LA NIT

Resseguia amb els ulls la silueta de les muntanyes que s’exhibien davant seu. Li calia afinar la vista i fer-se a la foscor. Era negra nit, nit de debò, sense llums de grans nuclis habitats. La poca claror venia de les estrelles i una lluna casi plena en un cel sense boires i baix, molt avall, gairebé sobre la seva testa.

Una llum mandrosa i una mica esborronada apareixia rere la serralada, just per poder situar els límits i les alçades.

“Darrere segur que hi ha el mar”.

Ell sempre que badava mirant una muntanya, alta o baixa, la que es veia des de l’aula de l’escola o el turó pelat que veia la padrina des de la cuina, pensava que darrere hi havia el mar.

En aquell precís instant sentia pau, serenor i una felicitat efímera que l’omplia . Aquestes sensacions eren noves, mai abans s’havia sentit així. Va pensar que podria quedar-se encantat mirant la silueta alta i provocadora d’aquelles valls eternament. Només l’inquietava algun petit soroll de tant en tant, vés a saber, un ocellot o alguna guineu. Però en Martí era de naturalesa tràgica i al primer moment sempre pensava que era un ós, o potser un llop. Li provocava disgust ser devorat per una bèstia, era una cabòria per la que patia. Havia imaginat mil maneres de morir i la de ser cruspit se li feia dolorosa i angoixant.

La gent de l’agència li havien semblat seriosos, els havia llogat una casa en plena natura, lluny d’arreu.

-Óssos? bé, potser n’hi ha però, de cert, ningú se n’ha trobat mai cap, fugen dels humans, i aquella és una zona plena de cabanes i refugis. Llops, sí, alguna manada però tampoc s’acosten a les cases.- això és el que li havien dit.

El tema dels llops no li era tan antipàtic, tot i que sabia que era una bèstia especialment cruel amb les seves preses, gairebé sàdic, però també molt auto exigent amb la cura de les seves cries i d’ells mateixos. Si perdien una cria o se’ls escapava una presa podien autolesionar-se mossegant-se les potes. El mateix que feia ell quan les coses anaven errades, que era gairebé sempre, arrencar-se la pell dels dits fins fer-se ferides realment preocupants.

Feia tot just un parell d’hores que havia arribat i ja era fosc. Dues hores d’avió i una hora i mitja conduint un cotxe de lloguer fins arribar a les coordenades marcades. Aquí i allà, però a força distància les unes de les altres,  hi veia llums de cases solitàries, com la cabana de fusta que tenia reservada.

El lloc era aclaparador, gairebé podies emocionar-te i tenir calfreds davant aquella intensitat de bellesa. No hi havia cobertura pel mòbil, ni Internet, ni havia deixat dit a ningú on anava.

Durant el vol havia fantasiejat amb la possibilitat que es produís un “incident burocràtic de caire extremadament greu” a la feina, en realitat res mínimament important fora les parets de l’oficina, però vital per l’estat de nervis dels seus superiors. Que el volguessin localitzar per considerar-lo imprescindible en aquell moment i que davant la impossibilitat el seu cap hagués mort d’una rabieta traient escuma per la boca.

Potser era ell, bé, segur que era ell que tenia poca paciència, que tot li semblava inútil i que la resta del món se li havia tornat fals i de fireta. No suportava:

Els sobre actuats, els arrogants, els que pensen que tot és de vital importància quan en realitat només és una dèria, el protocol, els que s’escolten, els excessius, els maleducats, els impuntuals, els barroers, els que presumeixen de les seves virtuts, els opinadors de tot, els qui pontifiquen, el seu germà -que bàsicament tenia totes aquestes “virtuts”-, la majoria.

En realitat ja no aguantava res ni a ningú. “Et calen vacances”, li deien. I ell pensava que potser calia alguna cosa més.

Les relacions humanes li pesaven, les emocions li eren difícils de teixir.

