Esternuts

Es sobresaltà, només era un esternut, el sentia al darrera, reconeixia el soroll. Esternudava l’home de gris i perfum car que la mira d’aquella manera. No li agradava que la miressin d’aquella manera, la feia sentir poca cosa. El sol matiner travessava el vidre del finestral i l’enlluernava, lluny de ser molest, li escalfava la cara i va oblidar en pocs segons el malestar del so d’aquell esternut.

Va girar el coll per mirar més enllà del vidre i fixar la vista en el anar i venir de la vorera. Va passar una mare, amb pressa, amb l’abric descordat i el cabell net, encara una mica moll. Empenyia un cotxet amb una criatura asseguda que es tapava tota ella, cap inclòs, amb una manta plena d’estels blancs. Va somriure i va tenir enveja del passatger d’aquell cotxet, s’escalfava i s’amagava de la gent i el soroll del carrer. Un taxista tocava el clàxon emprenyat, mentre un ciclista l’escridassava. Sentia de lluny una sirena trista i llarga.

Un altre esternut i es va girar, tenia la porta del despatx oberta i la mirava somrient, mentre es gratava l’entrecuix amb una mà i amb l’altre es recargolava el bigoti.

No sabia si tenia por o fàstic, avui no havia pres res abans d’anar a treballar.

Hi havia dies que es llevava tremolant, sentint aquells crits humiliants, aquelles proposicions fastigoses i per poder anar a treballar es prenia mitja pastilla d’un relaxant muscular que tenia de record d’un vell accident amb el cotxe. Li distorsionaven la realitat i tot li era ben igual.

Va fer una respiració ampla i profunda, es va posar dreta mentre agafava l’abric i se’l posava damunt les espatlles, va prendre la bossa i va marxar.

  • Ara torno, vull un cafè.

L’aire del carrer la va revifar i una inesperada olor de mimosa la va seduir, va aclucar els ulls i va somriure. Es va aturar a l’oficina de la loto i va temptar la fortuna, però l’abundància no la trobava prou atractiva i la sort va tornar a passar de llarg. Es va encongir les espatlles com si interactués amb algú altre i va tornar cap al carrer. Va entrar al cafè de la francesa.

La Cécile tenia uns llavis gruixuts, l’inferior li havia quedat despenjat amb els anys i encomanava certa inquietud, semblava que malfies de tothom. Mentre parlava se li apropava molt al rostre, li sentia l’olor d’anís i cafè de l’alè. Parlava gairebé com si fos un murmuri, fluix i ràpid. Es recolzava amb els braços a la barra antiga i extremadament alta i els peus li penjaven. Mirava amb uns ulls clars, allargassats que miraven a una cantó i a l’altre, com si algú altra les estès vigilant.

S’enfilava a un tamboret baix per arribar a la Madame Butterfly, la cafetera.  Quan la Lluna s’asseia a un dels tamborets de la barra, la Cécile li feia un cafè amb llet cremós i li posava l’obertura de Faust de Gounod, mentre pujava lleugerament el volum. I quan la Lluna remenava el cafè amb llet, jugant amb l’escuma, ella s’hi atansava molt i li endevinava l’estat d’ànim. Deia que ho sabia per com es tornava la crema del cafè. Si després de remenar-la pujava com l’escuma de la cervesa, i havia alguna cosa nova i excitant. Si es desintegrava, una gran mancança, potser decepció, tristesa. Si quedaven illes, era por.

  • Tens un dia estrany
  • Desencís se’n diu

Va gira cua, es va enfilar i de dalt de Monsieur Valentino, el moble bar, va treure una ampolla petita, com una petaca, va descargolar el tap i va abocar un rajolí a la tassa de la Lluna.

  • Què fas? Que estic en hores de feina!
  • No és pas licor, és tot natural. Fa passar els desconcerts i omple de coratge. I al  senyor Marges li portes aquest cafè, sol amb un raig de conyac.- va fer un somriure maliciós que va deixar a la vista un queixal daurat.

El senyor Mangues, va estar encantat amb el cafè i va aprofitar l’apropament de la Lluna per agafar-li la ma. Qualsevol altra dia hauria tremolat com una fulla, però no, va notar una espècie d’escalfor fosca, de ràbia, que li brotava pel pit. Va agafar la grapadora i li va clavar una grapa al dors.

