Aquest conte té un previ, per a qui no l’hagi llegit i li vulgui trobar una mica més de sentit, tot i que de per si no en té massa.

https://elracodelesmaleses.wordpress.com/2015/11/16/el-rauc-de-les-granotes-1/

La  inestabilitat emocional va continuar durant unes setmanes. Em despertava sobresaltada i amb el cor boig cap a les 3 de la matinada pensant que sentiria les passes sigil·loses al terrat. Després, cansada d’esperar, em tornava a adormir, fins que un dia ja no em vaig despertar a les 3. Mica en mica m’havia anat relaxant, potser aquella estranya trobada amb un patge sonat, al terrat de casa, havia estat un somni. Potser no havíem parlat de res i no s’havia rigut de mi, potser els reis no em portarien un pijama. Passats els dies vaig donar per fet que tot allò havia estat fruit de la meva imaginació.

Una tarda humida vaig sortir a donar un tomb, el terra criava una boira cada cop més espessa que t’empenyia o t’apressava. A mi em va portar fins la porta d’un cinema. Vaig pagar una entrada per veure una pel·lícula que feia venir febre. Hi havia amants impossibles, gent extravagant, tot de somriures amargs i agonies.  Al final tot era un somni. Quan semblava que obririen els llums, va aparèixer a la pantalla el patge amb pijama i un gripau a l’espatlla i preguntava al públic si estàvem convençuts que tot era un somni o potser havíem volgut imaginar que ho era.

En sortir al carrer vaig sentir com la boira es filtrava a través de la meva pell i la fredor entrava dins el cos. Vaig començar a tremolar, les dents picaven, tota jo era com una gelatina. Alhora notava com el cap bullia.

Vaig arribar a casa entre la boira seguint les llums de Nadal dels aparadors. Em vaig dutxar amb aigua tèbia i vaig prendre una aspirina. Vaig seure al sofà. Feien un “30 minuts” on explicaven la vida d’algunes persones que vivien al carrer. De cop, ell un altre cop! Jeroni, es deia. Explicava que malvivia als carrers de Barcelona, que els metges deien que patia un trastorn de la personalitat, però que no, que era un patge Reial en missió especial i des de el carrer podia vigilar millor.

Era la febre, la febre feia que veiés aquell home a tot arreu. O potser si que era un desequilibrat amb ínfules de savi Reial. Vaig apagar la TV i vaig anar a dormir. Va ser un son profund i tranquil, l’endemà estava nova i l’episodi del dia abans era lluny i ennuvolat.

Va arribar la nit de Nadal i dins el cap es repetia la frase de l’àvia: “qui per Nadal res no estrena, res no val”. Vaig regirar el calaix buscant unes calces o unes mitges per estrenar, res, el Nadal passat els reis es van endur tot l’arsenal de pantis. Finalment vaig trobar un pot de pinta ungles per obrir i, mira, em vaig pintar les ungles de color “berenjena” amb un toc de purpurina.

Tots rèiem, ens acostaven a la cuina a mirar el forn mentre passejaven la copa de vi. A mi em miraven amb cara de, “pobreta”, i em deien, -Tranquil·la, no cal que mengis pollastre si no en vols, te’m fet un menú vegetarià alternatiu…

I jo em somreia pensant, – Com us estic tocant els collons amb les meves dèries.

Afortunadament els nens bramaven que volien cagar el tió i el tema de la meva dieta i si em moriria abans perquè no sé què de les proteïnes es va acabar.

Tots vam posar-nos al voltant de la senyora Tiona, perquè a casa és una Tiona, Mariona, la Tiona bufona. Tenia més anys que el Jordi Hurtado i tan divina com ell.

Jo menjava nous de macadàmia amb fruïció, comptant que no soparia gaire, mentre els nanos fotien garrotades a la pobra Mariona. cançons, xiscles i rialles. Que si torrons,cava, llaminadures i fins i tot un pernil. Sempre he dit que les Tiones són més generoses. Apa, tornem-hi – caga tiona, avellanes……

 –          Mira, mira, aquí hi ha una cosa per la Caterina! No pesa gaire! Hi ha una nota: “Caterina, quines unglés més boniques, en faria escalivada”

 Amb desgana vaig desfer l’embolcall:  Un pijama de mercat de poble amb un dibuix d’un gripau amb corona de Rei.

