Raül

Papallones a l’estómac en diuen els romàntics i cursis. Per en Nat, és més aviat com una glopada gasosa que s’acumula en algun lloc entre el pit i el ventre, un globus que s’infla i s’infla sense trobar el moment just de deixar escapar l’aire. Tot plegat, racionalment, li sembla infantil i estúpid, ell, un tio pragmàtic, amb aquestes reaccions. Segur que és una simple atracció sexual que es manifesta de forma diferent, potser pren massa sucre últimament. Però el cert és que quan passa a prop seu les cames li fan figa.

La veu, gairebé surar com una ploma, com qui va de puntetes creuant una porta, sortint del metro. No és l’hora que la troba habitualment. És mitja tarda. Li veu l’espatlla, recta, prima i menuda. Duu una brusa de roba lleugera, de tirants, una mica ample, que deixa a l’aire mitja esquena. Tot és senzill en ella. Quin nom deu tenir? No en sap res d’aquella noia. La veu passar com qui no passa, com qui viu a un altre món, absent, inaccessible, cada matí, mentre ell esmorza a una terrassa del carrer Calabria, just abans de l’entrada del metro i ella ve d’algun lloc, mirant a terra o llegint un llibre, entra al metro i desapareix.

Un cos petit i blanc amb uns ulls enormes i lleugerament tristos envoltats d’unes incipients ulleres de son o cansament. La boca grossa i ben dibuixada, tancada, segellada.

El Nat havia comenta amb algun amic que trobava encantadora aquella noia, i l’amic havia rigut, fort, alt i sorneguer: -Però si podria ser transparent! només la veus tu, no havia vist mai una noia tan poc, tan poc….

Potser era pel punt de misteri i estranyesa que en Nat s’havia fet una pel·lícula de la noia amb cara de son i cabells mal pentinats que veia al matí, potser era això, però no podia controlar el mareig ínfim que li provocava la seva visió. Imaginava la seva veu, la veia sola, moure’s per casa seva com si fos un gat, li escrivia cançons i versos…sí li escrivia cançons, segurament hauria d’anar al psicòleg.

La Nona no baixa del llit, fa la croqueta com si volgués caure expressament, però a última hora hi posa els peus. S’estira només llevar-se, els ossos se li encongeixen dormint i per posar-se en dansa els ha d’allargassar i posar a lloc.

En Raül la mira des del terra amb ulls suplicants: Tinc gana!

-Què és bufó l’orellut! Pensa ella.

Un conill, en Raül és el seu conill gegant de 9 quilos, estràbic i gros, l’animal més carinyoset del món, o com a mínim de l’eixample esquerra, que per ella és el món sencer.

Després d’omplir la cassoleta d’en Raül amb pinso gourmet, la Nona deambula per casa, a poc a poc, balancejant-se lleugerament i caminant mig de puntetes passant per sobre els obstacles con si fos un felí. Va a la cuina i balla suaument mentre es fa les torrades. Menja amb les mans i es llepa els dits llaminera i immediatament mira a banda i banda, és un acte reflex, com quan has fet una cosa inacceptable i mires al voltant per certificar que ningú t’ha vist. Llavors, s’adona de l’absurditat del que ha fet i se li escapa un somriure trapella. Tot i asseguda deixa caure el seu cos a un cantó per acariciar les orelles d’en Raül que la observa sense tenir la certesa absoluta d’ on mira.

Surt de casa amb la cara neta i els cabells mal arreplegats en un monyo, sense oblidar d’acomiadar-se de l’orellut a qui tracta com si fos el seu millor amic, bé, potser ho és.

Baixa pel carrer Calàbria amb la bossa a l’espatlla i un llibre a les mans, – un dia cauré o trepitjaré una tifa llegint pel carrer.

Quan està a punt d’entrar al metro, com cada dia, baixa més la vista i, a terra, hi veu les cames estirades, llargues i peludes d’algun noi que porta sandàlies i fa moure els dits dels peus quan ella passa. Però no gosa aixecar la vista. Somriu darrere el llibre.

A en Nat li fa vergonya el que acaba de passar-li pel cap, però alguna cosa l’empeny a seguir-la. Ella entra al súper, ell també,  -Mira, aprofitaré per fer la compra. Pensa ell.

Els supermercats no són com quan érem petits, un passadís on hi era tot, noooo, quin avorriment, ara, perquè puguis triar o dubtar eternament i quedar-hi atrapat durant segles, tens un passadís només de xocolates. En Nat l’ha perduda.

La Nona no arriba a agafar la crème fraîche dels refrigerats, tot ho posen tant amunt! Per gegants! Observa el terra per si troba alguna caixa o entrebanc per enfilar-se i topa amb uns peus grossos amb sandàlies que mouen els dits de manera nerviosa. Se li escapa una rialla i en un acte de valentia sense precedents alça el cap i molt amunt veu la cara d’un noi alt que sembla espantat i té ulls d’home bo que li somriu ensenyant una renglera de dents blanquíssimes.

-No fumes, oi? Tens unes dents precioses.

-He d’ensenyar la boca sovint, sóc músic i m’agrada cantar.

-Quina sort, jo no hi entenc gaire de música, no en sé gens de cantar.

-Però no sé ballar, tot no ho podem tenir.

-En canvi jo sóc ballarina.

La Nona pensa, – No tenim res en comú. En Nat pensa- És meravellosa, ens complementem, farem un gran equip, ho tindrem tot.

-Com ho has fet per créixer tant i convertir-te en un gegant?

En Nat s’encongeix les espatlles, està encantat i sota aquella mirada infinita sent que és una llentia minúscula i no un gegant.

