-se molt per poder obrir aquell pit i tallar aquella pell blanquinosa i humida.  Però l’havia de salvar i calia fer-ho. En Benet va trobar un cor menut, violaci que bategava lent i estrany, el va prendre entre les seves mans i es va desintegrar, li van quedar els palmells plens de cendra i el quiròfan inundat d’un polsim gris i olor de fum. Va haver d’afanyar-se. Al buit del cor desfet hi va posar el mecanisme de corda d’una caixa de música. Calculava que hi havia corda per un parell d’anys, després caldria tornar a obrir i donar corda de nou.

Se la va endur a casa, la cuidava, la tapava amb mantes i l’abraçava per fer fugir la fredor marina. Els dies que tenia festa de l’hospital, la portava al mar i li enterrava les cames a la sorra calenta. A l’Elna li agradaven totes aquelles atencions, però no podia i no sabia correspondre a en Benet. Sovint mirava la immensitat del mar, pensava que, potser, si entrava mica en mica dins l’aigua, quan li arribes a les espatlles es transformaria en un peix de debò. Després li agafava la por de vagar sola pel vast i fred oceà.

A voltes s’adormia una instants al sol, llavors sentia que ballava ambdues cames igual, feia exercicis de puntes amb els dos peus, suportats per dues cames primes i fermes, un piqué arabesque, ara amb una cama, ara amb l’altre i una piroutte….i el cruixir de la fusta que s’esfondra sota els peus i la trencadissa d’ossos i el dolor…de nou un sobresalt i el cor estrany amb soroll de rovell. No dormiria més, no dormiria més, mai més, però finalment l’esgotament guanyava i tornaven tots els records.

Un divendres, en tornar de la platja en Benet va voler entrar a comprar peix la botiga del Nino. L’Elna i la botiguera es van fitar llargament, van tenir una intensa conversa amb la mirada. Era una dona discreta i vergonyosa, potser poruga, de  formes generoses i cabell llarg recollit en una cua de cavall.

Netejava el peix amb traça mentre el seu marit li dedicava insults i crits. Va ressonar una veu grossa –INÚTIL!. L’Elna va sentir una punxada metàl·lica al cor. Es va refer, va mirar de nou la peixatera, li veia un tros de braç blavós, ple de nafres. Les dues a l’hora van badar amb els ulls fixos a un cubell on llençava espines, deixalles i peix podrit. Van tornar a creuar les mirades.

En sortir en Benet estava molt disgustat pel caràcter aspre del peixater i remugava, -no hi tornaré més, no hi torno mai de la vida.

Havia passat gairebé mig any de l’operació de cor i l’ànim i les ganes de viure de l’Elna no tornaven, en Benet estava desesperat. Prim com era semblava una ànima, arrossegava els peus amunt i avall, llegia tots els llibres de medicina sobre casos similars i no trobava la solució. Dels nervis havia agafat el vici de tirar-se els cabells enrere de forma constant, com si els dits li fessin de pinta. Una tarda, cansat, va fer neteja, el tranquil·litzava buscar entre les rampoines antigues. De dalt d’un armari va baixar el violoncel, potser feia  cinc o sis anys que no el tocava. Molt lentament, com qui gaudeix despullant un amant, li va treure la funda i el va acariciar. Va seure a tocar. De primeres, va desafinar d’una manera espantosa. L’Elna es va espantar, no suportava el soroll. Després va sortir sol, el preludi de la suite número 1 de Bach. L’Elna es va estremir i es va posar a ballar igual que com ballava a la caixa de música de l’aparador. En acabar, va seure a terra, al costat del Benet i va recolzar el seu cap menut damunt dels seus genolls. L’Elna va somriure i li va prémer la mà.

Aquella nit va dormir al costat del Benet, la seva escalfor li havia agradat tant que no volia estar-hi lluny. Va dormir, sense malsons, fins més enllà de les 9. Els van despertar les sirenes i un gran enrenou al carrer. Hi havia la policia i una ambulància davant la peixateria del Nino, tot just van veure com l’ambulància treia un cos embolicat. L’Elna plorava.

La botiga va estar dies tancada fins que, un matí, va aparèixer un nou rètol “Peix i marisc Aurora”. Una dona rodoneta, amb un monyo i un escot descarat i bonic va sortir a la porta de l’establiment, va mirar a la finestra de l’Elna, li va caçar la mirada i es van entendre. Era ella, era viva i duia els llavis pintats d’un vermell cirera que a l’Elna li van semblar divins.

Va volar escales avall, va creuar el carrer i es va abraçar a l’Aurora.

Amb un posat que volia ser solemne, tot i que un lleu somriure s’escapava, va dir- Va tenir un mal dia, pobre Nino, una bactèria d’algun peix diuen. Vés que jo sempre miro bé el que triem…

Cada primer de mes l’Aurora fa arròs a la cassola i convida a dinar a l’Elna i al Benet, mengen, beuen, ballen i toquen el celo. I cada parell d’anys, després de donar corda al cor de l’Elna, l’Aurora fa llamàntol que diu que fa agafar forces i té propietats màgiques i a l’Elna ni calen.

 

Hi ha una història prèvia de l’Elna

https://elracodelesmaleses.wordpress.com/2017/04/27/elna/