l’Ofec

A les nits m’ofego, vull despertar-me i no puc, sóc dins una roda i no aconsegueixo sortir del somni. No puc respirar, hi ha alguna cosa molt pesant a sobre el meu pit, moriré. Com cada matinada, finalment, em desperto, amb el cor desbocat. Sento els batecs ressonar dins les meves temples.

Aquest tema em preocupa, he anat al metge unes quantes vegades, m’han vist els millors cardiòlegs primer, psiquiatres després i ara, no sé a qui recórrer. El diagnòstic és -Vostè està saníssim.

Tanmateix, em trobo cansat i confós, m’angoixen els somnis estranys i aquest pes al pit que m’estreny i m’ofega.

Aquest estat m’afecta la feina. El meu alumnat ho nota. Fins i tot, he arribat a perdre l’equilibri a les classes i es percep aquesta tristor que s’encomana. Els meus deixebles són tan esbojarrats, pertanyen a un món molt diferent al meu i temo que els estic avorrint.

Sóc ballarí, des de ben petit, des del moment en que vaig fer la primera passa vaig ballar. A més, sempre he tingut un equilibri prodigiós, realment extraordinari, però d’uns mesos ençà no m’aguanto.

Jo volia ser el primer ballarí d’una gran companyia, però es veu que si no fas la mida mínima exigida, no serveixes, s’ha de ser alt. Tampoc pots ballar sobre puntes, diuen, i mira que em feia il·lusió. Així com, també està estipulat que una ballarina no pot passar-te un pam. Totes aquestes lleis no sé ben bé d’on venen ni que les ha promulgades i, malgrat ser extremadament absurdes, tothom en el món de la dansa, les segueix. Quin esgotament.

Com la meva carrera de gran divo del ballet es va veure injustament truncada, vaig haver de buscar un altra manera de guanyar-me la vida. Vaig transformar la fusteria del pare jubilat en una escola de ball. Hi fem de tot a la meva escola, malgrat que és mundialment coneguda per les classes de ball en barra. Em vaig decidir aprofitant la meva habilitat per l’acrobàcia. Sí, és una disciplina peculiar i tinc un alumnat curiós, fauna nocturna i desinhibida però extremadament aplicada. Gogos, strippers i gimnastes, divertit i variat.

I ara què? Si no soluciono els meus problemes de salut què faré?

Tot es va precipitar després de la mort de l’Aurèlia, ella sí que era una gran ballarina. L’enyorava molt quan marxava llargues temporades de gira pel món, però sabia que tornaria i sentiria aquella olor de flors seques i suor freda, que podria badar mirant la seva cara pàl·lida d’ulls negres immensos i un cos magre regirant-se com el d’una serp llarga i elegant. Em passava un pam, però érem la millor parella del món, dins i fora l’ escenari. És cert que no era extravertida i només jo la trobava divertida, però l’estimava. Un dia no va tornar d’un viatge. Hi havia una gran gala al Teatre d’òpera nacional de Romania, a la ciutat de Timisoara. Llums, ballarines i ballarins, perfums intensos i fusta vella. Es representava la Bayadère, l’Aurèlia era la diva de la nit, feia de Nikiya, tota passió i exotisme. L’escenari va cruixir i es va esfondrar. La Nikiya va morir.

No va tornar ni ella ni la seva olor i no ens havíem acomiadat. Va marxar enfadada perquè jo no la vaig poder acompanyar, no volia deixar les classes. Em vaig equivocar.

En Mario m’observa amb preocupació. En Mario és un col·lega i mestre de la meva escola. Em coneix, se n’adona, sap que no sóc el mateix. Dono ordres i cada cop faig menys exercicis. Hi ha dies que dirigeixo la classe assegut a una butaca.

-Eudald, això no pot continuar així, si no trobes cap metge que et curi et moriràs de pena o cauràs i t’obriràs el cap. M’han parlat d’una persona que et pot ajudar.

-Cap metge m’ha trobat el mal. Per què penses que aquesta vegada anirà bé?

-No ho sé. Però no tens alternatives.

