Les tempestes d’estiu tenen un no sé què d’alliberador. És com si les altes temperatures s’anessin acumulant i en un moment determinat, PUM, tot salta pels aires, com un esclat d’anarquia.

També és cert que t’enganxen d’imprevist, no les esperes, surts de casa amb camisa blanca, pantaló de lli i sandàlies i en tornar ets un adefessio brut, rebregat i amb els peus anguniosos de la l’aigua bruta.

En Maurici anava pensant en com quedaria quan sortís del tren, plovia força. El tren es va aturar damunt d’un pont i ell mirava abduït les rotllanes de la pluja sobre l’aigua marró i enfangada del riu.

No sabria dir quanta estona s’hi va estar, els efímers cercles d’aigua bruta l’havien fet fugir de la realitat.

En Maurici no tenia una vida dura, no era desafortunat però s’avorria, tot l’avorria, i alhora, tot i tothom el destorbava i angoixava. Una dona d’uns seixanta anys, que duia enganxada a la pell l’olor dolça d’un perfum penetrant se li va asseure al costat i li va donar un copet. La senyora va prendre el mòbil de la bossa i es va posar a mirar un vídeo sense els pertinents auriculars i en Maurici es va remoure al seu seient. Va respirar profundament i l’aire que li va passar per les narius era tòxic, impregnat del perfum, laca i maquillatge de la seva veïna de seient, que reia aliena a tot mentre mirava gent que cridava a la pantalla del seu aparell. En Maurici va tancar els ulls i es va imaginar aquella dona enfonsant-se en l’aigua bruta del riu sense deixar de riure i deixant una rotllana immensa a l’aigua després de desaparèixer. Es va espolsar el cap per fer fora els pensaments intransigents, es va aixecar de cop i va sortir cap al passadís.

Aquell dia, amb tota aquella aigua fangosa que queia i ell sense paraigua, havia de passar per casa de la mare a regar les plantes, abans de fer cap a l’oficina.

En arribar a l’estació ja no plovia, però el terra xop i gris de la ciutat li va deixar els dits dels peus molls i bruts. Va arribar al pis de sa mare fent saltirons. Obria la porta fent tres voltes al pany de baix i tres al de dalt. Va entrar i va deixar caure la motxilla i el paraigua com si hagués estat derrotat en una gran batalla. Va fer un sospir profundíssim que va ressonar pel llarg passadís en penombra.

Sense esma va anar a la eixida a omplir la regadora que vessava pel seu fer maldestre, deixant un rastre de gotes per on passava. Va regar les plantes assedegades de l’Hermina, la seva mare, que havia anat de viatge a Nova York amb unes amigues.

Sense saber com ni perquè va fixar la vista en una fotografia on sortien el pare, la mare, ell i la seva germana Petúnia. Eren petits, semblaven feliços. Llavors va recordar una foto d’ell i la Petúnia dins un cossi ple d’aigua. Es va posar a buscar-la als àlbums i calaixos del despatxet del pis. En obrir el segon calaix del escriptori va notar alguna cosa que li impedia obrir-lo del tot. Va fer una mica de joc, a poc a poc, va fer escórrer els seus dits llargs cap al final del calaix, tenia un amagatall, era un calaix doble. Va fer força i es va obrir.

En Maurici no se’n sabia avenir, trucaria a la Petúnia, allò no s’ho podia quedar per ell. Al calaix hi havia dos objectes i no sabia quin dels dos l’escandalitzava més: Una arma i un consolador.

Què volia dir allò?

No, no era res moralista, però, cony, la dona que vivia allà era sa mare. Que sí, que, òbviament, podia fer el que volgués, però que era la mare, hòstia. I un arma? Que hi feia la seva mare amb una pistola, i guardada amb un consolador.

Va mirar de nou els dos objectes amb una certa angunia i es va fixar que tots dos lluïen el mateix logotip on es llegia “iubesc armele”. Es va quedar perplex, una pistola i un consolador de la mateixa marca, mare, que xungo tot.

Va hipoventilat i es va estirar al banquet del pati per acabar mullant la camisa blanca amb la humitat de la pluja. Va fer unes quantes respiracions profundes obrint el pit.