La nou em va quedar encallada a la gargamella, em vaig despertar en el moment d’escopir el fruit sec. Em vaig estira al sofà i vaig tancar els ulls mentre el focus d’atenció m’abandonava i tornava al ritus de bastonades.

I llavors, quan penses que ja res pot anar pitjor, descobreixes que sí, que pot anar fatal. Un altre paquet al meu nom. Caixa de barret amb un llaç.

-No la penso obrir!

I mentre ho deia, la tapa de la caixa va volar pels aires disparada i de dins en va sortir un gripau, que d’un salt se’m va posar a sobre l’espatlla, com si fos un lloro. Tot el menjador va callar, jo estava pàl·lida.

Ningú gosava parlar. El gripau em mirava i em feia petons al coll. De tant en tant fotia quatre bots per estirar les anques i, des de lluny, es girava, estirava aquella llengua fastigosa, com si anés a caçar una mosca, per enganxar-la al meu clatell.

El gripau em seguia a tot arreu. Quan dormia, de sobte, notava la seva pell freda d’amfibi als meus peus. Quan el volia fer marxar es posava a cantar per fer-me embogir. Per sort, quan anàvem pel carrer s’amagava dins la meva bossa i no el veia ningú. Bé, de vegades, sortia quan érem al metro o al bus. Les noies jovenetes cridaven i les criatures ploraven mentre jo em feia la boja, com si no hagués vist mai aquell bitxo.

 En Bernat, el meu amic Bernat, va suggerir-me que, potser, era un príncep com el dels contes, i que amb un bon petó, morreo, allò amb afició i llengua hàbil, tindria un tros d’home en comptes d’un gripau. Mentre ho deia se li escapava un somriure i aixecava les celles. A mi, només de pensar-ho, em veníem basques.

–          Au va, no siguis tiquimiquis, pitjors bitxos t’han donat escalfor!

–          Però no raucaven! Argg, no ho aguanto, des que era petita, no suporto el soroll de les granotes.

Vaig començar a tenir tics, petits espasmes, la gent començava a malparlar:

–          Pobre, tant bufona i mira, penso que abusa de la cocaïna. Sempre ha estat rarota però això d’ara, mira com es mou. I lo del Gripau?!?!?

N’estava molt tipa, la meva vida es va convertir en un mal son. Vaig trucar desconsolada al meu pare.

–          Com ho fèiem per espantar les granotes????!!

–          Distrèiem la por i marxaven soles.

Allò em va fer pensar molt però no sabia com distreure la por, quina por, què?

 Jo i el Gripie- vaig acabar posant-li nom- ens estàvem dutxant,- sí, també es dutxava amb mi- el tenia mig distret mirant-me els pits i una mica estabornit amb l’aigua calenta, quan de sobte el vaig fotre dins un pot amb aigua i vaig tancar- lo amb una tapa de rosca, ben fort.

En veure’l allà dins, tan trist, em va trencar el cor…síndrome d’Estocolm n’hi diuen.

Però vaig decidir ser forta, implacable…però no cruel, collons, pobre bèstia. Li vaig fer uns foradets a la tapa que pogués respirar, per compassió, no pas per amor.

Podia fer vida normal, però no deixava de pensar en la bestiola dins el pot. I a les nits seguia sentint el seu rauc ofegat, amortit per la seva clausura. Quina llastimeta!

La nit de cap d’any, en plan ritual salvador, vaig convèncer a en Bernat que m’acompanyés, amb el pot, cap al riu Llobregat. Allà, entre meandres i canyes, de nit, amb la humitat i el xivarri dels ninis fent botelló, vam alliberar el Gripie. I ens vam fotre a córrer, amb les pantis, els talons i les lluentors, com si ens perseguís el dimoni o el mateix Pere Botero.