En Mario m’ha donat una targeta esgrogueïda: “Dra. Matilde Romaní” recuperadora d’alegries i passions. Carrer de les flors, 13. He somrigut i l’he guardat a la butxaca.

Aquesta nit ha estat la pitjor, el pes sobre el pit ha estat insuportable i quan m’he llevat el cap m’ha rodat i he caigut a terra, m’he marejat.

Al matí he agafat un taxi i m’he presentat a l’adreça de la targeta. Sóc davant de la porta. És una casa aparellada amb un petit jardí davant. Té un gos perdiguer que mandreja damunt un parterre. Al costat dret de la porta hi ha dues plaques. En una petita de color plata hi posa “taxidermista”, sota n’hi ha un altre “Dra. Matilde”.

La metgessa és alta, molt alta i ossuda. Té un cabell gris abundant i llis, semblen cordes, el porta agafat en un recollit estrany i maldestre. Somriu lleument i m’observa mentre li explico els meus símptomes i la meva història. Faig ganyotes, m’envaeix una olor desagradable.

-És el formol

-Com ho ha sabut?

-Ho sé.

M’explica que embalsama animals i veu que m’esgarrifo.

-De fet no disseco animals caçats, només són animals domèstics que els seus amos volen continuar abraçant. És un acte d’amor.

A mi em segueix semblant incòmode, però ella em dona confiança.

M’ha donat un beuratge d’herba del mal estrany i m’adormo profundament.  Ja sento l’ofec, un pes intens i un dolor insuportable al pit, obro els ulls i veig l’Aurèlia asseguda damunt del meu pit mentre plora. Desprèn tristesa i soledat. Sento l’olor de flors seques. Escolto com de mica en mica cruix el meu interior, com la fusta seca que es trenca. A la porta hi ha la Doctora Matilde, està dreta i ens mira fixament, es dirigeix a mi:

-Eudald, abraça-la i acomiadat, feu les paus i podreu descansar tots dos.

Dins el somni crido a l’Aurèlia que es gira cap a mi i ens abracem. Li demano perdó per no haver-la acompanyat. Es desfà com el fum entre els meus braços.

En despertar m’he sentit nou, sense angoixa, no obstant, segueixo marejat. La Doctora creu que el pes de la Matilde m’ha trencat el nivell que tenim al cor. Només els artistes tenen l’equilibri en un petit aparell per anivellar dins del pit, la resta de la humanitat el té a l’oïda.

La doctora m’assegura que és una experta en anatomia, també humana i que ella mateixa, dins el taller de taxidèrmia m’incrustarà un nivell nou, com el dels manobres però minúscul, sota la pell. Accepto.

Torno a ballar i enfilar-me a la barra, sóc com un mico. Només em fa patir que el mecanisme funciona amb piles, com els marcapassos, i que les hauré de canviar cada dos anys, no m’agrada l’olor de formol del taller de taxidèrmia.

enlleganyada

Em fa mal el pit, m’ofego, noto un pes mort a sobre que m’esclafala carcanada. Estic mig adormida i entre ombres veig a l’àvia asseguda damuntmeu, tota rodanxona.

-No pot ser aquesta infelicitat. No pot pas ser. Has defer alguna cosa.

-Àvia, ets morta, no pots seure sobre meu i despertar-mecada nit, m’ofegaràs tu, no la infelicitat.

-Ruca! Sóc morta però no pas burra, algú ha de cuidar detu, i si no ho deixes fer als vius m’obligues a mi i no puc descansar en pau.Aix, Verge Santa.

Tinc els ulls enlleganyats, em costa desenganxar lesparpelles, m’enlluerno per la llum del sol que s’escola entre les escletxes dela persiana.

-Merda, ahir no vaig tancar bé les persianes, quin conyd’hora deu ser?

Les set del matí d’un dissabte de maig.

-Hòstia no, que encara és divendres!

Ara toca córrer, dutxa d’entrar i sortir, i sense esmorzar.

Esperar el tren en una estació de poble a la intempèrieté instants idíl·lics, els cinc minuts de concert dels ocells amb un imprevisiblei sobtat toc-toc d’un picot. Això és l’alegria, però és fugaç, va i ve, com l’enuig.