Dins la foscor i la calma d’aquell indret pensava que ell sempre havia intentat ser bona persona i no fer mal als altres, però de vegades, per orgull, vergonya o ira no havia estat així i sentia una punxada freda al pit. Bé, possiblement, com la resta d’humans. En Martí sempre desconfiava dels qui parlaven d’ells mateixos com a bons, justos i coherents, segur que tenien el jardí farcit de cadàvers.

No tenia massa bona opinió d’ell mateix, no devia ser massa bona persona, si no li queia bé ni el seu germà Joan!  En Joan era prepotent i presumit, parlava molt, massa i només deia estupideses, basava les seves gràcies en la burla, sobre tot en fer escarni dels qui l’envoltaven.

En Martí li havia insinuat que potser aniria de vacances a un lloc allunyat i solitari, en Joan va riure fort, fanfarró:

-T’assaltarà una banda d’Albano Kosovars i et deixaran pelat i a mi no em vinguis a demanar calers. O potser, amb sort, se’t foten les hienes i no em d’aguantar més aquesta cara de pomes agres que fots.

Capullo, no tenia cap gràcia lo de les hienes.

Per la resta….amb el pare feia anys que no hi parlava. Quan pensava en ell només veia un nen de tres anys molt espantat, plorant sota la taula de llegir de la mare. Aquell home colèric que cridava molt a la mare i, de vegades, feia mal. Volia pensar que aquell home no era el seu pare, que no havia existit mai.

La mare, era tan jove, tan bonica i tan trista. tothom deia que ell havia heretat la seva tristesa i l’arrossegava com una llosa.

Un desembre, quan en Joan tenia 7 anys i en Martí 4, van anar a veure els àvies rics de Puigcerdà, els pares del pare. Durant el viatge el pare no va deixar ni un moment de rondinar i ferir amb paraules esmolades la pell de la mare. Ella no deia res, feia temps que no contestava, només ho feia si havia de defensar o protegir els seus fills. Les llàgrimes mudes li relliscaven per les galtes.

Els avis de Puigcerdà actuaven com si ella no hi fos, i en mal parlaven com si no estigués allà.”Aquesta dona flegma amb qui vius”…

Era la nit gelada del 8 de desembre de l’any 80 i la mare, mig nua, va sortir al carrer i va córrer cap al mig del llac gelat. En Martí la veia des de la finestra mentre xisclaven de terror. Ella el va mirar, serena, va fer un somriure trist i amb un “t’estimo Martí” als seus llavis, es va enfonsar. El gel es va trencar i les aigües fredes com a punxes la van engolir, com devorada per una bèstia de dents esmolades. Mai no van trobar el seu cos. En Martí, afortunadament per ell, va anar a viure amb la padrina de Barcelona.

La padrina era l’única que l’havia estimat. L’abraçava cada dia, molta estona, vivia obsessionada amb que en Martí fos estimat. Quan ja era un home adult, en arribar de la feina, recolzava el cap a la seva falda i ella li acariciava els cabells pentinant-los amb els dits.

Des que ella s’havia adormit tot era més trist. No hi havia cap mena de contacte físic amb ningú, tothom li feia angúnia i una terror extrem.

El seu psiquiatra li deia que el trauma de la mort de la mare li havia marcat la vida, que no n’era responsable, que havia de superar el tràngol i que per això era com era. Potser el Lorenzo tenia raó, el psiquiatra, i tot i així, saber-ho, no arreglava res.

Amics de veres en tenia pocs i tots ells solitaris, gent a qui estimar sense compromisos ni mal entesos. La resta farda.