Per enmig d’aquells caminots se’ns van plantar al davant dos quinquis prims com una anxova, mal aixurats, un d’ells va cridar – La pasta! .

L’altra, tot ell de poca esma, ens va amenaçar amb un obre cartes que relluïa- tot molt de pel·li xunga dels 80-

El que amenaçava amb l’objecte punxegut i poca convicció em va dir, – Vull el teu pinta ungles, m’encanta aquest color!

En Bernat va començar a riure, semblava una lloca, vaig pensar que es pixaria. El ionqui que cridava estava cada cop més nerviós i l’altre més atordit. Jo tenia pipi i allò s’allargava. Llavors va succeir un episodi inesperat, va aparèixer, com un cop de fuet, una llengua llarga i prima que va enganxar l’obra cartes i el va fer volar. El pobre escanyolit, en veure l’ombra engrandida d’un gripau va fugir acollonit.

El nerviós cridava i girava en rodó i enmig del seu desconcert va notar una llengua freda i llefiscosa enganxada al seu coll, com un xiclet. Va caure rodó, va perdre el poc coneixement que li quedava.

Abans de marxar vam trucar al 112 per avisar de l’estat del pobre noi.

Poc després érem als carrers de Barcelona, la nit de Cap d’any, orgullosos, amb fang fins a mitja cama, amb el cap ben dret i l’espatlla recta, agafats de bracet i amb un Gripau a l’espatlla d’en Bernat. Els turistes ens feien fotos.

Vam anar a casa meva a brindar per l’any nou i netejar-nos el fang…i qui hi havia assegut en un esglaó, davant la porta, esperant?

Ell, el rei Gaspar que havia passat amb mi…, bé a casa meva, uns dies les festes passades. Ell, tan guapo, tan somrient, amb aquelles dents arrenglerades i els cabells despentinats.

–          Hola Caterina, ja són festes i t’enyorava. Trobo que aquest any tu i en Jeroni, el meu patge, l’heu feta grossa. Per cert, quin color més escaient portes a les unglés.

I tan bon punt va dir això, va agafar el gripau i li va fotre un petó als morros que va durar una eternitat. Després, el Gripie, ja no hi era, hi havia el patge llargarut, insolent i pedant que havia trobat al terrat.

Llavors, en Jeroni, el patge, va girar el cap i va veure en Bernat que el mirava embadalit, va aparcar tota la seva condescendència i li va regalar un somriure preciós.

–          Hola, tu ets el Bernat, oi? A la Caterina no li agrado i a mi m’agrades més tu, a més, ja he complert la missió de vigilar-la fins cap d’any, et fa res que vingui a passar aquest dies a casa teva?

Va prendre al Bernat, que feia cara d’idiota, per l’espatlla i van marxar. Es va girar un moment i va dir:

–          Sa majestat, ja ens trobarem la nit de Reis. Per cert, tenim dos dels patges joves a urgències, ja li vaig dir que no era bona idea deixar venir sol aquest jovent. Potser els hauríem de tancar en un centre de rehabilitació.

Sa majestat barbut Gaspar, es va rascar el cap amb cara de preocupació pensant en els nois. Després, canviant de pensament, va esbossar una rialleta malèvola, i aixecant les celles i mirant com s’allunyaven en Jeroni i en Bernat, va dir:

–          Aix, de vegades l’amor és imprevisible i el desig capritxós.

En Gaspar va obrir una ampolla de priorat i jo em vaig saltar la dieta vegetariana i vaig menjar pernil ibèric, que mira, no pot ser dolent de cap manera i ….

Bones pestes amigues i amics. Sí el vostre 2015 ha estat bo, millor per vosaltres, el 2016 serà collonut. Sí l’any que acaba ha estat una merda, no patiu, el 2016 serà meravellós, ho diu una predicció d’un savi Nepalès molt cèlebre- que no coneixereu perquè sou una mica ignorants i us falta món-