La son m’embolcalla al tren dins una esfera petita on hisom jo i la música del piano del Senyor Beving.

Torno al món malhumorada pel to de veu de la dona dedavant meu. Avui m’ha tocat la malvada un altre cop.

La malvada és una dona d’uns cinquanta anys llargs, decabell caoba. La malvada es maquilla en tons ocres foscos i els llavis d’ungrana pujat-sempre penso que els té així de xuclar vísceres humanes. Parla pel mòbiltota l’estona utilitzant un to molt alt de veu. Deu treballar a una asseguradoracom a cap d’algun equip. A les 7 del matí està trucant per telèfon a la gent  amb qui treballa. Utilitza paraules com, “carinyo”amb veu gens agradable, pejorativa i amb una certa superioritat moral. Elcontingut de la conversa sempre és per deixar a parir a algun company ocompanya.  Porta una llibreta ambllistats de coses, les llegeix a la persona que l’escolta en forma de retret.

No m’agrada, és dolenta, agressiva i em fa sortir del meumón.

Tinc un petit rodament de cap i perdo l’oremus. Quan tornoa la consciència veig a la malvada amb el telèfon, mida tableta, travessat dinsla boca.

La noia jove de cabells lila pàl·lid  que juga amb una ps vita asseguda al seu costat, em mira, somriu i em mostra una renglera de dents petites i esgrogueïdes com les d’un lluç, em guinya l’ullet i segueix jugant.

La dona emet sons guturals i mou els braços com si fos unmolí de vent. Tothom fa veure que no la veu. Mica en mica abandonem el comboi ila deixem sola intentant treure’s l’aparell travessat dins la boca.

L’andana de L1 a la plaça d’Espanya és un puto caos. Unaplec de gent mal educada, incívica i bruta. El món dels lletjos i antipàtics.

Un noi jove que pensa que és immortal i guapo regala copsde motxilla a tothom perquè despenjar-se la bossa es de gent antiga massapreocupada pels altres.

El miro fixament, es somriu, s’agrada, mentre jo observocom li creix un gra infame al nas que li deixa la part esquerra de la cara migesguerrada.

Quan surto al carrer respiro profundament, faig unaganyota perquè em ve un baf de pixats que espanta, però passat aquest moment, m’arribal’olor de cafè i el sol incipient m’escalfa la cara.

Agafo el telèfon i truco a la feina.

-M’ha sorgit un imprevist, m’agafo el dia de vacances.

Faig un cafè en una cafeteria elegant on no hi ha sorollsextrems i la claror és estranya però agradable.

Bado pel passeig de Sant Joan, travesso la ciutadella ientro a l’estació de França. Miro els trens de llarg recorregut, estona, somrictal com si fos boja. Semblen cucs llargs de ferro que descansen sobre les viesque fan esses.

Giro el cap i a la televisió veig la dona malvada fora desí que m’està descrivint a mi. Té la cara com desfigurada, li ha quedat la bocaque sembla un pelicà.

Miro on van els trens, no hi trobo el que busco.

Vaig a l’estació del nord i compro un bitllet d’autobús aMontpeller.

No he dinat, ja és vespre, el sol fa una llum groga icaiguda.

Camino lleugera, qualsevol diria que sé on vaig. Passoper davant d’una llibreria on una noia amb el cabell panotxa i la pell blancaque es mou estrany, està endreçant els llibres abans de tancar.

Hi ha un cartell a la porta. Busquen dependenta.

M’hi adreço. Li somric, m’agrada, és elegant i serena.Ella també em somriu. La feina és meva.

Em pregunta d’on vinc, li explico que acabo d’arribar i m’ofereixuna petita estança a la rere-botiga. No li cal saber es més.

Surto a passejar. El telèfon no para de pampallugar, elllenço al riu Lez mentre veig com s’enfonsa i la llumeta roja segueixencenent-se i apagant-se.

Dormo bé, no tinc els ulls enganxats i ningú ha dormitdamunt el meu pit. Respiro.