Aquesta mena de debilitat que sentia per les persones estranyes, misterioses i estrafetes no li havia de portar res de bo. La tieta Conxita sempre li deia de petita.

Ai, la Conxita, cada dissabte anava a fer-se el cap a ca l’Angelina que tenia la perruqueria en una habitació del seu pis. Un saló prou espaiós, segurament hagués hagut de ser el menjador de la vivenda. Era bonic, hi entrava el sol, sencer, sense vergonya i escoltava les converses de les dones del barri, tafaner i esplèndid. El saló tenia una gran balconada on sortien les senyores a l’estiu arrossegant l’ assecador de cap. Era agradable, ple d’ocells, canaris i periquitos i una cadernera, geranis i un cactus magnífic que havia portat de Mèxic en Marius, l’home de l’Angelina, que era cuiner en un vaixell.

La tieta Conxita no tenia fills, s’havia casat amb un viatjant que va anar un dia a Piera a vendre aspiradores i no va tornar. Les males llengües deien que havia marxat a viure a Mallorca amb una dona de Vilafranca. La tieta mai s’ho va creure, el devien haver segrestat i qui sap on devia parar, pobre Baldiri. Passats uns anys i després de la seva insistència, van declarar-lo mort i ella, la Conxita, va heretà la casa de la família de l’oncle, bonica, gran, amb jardí i arbres i fins i tot, un pou arran de la muntanya, un forat a la roca que treia una aigua clara fresquíssima. I el millor, i enveja de tothom, era una casa amb finestres i balcons grans.

Jo hi passava moltes estones amb la tieta, a casa meva hi havia molta feina amb la botiga i l’altra canalla i la tieta tenia tot el temps del món per mi.

Per berenar em feia pa amb oli sal i una presa de xocolata negra Simón Coll amb un suc de llimona deliciós. M’agradava ser allà amb ella. A casa m’obligaven a beure un vas de llet, encara que estès molt tipa, i jo em marejava i volia vomitar. En canvi a la tieta no li agradava la llet.

-Pobreta nina meva, mira que obligar-te a beure això que et farà mal de panxa.

Jo no parlava gaire de les meves coses amb ningú, només amb la tieta Conxita.

Em mirava amb tendresa i deia:

-Tan de bo tinguis sort criatura, mira que tens unes coses.

Seia sota el llimoner i em mirava el vol rasant dels espiadimonis sobre la bassa, els trobava fascinants, i els borinots. Quan em veiem un de ros la tieta cridava:

-Perla! Avui tindrem sort! potser ens trobarem un noi ben plantat o ens tocarà la panera de cal pastisser.

Fins i tot els dissabtes, que podria haver estat a casa, anava amb la tieta a la perruqueria. Badava mirant senyores arrenglerades sota aquells cascs, parlant a crits sobre secrets inconfessables, i de tant en tant alguna feia:- shhh, que hi ha la nena. Però sobretot, em quedava embadalida mirant a l’Angeleta. Possiblement tenia l’edat de les seves clientes, però era coqueta i jo la trobava tan guapa. Portava faldilla estreta i el cabell llarg, sovint arreplegat en recollits improvisats. No era grassa, però tampoc prima,  es maquillava i portava sempre unes sabates de saló vermelles que m’enamoraven. I el més inquietant, es movia diferent, em recordava als moviments ondulants de les serps quan s’arrosseguen, hipnòtica, sensual i amb un somriure que desgelava l’àrtic. El seu marit, en Marius, només passava per casa dos cops l’any, els viatges, la feina.

M’agradava aquella dona i a la tieta també, eren amigues. Les altres dones anaven a la seva perruqueria perquè tenia mans d’or però la deixaven a parir mones:- que si és una fresca, mira com va, tu creus.

De fet mentiria si no confessés que el principal objectiu d’anar a ca l’Angelina amb la tieta Conxita era, en realitat, veure a en Narcís.

En Narcís era el fill mitja de l’Angeleta. Prim, tímid, estrany, perdut. Em fascinava aquell misteri, m’entendria d’una manera que no havia experimentat fins al moment.

Un dissabte, va entrar al saló a fer un petó a la mare, venia del carrer. Va dir, fluix però amb una veu que s’intuïa greu.

-Bona tarda.

No va alçar la mirada de terra. Jo era en una cadira baixa, en un racó i vaig poder veure els ulls color mel més immensos i plens de bondat que mai ha vist ningú.