Passada una estona va agafar el telèfon i va marcar molt ràpid. Va contestar un home amb veu greu que parlava un castellà estrany. Va penjar, s’havia equivocat. Va tornar a marcar el número de la seva germana, concentrat, a consciencia. L’home estranger de nou. A fora tronava.

-Petúnia?

-Un momento.

Quina família, quina família, pensava en Maurici.

-Sí?

-Petúnia, sóc a casa de la mare, has de venir

-Ah, ets tu. Han robat?

-No, pitjor

-Hi ha un mort?

-No, vine

La Petúnia, esbufegant es va vestir i va deixar al seu amic Fiodor esmorzant torrades amb all. Va arribar a casa de la mare amb la pell enganxosa de la calor i la humitat.

-Buf, què passa Maurici? mira que si és una bestiesa de les teves.

En Maurici la va prendre de la mà i la va portar davant l’amagatall i li va treure els « tresors » trobats. La Petúnia va tenir un atac de riure. Quan es va calmar, el va mirar als ulls i li va dir:

-Maurici, t’he de dir un secret.

Es va apropar a la seva oïda

-Les dones tenim vida sexual, la mare també.

En Maurici no se’n saba avenir, a la Petúnia tant li feia. Bé, sí, però era la mare

-I la pistola?

-Viu sola…o li ha regalat algun novio rus que té. Jo què sé. Potser ens ha enganyat tota la vida i és Mata Hari. Mira, Maurici, hauries de fer com ella i anar de vacances.

En Maurici va viure l’estiu amb molt de neguit, no obstant, no va tenir l’atreviment de preguntar res a la mare quan va tornar del seu viatge. Ell adorava a l’Hermina i no volia jutjar-la, tots eren grans, i allò adolescent de pensar que els pares són asexuats no té sentit. A dies, la mirava de reüll i la veia guapa i riallera, s’arreglava i sortia molt. Un dia la va veure passejar de bracet amb un senyor molt alt que duia barret. Es va atabalar.

Potser sí que necessitava fer un viatge i divertir-se. Va entrar a internet i va comprar un last minute a Romania.

De bon principi, Bucarest, li va semblar molt hostil i va pensar en tornar immediatament cap a casa, però li va fer vergonya desistir el primer dia. Per relaxar-se va anar a fer uns banys a un antic i bonic balneari que li havien recomanat. A dins les piscines i havia tanta gent que va patir una crisis d’ansietat. En obrir els ulls i passat el moment àlgid de l’atac, va veure una dona jove, bruna, de cabells llarguíssims i foscos. Els seus ulls verds de gat el miraven encuriosits, va somriure mostrant, mig amagat, un queixal d’or. Els prejudicis el van vèncer i va pensat que l’havien robat. La noia el va prendre de la ma i va mirar de tranquil·litzar-lo. En un català més que correcte li va dir que era la metgessa del centre termal. En Maurici, va decidir confiar, no hi havia opció. Li va explicar que es deia Crina, que en català és nenúfar. A en Maurici no li va poder semblar més hortera i trist, una flor bonica que sura a l’aigua galdosa i viciada dels estanys.

Passades les hores, el més sorprenent va ser que a en Maurici li agradava la companyia d’aquella noia menuda com una criatura que gesticulava molt i portava arracades d’or, i anells, i braçalets i…reia com una hiena o com si estes a punt de morir d’asma.

L’endemà, i l’endemà passat va tornar al balneari per veure-la. El quart dia la va convidar a fer un refresc i el cinquè dia ella li va fer un regal: el seu estetoscopi, com a senyal d’amor.

Quin regal d’amor tan estrany, pensava en Maurici. Malgrat la raresa estava content i somrient va inspeccionar l’objecte, el cor li va fer un salt, va veure un logotip conegut amb un nom: “iubesc armele”.

 

S’asseia a la gran butaca de cal notari, badant finestral enllà. Qui li havia de dir que un dia viuria a aquella casa. Sovint, la vida és un gran absurd.

No mirava enlloc i arrossegava la vista molt lluny, probablement per això encara era viva. Pensava i, mentre, se li dibuixava una rialla maliciosa i plena de sarcasme. Si ella hagués parlat, aquells ulls havien vist tant.