  • Què fas, mala puta!!!!???
  • Ai, dispensi, ha estat sense voler- va dir la Lluna en un to burleta.

Tota l’oficina es va girar.

  • Seu i tanca la porta

El va mirar fixament a la cara, com no havia fet mai. Tenia una boca sense forma, una simple obertura plena de dents petites i groguenques com el peix que venia la Mònica, la peixatera del barri. Li va semblar que no tenia ànima i que era repugnant.

  • Miri, no- va dir la Lluna mentre sortia i tancava la porta darrere seu.

El sentien remugar i remoure’s al seu despatx, com una bestiola rabiüda. Uns segons més tard es va calmar. Passats 10 minuts va sortir esperitat del despatx corrent cap al WC on es va tancar. No en va sortir mai més del lavabo d’homes de la setena planta del edifici alfa. Va desaparèixer deixant una olor d’orins, agror, perfum car i conyac complicada de descriure. Es va esfumar, textualment.

L’endemà, la Cécile, després del seu ,”Bonjour” habitual, va servir un cafè amb llet i un tall de pastis per cada una.

  • Lluna, llença les pastilles, ja no les necessitaràs mai més.
  • El teu elixir de coratge em durarà sempre més?
  • Oh i tant, les meves pocions no són pas passatgeres. Ell no tornarà, ni cap altre semblant.
  • On ha anat a parar?
  • No ho sé, no ens cal saber-ho

Cel rogenc, pluja o vent

Volia mandrejar, intuïa la fredor fora el llit. El pes de llençols i flassades l’embolcallava amb una calidesa dolça. Tanmateix, ja no sabia cap on posar-se, li feia mal l’espinada. D’una revolada i traient el valor amagat del que disposa tothom, fins i tot els més mandrosos, va saltar fora llit: mitjons de llana, sabatilles i un polar damunt el pijama. Va córrer a encendre estufes.

Sentia que l’estómac es queixava de gana, però el matí és com un orgasme, cal fer-lo durar, fer-se el desmenjat una estona llarga: posar el pa a la torradora, fer cafè, que la casa sencera s’ompli d’aquella olor calenta, treure la mantega de la nevera una estona abans, posar una música que no faci tenir pressa i mirar el cel, mentre s’estreny la tassa calenta de cafè amb les mans, esplèndid, de tons rogencs que regala el matí.

És clar que, gaudir d’aquesta parsimònia i cerimonial ens porta a que a tres quarts de vuit s’hagi de de canviar a velocitat “d’espant que arribo tard, mecagolou”. I Així cada dia.

Aquell dia, en canvi, en Tom tenia temps. Estava de baixa. No li havia passat mai allò d’estar malalt. Ben mirat, ell no s’hi trobava de malalt, però el doctor Miralles li havia dit que el veia angoixat.

-Mira noi, et conec des que vas néixer. Vaig ser el primer en veure’t la cara i sempre he pensat que arribaríem a aquest punt. Ta mare m’hauria d’haver fet cas quan vas començar a fer coses estranyes. Potser et falta liti. Caldria que et tractés un psiquiatre i prenguessis la medicació adequada.

En Tom es mirava el metge amb cara d’avorriment. El Doctor Miralles era el metge de la família, formava part d’aquell nucli de gent propera que apreciava però que el fastiguejaven i no l’entenien. En les trobades familiars, a l’hora del cafè se li desdibuixaven les cares de tots i s’anaven ajuntant fins que es convertien en una mena de blandiblú o moc gegant que cridava amb veus diferents: necessites una noia! hauries d’anar a jugar a pàdel o a futbol amb altres nois, no vas a concerts?

Com ho sabia aquell home si li faltava liti o no sé què si no li havia fet ni una trista analítica?. De fet, anys enrere, ja havia anat a un altre metge que havia conclòs que el seu diagnòstic era: Ser un home solitari i somiatruites i contra això no hi havia res a fer, no era considerat una malaltia.

En Tom treballava 8 hores a la botiga de la família venent peces de roba i teixits. El negoci no anava malament. Conservaven les velles senyores adinerades que es fan la roba a mida, els curiosos que ho trobaven un viatge al passat i la nova fornada de moderns que es volen fer la roba.