El sexe i l’amor eren més complicats encara, ho vivia com una espiral on ningú es sincer i extremadament perillós, com un laberint amb eixos cantelluts on pots quedar enganyar i ferir-te. S’havia enamorat secretament d’una noia que feia de funambulista als vespres de bon temps a Sant Felip Neri. Menuda i amb el coll llarg, àgil i concentrada. Trobava que tenia uns moviments gairebé màgics. Mai li va dir res. Un vespre, abans d’anar dormir, va decidir que l’endemà hi parlaria. Aquella nit va somniar amb ella, aquella cara rodona amb llavis segellats vermells de sang i uns ulls enormes i foscos com la gola d’un llop. Portava un mallot negre, amb coll, les espatlles descobertes i uns guants de setí llargs. Caminava sobre una corda i es movia sinuosament, mica en mica es va estirar sobre la corda i es va cargolar fins quedar convertida en un enorme escurçó negre que lliscava i entrava dins al seu llit. Li va semblar i tot notar la humitat de la pell freda de la serp llepant-lo i lliscant per les seves cames. Sobtadament la cara de l’escurçó estava davant el seu nas, mirant-lo fixament, amb aquells ullassos immensos, va obrir la boca i se’l va cruspir. No va tornar mai més a la plaça de Sant Felip Neri, i mira que li agradava aquell lloc.

Allà plantat dins la nit i la bellesa va submergir-se en les misèries de la seva vida preguntant-se si mai seria capaç de desfer-se’n. I mentre hi pensava, al mateix temps, s’havia anat relaxant, segurament per la tranquil·litat que li donava la llunyania dels escenaris del seu dolor. I es va adormir.

EL DIA

Encara tenia els ulls clucs però notava la claror damunt les parpelles, l’escalfor del sol al matí. Tenia tanta mandra i estava tan bé que no gosava moure’s. Sentia el soroll suau del vent movent els arbres, ocells esvalotats, un picot baladrer, cuques de terra removent la fullaraca i una sensació estranya, la d’uns ulls curiosos mirant-lo fixament. Llavors, va recordar que s’havia adormit a un butaca del porxo i va obrir els ulls poc a poc. A la branca d’un pi negre grossíssim hi havia un esquirol pèl roig de mirada inquieta i tafanera que l’observava. L’esquirol va grimpar i saltar cap a d’altres branques quan en Martí es va aixecar. Sort, no era una serp, va pensar. Llavors va sentir xivarri sota casa i es va aboca a la barana per veure qui hi havia.

Eren tres, tres humans, una adulta i dos cadells, tots pèl rojos i d’ulls curiosos, ben bé com si fossin família de l’esquirol que acabava de fugir. La noia de cabells color esquirol tenia la cara ben plena de pigues, fins i tot damunt els llavis, i no va saber perquè va tenir l’ impuls de besar-los, que va controlar, no sense dificultats. La noia va somriure, sense vergonya, amb una mirada amable. Les criatures reien enjogassades.

A ell els nens sempre li havien fet respecte, eren fràgils i feien soroll, però aquelles rialles no el van molestar, al contrari.

Era conscient que alguna cosa passava i no sàvia què, tant s’havia relaxat aquella nit?

La dona, en perfecte anglès, li va dir que vivia amb els seus dos fills a la casa més propera i li va donar un farcell amb un brioix tou, un pot de melmelada de gerds i llet.

Es va tornar a sorprendre a ell mateix somrient mentre li agraïa.

No va saber com però dos dies després es banyava a un gorg d’aigües fredes amb dues criatures petites que semblaven fetes de mantega, sucre i esquitxades de xocolata. Li parlaven en una llengua que no entenia i el feien riure, sí, riure. La primera vegada es va espantar en sentir la seva pròpia rialla. I una setmana més tard deixava que el seu cap reposes sobre la pell blanca del pit de la dona que feia melmelades, mentre ella li desfeia els rínxols amb els dits i li deia que no hi havia llacs a prop i que la riera no es gelava del tot a l’hivern. Li explicava que de l’ós no en tenien noticies, només llegendes i dels  llops rarament els arribaven udols molt llunyans a les nits més fredes. Ah! Les serps, només les havien vist en enciclopèdies, tothom sap que on neva molt no hi ha serps.