Avui rebia petons de tothom, ella els agraïa sense gaires escarafalls, digna i en la justa mesura. Avui feia anys, 101.

Recordava, quan era una nena, l’àvia Cecília, que era àvia del pare, vivia al mas, amb ells, era molt gran i ho sabia tot, i somreia, i quan li prenia les mans els hi estrenyia fort, com volent retenir la vida i la joventut. La recordava amb un tel als ulls que li atorgaven un aire de desorientada que no es corresponia a la realitat.

Ella no havia envellit així, no se li havia fet el tel a la mirada, encara era blava i clara. No estrenyia fort les mans dels joves, no volia semblar una vella desesperada. Era conscient del pas dels anys, no es penedia de res i sabia que aviat moriria i tant li feia. Sabia que vivia per inèrcia, havia lluitat tant per sobreviure que estava arrapada a la vida com l’arrel d’un eucaliptus a la terra.

S’havia mudat per un dia tan especial, s’havia fet pentinar i pintar les ungles i la seva neboda li havia regalat un collaret de quincalla que semblava de debò. Potser la portarien a dinar fora i podria beure xampany, com quan treballava al Cosmos de la Rambla.

Sentia el plor sincer d’una altra dona. Seia a una cadira de rodes, la seva filla seia al costat, però amb una separació estranya, llunyana. La noia semblava enfadada, no compassiva. Va passar una infermera i la cridar:

-Es pot saber què heu fet amb la medicació? La meva mare fa tres dies que  només plora.

-Doncs no ens n’havíem adonat, amb nosaltres està bé.

-No et vindré a veure si m’has de fer això. –Va dir mirant a la seva mare.

La infermera va prendre la mà de la dona que plorava. – Què et passa Carme?

-Que no se qui sóc.- va dir la dona plena de plor i tristesa.

La Dora sempre havia sabut qui era i es compadia de la Carme i se li encenia una escalfor rabiosa cap a la filla emprenyada que remugava.

Va veure la filla de la Carme que marxava enutjada, molesta de la vellesa i demència de la seva mare, incapaç de tenir compassió.

Va girar el cap i va observar el bonic finestral de la casa del notari. Va parar atenció en la maneta i va recordar aquella nit, feia més de 80 anys en que ella i en Joan van girar aquella maneta per entrar a la gran casa.

La seva família havia estat pobre. Tots havien estat pagesos, sense terra, sense res, masovers, que amb sort tenien un amo benèvol i la repartició de guanys donava per viure.

Però un dia en Pau, el seu pare va tenir un cop de sort, d’aquells que no arriben mai als miserables ni als jugadors. Entre fira i fira, got de vi i timba, un dia, li va canviar la sort. A una fira de maig, prop de Barcelona, va arribar amb el carro carrega i, ho va vendre tot: tres pollastres vius, dos morts i plomats; sis sacs de blat, i dos xais. Es va beure la mitat del guanys i es va prometre no jugar més de 50 pessetes, però ho va apostar tot, i oh, la sort, va guanyar un Mas, una masia a prop de Molins de Rei, per ell, pel desgraciat d’en Pau Bordills. El perdedor, un jove hereu mal criat de Barcelona, Raimont Masgrèvol, també anava molt begut, tots estaven borratxos. L’hereu tenia mal perdre, va a haver hi una batussa que al Pau li va deixar una marca sota l’ull  que no marxaria mai més. Sas! Un ganivet que gairebé el mata, li va acariciar la cara, i la punxa esmolada li va deixar de record una petita lluna sota l’ull.

Va costar reclamar el premi, un cop tots serens, però, hi havia masses testimonis i aviat van citar al Pau a un notari de Barcelona, que portava tots els assumptes de la família Masgrèvol, per arreglar la paperassa.  Aquell dia es va posar el més elegant que va poder i es va fer acompanyar per alguns dels seus fills, en Joan, que era bell i de maneres fines, ningú hagués dit que era fill d’un pagès. En Joaquim, el petit i pigat, perquè portava sort i la Dora, perquè era com ell i seductora com les serps.

Des que van arribar a la casa de l’avinguda Tibidabo, tot eren somriures fotetes entre la gent que treballava a cal notari i els clients. Quina estampa aquells pagesos acompanyats d’una joveneta explosiva i un senyoret efeminat.