Aquell noi em tenia intrigada, volia saber més i vaig prendre el costum d’acompanyar la tieta a la perruqueria. A dies el veia, a dies no.

-Aquesta mossa li agrada acompanyar-te Conxita, quina sort que tens. O vols que l’Angeleta et pentini i et talli les puntes, vols anar ben bonica, punyetera, clar que a la teva edat, totes en sou de maques.

Una tarda, sota el llimoner, vaig notar que la tieta em mirava de reüll.

-T’estàs fent gran i ets molt bonica, tenim algun xicot que volta?

Jo no volia fer-me gran, quina mandra, als grans els costa molt observar des de els racons i passar desapercebuts, com a mi m’agradava fer.

Vaig encongir les espatlles.

-Com que et conec t’observo, t’he vist mirar en Narcís. És un noi estrany i trist, tens una debilitat pels rars filleta. Problemes, només problemes. Saps que és el pitjor, que ell també t’observa d’amagat.

El cor em va fer un salt i vaig decidir no pensar-hi més, però llavors hi pensava a tot hora.

El dissabte següent, mentre les dones eren al assecador, l’Angeleta em va fer un monyo perquè va dir que tenia una nuca deliciosa que calia lluir.

De qui sap on va aparèixer en Narcís, va obrir la porta i es va atansar a la seva mare a parlar-li a l’oïda.

La tieta Conxita, viva com una fura, va alça al cap i va dir:

-Narcís! Vine, té –li va donar diners- vés amb la Perla a buscar berenar a la pastisseria d’en Jaume.

Pobre noi, li vaig veure la ma on la tieta li va posar les monedes, tremolava com si tingués una febrada.

Jo em vaig alçar, vermella com una gamba de Palamós.

Vam pujar junts a l’ascensor, no gosàvem mirar-nos als ulls, jugàvem a esquivar-nos les mirades. Però vam encetar una conversa interessant.

-Perla és un nom curiós

-Narcís és nom de forner.

-Què t’agrada?

-Els espiadimonis i els borinots rossos

Ell va riure, i jo també.

Caminàvem pel carrer un al costat del altre. Els dits de les mans, de vegades xocaven i jo sentia un calfred que em glaçava l’ànima.

Vam entrar a la pastisseria i vam estar d’acord en comprar una paperina de bunyols

-A mi m’agraden els rellotges de sorra i els llibres d’històries impossibles.

Teníem els dits oliosos i plens de sucre, però seguien coincidint maldestres.

En entrar al portal del seu edifici, com una corrent d’aire suau i fugissera, vaig notar la suavitat dels seus llavis a la meva nuca.

Després les mans li van tornar a tremolar i va fugir.

Sempre més vam jugar a cuit i amagar sense atrapar-nos mai.

Ara, el senyal per saber si algú m’agrada és que em venen rotets amb gust de bunyol de vent, és incòmode, però no falla.

Quan vaig al poble, a vegades, el veig de bracet de la seva mare. L’Angeleta ha perdut la memòria, es passeja agafada del seu fill, riallera i presumida.

Sempre m’aturo a saludar-los, ella no em reconeix. Li dic qui sóc, però ni em mira ni m’escolta.

-Has vist el meu promès que és guapo? Ara em porta a berenar.- Diu ella coqueta.

L’última trobada, en Narcís caminava amb les espatlles encara més encongides que de costum, portant a sobre tota la tristesa del món, va alçar un moment la cara i em va somriure-encara té aquells ulls- vaig pensar. Va sospirar fort, va alçar la vista enlaire, i com si fes un gran esforç i s’omplís de coratge va mirar la bossa que portava penjada i en va treure un paquet embolicat, l’embolcall estava gastat i rebregat, feia temps que el traginava.

-No havia tingut ocasió, és el teu regal de 20 anys.

-Fa més de 15 anys que tens això…?

-Ja ho saps, les ombres som així. – I va deixar anar una rialla amarga -Si vols venir, anem a menjar bunyols.

Els vaig acompanyar. La conversa amb l’Angeleta era d’un surrealisme que no sabia si riure o plorar.

Em vaig llepar els dits plens de sucre i vaig acabar de netejar-los amb el tovalló, sentia que ell em mirava. Vaig desembolicar el paquet. Un llibre. “La Solitud dels nombres primers”. Em va relliscar una llàgrima per la galta, vaig fixar els meus ulls en ell, plorava feia estona agafant fort la ma de la seva mare que el mirava com si l’acabes de conèixer.