I passat un mes, quan ella li va dir: “queda’t, això és casa teva”, en Martí es va adonar que feia com a mínim 10 dies que hauria d’haver tornat a la feina. Va pensar que a Barcelona l’haurien donat per mort, que en Joan devia fabular sobre els Albano kosovars i les hienes, al hora que investigava si havia fet testament…i va riure, li va agafar un atac com si li fessin una tortura xinesa i va dir:  SÍ, em quedo.

Els esquirols no mengen humans, no hi havia perill de ser menjat, a menys que es convertís en un fruit sec, cosa, d’altra banda, molt poc probable.

La gent gran deia que feia una calor insuportable, jo, la veritat, a l’ombra immensa del jardí de casa dels Grau, hi estava la mar de bé. De fet, fins i tot, de tant en tant, notava una petita brisa que em posava la pell de gallina i badava mirant-me el borrissol encrespat dels braços.
Tot era arribar aquell jardí i descalçar-me, posar els peus a la font d’aigua freda i després passejar-me pels còdols arrodonits que m’assecaven i em feien massatges als peus. Llavors sortia l’Emilia, amb la seva cara arrugada i les ulleres modernes com les que portaven les franceses. Era diferent, com en Cecilio, els Grau no eren com la resta d’avis, ni tan sols com els pares. L’Emilia era prima i portava camises entallades, pantalons i, a l’estiu, vestits d’artista amb un barret que la guaria del sol.
Tenia la veu greu i contundent, mai cridava, no calia. En Cecilio devia ser molt gran quan jo rondava casa seva. Sentia l’avia que deia, -mira en Cecilio, tan ben conservat, 90 anys deu tenir.
L’home era alt com un Sant Pau i espigat. Caminava ben dret, no s’havia ni encorbat ni encongit amb el temps. Això si, tenia la pell de la cara com un pergamí. Tant ell com l’Emilia tenien la fesomia de plastilina, prima i farcida d’arrugues al voltant de la boca, potser de somriure constantment. Ell, quan arribava el bon temps, vestia clar i sempre portava elàstics i unes ulleres rodones i menudes, com els alemanys del cinema.
L’Emilia i el Cecilio eren molt amics dels avis, es veu que no tenien fills i no eren avis de ningú, així que els vaig adoptar, m’agradaven molt ells i tot el que els envoltava.
Cada dimarts i dijous d’estiu els anàvem a visitar, tenien una casa força gran per a ells dos, plena de finestres sempre obertes perquè l’aire s’escolés pels racons. Hi estava bé a casa seva, també era diferent de la de la resta de gent que coneixia. Hi havia espai entre els mobles, tenien cortines de gassa, fotos de gent elegant, instruments de música i milers de llibres, potser milions. Al mig del menjador, en lloc de la taula, hi havia un piano de cua i un violoncel. Ella tocava el piano en llevar-se al matí, per desentumir els dits, i ell, cada vespre tocava la suite número 4 de Bach al violoncel per fer-se expandir l’autoestima. Tot això només s’ho miraven ells mateixos des d’ una fotografia en blanc i negre de quan eren joveníssim, vestits de gala el dia del seu casament.