A en Tom, la majoria de gent li semblava imbècil, però es resignava i gairebé es divertia. Li agradava especialment carnaval, quan venia gent que mai s’apropa a botigues com aquella buscant teixits amb lluentons i coses inversemblants.

Va agafar la baixa, sabent que allò era un contuberni entre el metge i la família, i es va consolar pensant que podria badar tot el dia, si volia, mirant el cel i esmorzant.

Però en Tom va subestimar l’enemic i això és un pecat. Els pares i tiets, perquè es pugues recuperar, li van regalar un creuer de solters pel mediterrani. La tieta Concepció li va fer la maleta, amb banyadors, gallumbos de guepard de lo més espantós que heu vist a les vostres vides, i smokings per les nits de gala. La maleta quedava complerta amb roba del Capitan Tapioca per fer les excursions, sabons i perfums que li havia recomana “una noia d’aquelles tan atentes i tan mones del corte inglés”.

En Tom estava horroritzat, va tenir una atac d’ansietat i es va passar la nit bufant una bossa del Lidl.

El van acompanyar al port, no us podria dir qui exactament, ell només veia la massa amorfa i mucosa que li parlava:

-Busca novia

-Té cèntims, que no et falti res

-Ai, la crema solar

Tenia nàusees. No li agradaven els vaixells, ni la gent que busca parella a llocs de buscar parella, ni els perfums, ni el sol, ni el xivarri. En especial odiava que la resta de la gent li trenqués les seves rutines. No es veia en cor, no podria sobreviure.

Era al vaixell i va veure com la família moc s’allunyava amb el cotxe.  Va voler baixar del creuer, però era massa tard, havien salpat. Es va tancar al seu camarot amb una garrafa d’aigua, un llibre de problemes de lògica i un paquet de tranxetes, aïllat, com si estès envoltat de tísics.

No va sortir fins que van arribar a Nàpols. Sense pensar gaire, va prendre tot el que portava i va baixar. Ho va trobar molt sorollós, la gent cridava massa pel seu gust. Caminant sense rumb es va topar amb un mercat i va estendre tota la fulanya que portava a la maleta, vestits de senyor, colònies cares…i ho va vendre, en va treure un bon grapat de calers. Quin alliberament, no suportava tenir coses horribles. Òbviament no va tornar al vaixell. Pensava que haurien avisat la família i se li escapava el riure.

Va agafar un tren que anava a Roma i d’allà un a Florència on va llogar una habitació amb vistes a l’Arno. I havia forces turistes, tot i ser ple hivern, així que es va dedicar a esquivar aglomeracions i gent, evitant els carrers més concorreguts. En un carrer estret i cul de sac hi va trobar un brocanter que venia rampoines. Va posar els ulls en una antiga Polaroid, feia temps que en volia una. Li va sortir a bon preu, semblava que l’home tenia ganes de desfer-se’n.

La càmera era una meravella. En Tom sempre havia estat aficionat a la fotografia i tenia la sensació d’insatisfacció de no retratar el món que veia, tot era fals vist a la pantalla o sobre paper. Però amb aquella Polaroid era diferent, retratava el món del color i la forma que el veia en Tom.

Després de fer fotos del Arno amb totes les clarors possibles, va plegar les seves quatre coses i va anar a Milà per agafar un tren que el portés a casa.

Va anar al seu pis i s’hi va estar uns quants dies tancat, sense dir res a ningú, gaudint fent el ronso al llit i fotografiant el cel a tothora. Cada matí feia la foto de rigor, i a sota hi posava la data i “ Cel rogenc, pluja o vent” .

Ell hi veia muntanyes, carrosses de foc, animals mitològics i, a vegades, els bigotis del tiet Faust, aquell que quan menjava escudella se li enganxaven els fideus a les barbes i li feia tant de fàstic.

Quan ho va creure convenient, va donar senyals de vida, tots estaven tan amoïnats!

En Tom els va saber tranquil·litzar, que s’ho havia passat tant bé, que havia pres liti i que potser, si seguia fent fotos, trobaria parella.

Van quedar conformats, en Tom els va fer una foto amb la seva estimada càmera,

La tieta Conxita i la mare van quedar decebudes, havien anat a la perruqueria i amb aquella porqueria de càmera vella només havia sortit una taca, el grup retratat era una massa verda i homogènia, semblava un moc gegant.

En Tom va somriure.