Els van fer seure en una gran sala elegant. Van entrar l’hereu malcriat i el seu pare, altiu i amb la mirada freda, seguits del senyor notari i dos secretaris. Van plantar davant d’en Pau tot de papers. No sabia llegir. En Quimet no en sabia gaire més, només sabia tractar amb bèsties. En Joan era miop i la vanitat li feia no posar-se les ulleres. La Dora va voler llegir el document però tots aquells homes que la miraven “d’aquella manera” es van posar nerviosos i el notari li va demana que l’acompanyes a la sala del costat, per explicar-li la documentació.

La Dora ho tenia gravat a la memòria, a la sala on ara feien manualitats, molts anys enrere, era una sala plena de catifes que amortien el soroll de les passes i cops. Només tancar la porta, el senyor notari la va empenyer contra la paret, mentre li grapejava els pits fins a fer-li mal.

-Ets molt guapa per ser filla d’un pagès. Si calles i tindràs el teu premi.

En Pau va posar el nom als documents, només el nom, l’única cosa capaç d’escriure.

Van signar per convertir-se, gairebé, en esclaus, en una casa que no canviava de propietari.

La Dora va fe memòria de la cara d’en Joan, quan li va explicar el que li havia passat. Desencaixat, abatut i trist.

En Pau anava arrossegant la ignorància, la misèria i els retrets de la seva dona i fills, entre els horts i les bèsties de la casa a la que estaven lligats. El mas era gran i bonic, però per a ells hi havia reservada una barraca vella i humida al costat de la cort de les vaques.

-Joan, ens hem de venjar i m’hi has d’ajudar. Si no ho fas pel pare, fes-ho per mi.- Deia la Dora.

La Dora somreia pensant en com va convèncer a en Joan i en Quimet d’entrar de nit al palauet del notari.

En Quimet estava convençut, era asenglerat, tosc i simple. Calia venjar-se de l’engany i la injustícia. En Joan tenia por, mesurava el poder i la força i no ho veia clar.

-Dora, té gossos que semblen llops al jardí.

-Això rai, poc que hi ha cap gos que no m’obeeixi. –replicava en Quimet

En Joan va accedir, confiava cegament en la seva germana, era la persona més intel·ligent que coneixia.

La nit de Sant Jordi tots tres germans van saltar la tanca de la casa del notari a l’avinguda Tibidabo. Com estava previst, en Quimet no va tenir cap problema per fer tornar als gossos ferotges en xaiets.

En Joan amb una caixa de fusta de la mida d’una capsa de sabates a les mans i la Dora, amb una rosa plena d’espines van entrar a la casa. A la planta baixa hi havia la notaria, saletes, llibres i arxius. La família Màsgrevol ocupava totes les prestatgeries d’una habitació mitjana, hi van entrar i van obrir la capsa d’on van sortir milions de peixets d’argent que es movien nerviosos cap a les prestatgeries i que en poques hores no van deixar ni un bocí de paper.

La Dora va reviure el moment, en que ella sola va pujar al primer pis, silenciosa, on vivia la família del notari. Va buscar la seva habitació, havia de ser la de la porta més gran. Allà jeien, grassos, ridículs, amb la boca oberta, respirant profundament, el notari i la seva senyora. La Dora s’hi va acostar i amb tota la cura possible els va acostar al nas, primer un, després a l’altre, l’ungüent d’escurçó que feia el pare. En poca estona va estar segura que estaven anestesiats, i els va untar amb l’ungüent espès de manera generosa per tota la cara. Dormirien 20 hores. Llavors, només va haver de fer allò que havia après a fer a pagès quan capaven els porcs o els gossos, en acabar, al senyor, li va deixar un rosa sobre on feia uns minuts hi tenia el sexe.

I ara, 80 anys més tard, la Dora passava els últims anys de vida, servida com una reina, a la casa del notari, anomenada, Residència Tibidabo.

Els nebots la van anar a recollir per anar a dinar a un bon restaurant, ella estava  a punt, agafava fort la ma de la Carme que havia deixat de plorar.

• Avui, vindrà a dinar com a convidada la meva amiga Carme.