L’Emilia no em donava un got de llet, els grans sempre donen llet als nens després d’haver menjat i és pesat i a voltes fa mal de panxa. L’Emilia preparava un suc de llimona fresc i endolcit, deliciós, i unes galetes d’olor a gingebre que eren per morir d’amor.
Mentre jo berenava, en Cecilio cantava cançons en francès o em llegia un tros de novel•la que em semblava fascinant. M’explicava llegendes i episodis històrics sense estalviar-se res. Penso que a l’àvia no li agradava gaire que m’expliques tot allò, però el meu avi somreia discret, veia que els ulls se li allargassaven com quan rius i no vols que la resta se n’adoni.
A vegades el meu avi m’asseia a la falda mentre parlava amb el Cecilio, m’agradava sentir-los, sovint no entenia el que volien dir, però estava encantada de ser allà. Durant la conversa jo tocava el nas a l’avi, li feia ballar i el seu tabic feia: cloc-cloc. I jo sempre els interrompia i deia:
– Avi, que li passa al teu nas?
I ells, lluny d’enfadar-se per sentir sempre la mateixa interrupció, reien divertits. Per això els hi preguntava tot i que sabia la resposta.
– Cuándo el abuelo y Cecilio eran jóvenes fueron dos grandes del boxeo, al abuelo le rompieron la nariz de un derechazo.
En Cecilio reia i feia un gest de boxejador.
A mi, la boxa, no m’ha semblat mai gaire atractiva i no sabia massa que era un “derechazo”, no sóc persona de violències ni cops, però que aquells dos avis màgics haguessin boxejat em semblava magnífic i encantador.
El Cecilio i l’Emilia havien viscut a Montpeller molts anys, per culpa d’una guerra. I tot i que parlaven sempre en català, se’ls havia tenyit la llengua d’un to afrancesat. L’Emilia, principalment, arrossegava les “r” d’una manera encantadora.
Jo de vegades els demanava que em parlessin en francès, però tots ens cansàvem aviat.
El millor era l’estona del jardí. Un indret excepcional, no massa gran, però amb dos arbres grandiosos que amb les seves branques feien de para-sol. La font de pedra, comprada a un antiquari de Perpinyà, estava en un racó i sovint l’aigua sobreeixia deixant xop tot el terra del voltant. Sota les branques, aquí i allà, amb força gràcia, i havia plantes amb flors, campanetes, hortènsies, margarides, tota mena d’arbustos i geranis. M’agradava especialment seure als balancis que tenien al porxo, m’agradava tant, que un dia, en arribar, vaig trobar-ne un a la meva mida que m’havien comprat a cal cisteller, per mi, només per mi.
Dos cops l’any, els Grau, anaven a Montpeller a visitar els amics, hi anaven en taxi, amb un xofer del poble que aprofitava per visitar la seva filla que vivia a Aigüesmortes. Quan tornaven feien olor de colònia exquisida, mantega i xocolata. Portaven l’accent més pronunciat, bombons i galetes delicioses. Cada viatge, jo, tenia una sorpresa, sempre la mateixa, sempre diferent: Una caixeta de música. En vaig fer col•lecció. Rodones, quadrades, amb miralls, folrades de vellut, amb ballarina i sense. A mi m’agradaven les que tenien ballarines, sempre m’han agradat molt les ballarines de tutú blanc, lleugeres com plomes, fent piruetes sense parar, fins a l’infinit.
La vida dolça i plàcida es va tòrcer amb la mort de l’avi, va ser un setembre trist. Jo tenia sis anys i encara ara recordo el cloc-cloc del seu nas i els seus ulls negres que són els meus.
Després d’això en Cecilio va enyorar tant al seu amic que va dir que havia mort una fragment de la seva vida. L’Avia va decidir centrar els seus records en la infantesa i prescindir de la resta de vivències i l’Emilia no es veia en cor de salvar-los.
Als Grau se’ls va fer feixuc l’hivern que s’apropava, no hi havia prou esma. Una nit de tardor, després del sopar lleuger, en Cecilio es va posar a tocar la suite núm. 4 i una corda es va trencar de cop. Ell i l’Emilia es van asseure al sofà, es van besar i prenent-se les mans es van adormir i l’endemà no es van despertar.

Alguna vegada, en un camí erràtic, passo per on era casa seva. Els que ara hi viuen han pintat la façana, ja no és blanca, té un color torrat. No hi ha plantes, ni arbres, ni còdols, ni fonts, tot és gespa i mobles lletjos de jardí. Tenen les persianes mig abaixades i de dins surt la veu d’un cantant llatí barrejada amb el zum-zum dels aspersors que funcionen dia i nit. Per sort, si em tapo les orelles amb els dits, sento la suite número 4, l’aigua de la font i fins i tot la veu dels quatre avis parlant i bado uns segons ensumant la flaire de les flors i el gingebre.