-Com et dius?

-Nat

-Això és un nom?

-Bernat

-Jo, Nona. Et diré Bernat.

Ell riu molt alt i fort. Ella fa un pas per allunyar-se i diu.

-Madrona no és molt maco i algú amb bon cor va començar a dir-me Nona.

-Jo, en canvi, et xiuxiuejaré Nona.

Sense pensar gaire, en el dia dels insensats, en Nat l’alça per la cintura per que ella agafi la crème fraîche.

Llavors el passadís dels refrigerats es converteix, de cop,  en un vaixell que navega amb la mar lleugerament revoltada, i ara un fa un pas enrere  i l’altre un pas endavant, i cap al costat, i ara et premo la cintura, lleu, amb una mà, i et toco l’espatlla com si hagués estat casual, i ballen tots dos, la que sempre balla i el que no balla mai, portats pel va i ve del mar imaginari. I sense saber-ne, ella canta una cançó nova, inventada que potser no existeix i que ell també coneix i tarareja.

I de sobte es troben sopant una quiche de carbassó a un terrat ple d’antenes velles que es barallen al cel de l’eixample, amb la companyia d’un conill curt de vista de la mida d’un gos que és feliç perquè té un amic nou gegant com ell.

El “món feliç”

La fama i el bon gust feien que no dubtes mai d’ell mateix, això de tocar calés calents i poder el feia sentir un súper home. A la vida cal buscar moments per demostrar als altres pobres desgraciats la teva sort i abundància, i un bon moment és el de la comunió de la nena. La seva princesa ja havia fet 11 anys i no calia allargar-ho, la criatura pujava grossa i si haguessin esperat més hagués semblat una núvia jove, i les coses de Déu, quan abans es facin, millor.

Quan va néixer, fent gala del seu excepcional i exquisit gust, van triar-li el nom de Brenda Encara ara miren on-line antics capítols d’una famosa sèrie juvenil dels 80-90.

Van criar la Brenda amb uns valors actuals, del segle XXI. La seva mare la vestia com si tingues 18 anys des dels 3, li pintava les ungles i des de ben petita li ensenyava cançons de la Britney Spears amb coreografies i tot. Passejada per tots els concursos de talents infantils i molt il·lusionada amb la promesa de que al fer 16 anys li regalarien unes tetes grosses, la Brenda era un petit monstre.

El gran dia, la Brenda, portava un vestit blanc de seda amb pedreria que havia costat gairebé 2.000€, és molt important recalcar davant les amistats el preu.

Ells també havien buscat les millors gales. La Yessy feia goig lluint uns pantalons negres ajustats, de pell autèntica, i una brusa de 800€, amb escot i unes estupendes sabates D&G.

I ell, l’Excel·lentissim? estrenava un trajo cenyidet, una camisa Armani dues talles més petita del que caldria, per marcar musculatura, cara, la més “extremada” del “Corte Inglés”.

Van demana a en Mossèn Ramón que fes la missa en llatí, que es veu que la gent de pela llarga ho fan així, el Mossèn tenia mal d’estómac només de pensar-ho, però és clar, no es qüestió de buscar brega amb el poder.

Al “comuniori” hi van estar convidades totes les autoritats del  país i més enllà. Tots engalanats i amb posat d’autòmats sortits del museu de cera, cares de estrenyiment a dojo.

Òbviament va fer la comunió la Brenda sola, cap més criatura, a la catedral. Va entrar al ritme de Wrecking Ball de Miley Cyrus mentre a Mossèn Ramón les gotes de suor fred li relliscaven per sota la sotana.

En acabar la Cerimònia es van fer una foto de família, semblaven dos morcilles amb una núvia amb cara de Lolita i tirabuixons. La nena passava un pam a sa mare i tenia la mateixa estampa que són pare però amb vestit.

El convit es va celebrar a un famosíssim hotel de la població, on el Maitrê va posar el crit al cel d’haver de fer cas a la petició de la Brenda de servir entremès amb mortadel·la d’olives de primer plat.

Tot anava molt bé fins que en un dels brindis l’Excel·lentissim va començar a envermellir i a tocar-se el coll, l’home s’ofegava, la Yessy cridava i deixava anar uns udols estranys i la Brenda s’ho mirava empanada.

Com havien baixat tant el pressupost en educació i sanitat, entre els presents al dinar de la flor i nata no hi havia cap metge. El perdien, l’ Excel·lentíssim traspassava, semblava inevitable.

Llavors, de la cuina, va sortir la noia que rentava els plats, i va dir: Sóc metge, va agafar un violoncel d’un antic armari, que va grinyolar de tant temps que feia que ningú no l’obria, i va tocar el cant dels ocells.

L’Excel·lentissim Senyor va escopir un pinyol d’oliva i va cridar:

  • Què són aquesta merda d’olives! Haurien de ser farcides! Què la policia s’emporti al cuiner! Pareu aquesta música infernal de morts! Vaig manar cremar tots aquest instruments del dimoni! Tu ets metge? Metge? Fora de la meva vista, bruixa! Torna a fregar!

La Yessy mirava amb menyspreu la pobre noia que va fugir corrent abraçada al violoncel, tan ràpid que no la van poder atrapar i la policia encara la busca.

Afortunadament la festa es va reconduir i va continuar amb un gran i ostentós espectacle on havien contractat a David Bustamante que cantava fent gorgoritos acompanyat d’unes noies escanyolides amb pits enormes que ballaven amb poca roba, mentre els convidats enfollien i pujaven a la taula a dansar i cantar.