Ara mateix, la dèria més grossa per en Max és l’existència d’en Federico. No es ben bé una preocupació, més aviat s’ha convertit en una diversió.
Ni grans ni petits saben d’on va venir en Federico, d’on va sortir? Qui ho sap….segurament d’un caçador poca-vergonya que va atrapar al pobre llop a les muntanyes, suposem que a muntanyes llunyanes, perquè per aquí, de Federicos, ben pocs.
Aquest any, en començar l’escola, al matí, en sortir de casa amb la mare, en Max es va adonar que hi havia un llop- si, un llop de debò. Els esperava a les cantonades per fer-los por i espantar-los, movent-se lleuger i silenciós pels carrers del poble.
Els primers dies anaven corrent fins la porta de l’escola amenaçant al llop amb un paraigua, mentre la bèstia salvatge els ensenyava les dents- força petites i desgastades, tot s’ha de dir, a més de tortes , brutes i plenes d caries- fent més basarda que por.
La historia va començar a ser divertida i gamberrota quan a en Max se li va acudir agafar un ou i llençar-lo al morro del llop. La pobre bèstia va comença a udolar, Federiiiicu, Federicuuu. I així tot el poble va saber el nom del nou sesrovirenc.
En Federico era molt pesat i emprenyador, tot el dia perseguia la canalla i els espantava, els nens i les nenes n’estaven tips. Des de dins de l’escola li feien pam i pipa i li deien – Federico pudent, pet de monja, cul pelut!
I en Federico s’empipava més i els empaitava, udolava a les nits i no deixava dormir a ningú, es presentava als partits d’handbol i es cruspia la pilota, anava a la plaça i penjava als nens petits a les branques dels arbres i embussava la font amb els seus pèls.
No sabien que fer amb aquella fera tan molesta. Van fer un ple municipal monotemàtic, volien trobar algú capaç d’atrapar-lo i tornar-lo a les muntanyes. Com l’Ajuntament no té un ral la recompensa era un berenar de xocolata amb melindros, i no va ser prou engrescador.
Un divendres anant a l’escola, en Federico es va plantar davant el Max, amenaçador, mostrant les seves dents negres i fastigoses…i la mare ja en va tenir prou, li va llençar pel cap la carmanyola de sípia amb patates.
-Auuuuuu, aiiiiiii, sípia no, sípia no! Sóc al·lèrgic a la sípia!
Mentre cridava se li inflaven els morros i li creixien les orelles.
Va haver d’anar a buscar-lo una ambulància que el va portar al CAP del poble, allà, la Dra. Cati, la pediatra li va posar una injecció enorme, amb una agulla ben punxeguda.
Ja de pas, li va fer una revisió complerta i el va enviar al dentista que li va fer una neteja buco-dental, li va empastar 15 dents i li va posar ortodòncia.
Després de tot això, el pobre Federico, està tan moix que no es mou d’un raconet dels jardinets, tot ben recargoladet.
Les mares, que sempre són una mica més espavilades que els pares, han decidit obrir una causa solidaria per recaptar diners i comprar un bitllet de tren perquè el pobre llop, que diu que és de prop de Torí, torni a casa seva.
La canalla han fet braçalets i collarets per vendre en una paradeta a la plaça i col·laborar a la col·lecta.
Ja falta poquet Federico, ànim que per Nadal ja menjaràs panetone!
el racó de les maleses 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.