-Mare Déu que n’és de lletja pobreta, sembla la mona xita, tan morena

-És ben garrella i té el nas aixafat.

-Ni plora, poca virtut

-Calleu! Acaba de néixer, m’hagués agradat veure com éreu vosaltres acabats de venir al món. No crideu, us està sentint, quina vida li espera si el primer que sent són tots aquest romanços.

-Li podríem posar Gibet, és un nom de diva, potser embelleix.

En arribar l’oncle Martí de viatge i trobar-se una nena menuda, de nom Gibet, es va escandalitzar:

       -Colla de rucs! Gibet és una forca, per penjar gent. Què voleu, una nena cruel, poruga, amb mala astruga? li direm Gilda..L’Haurem d’aviciar una mica o se’ns pensirà.

La Gilda no feia soroll, tenia sis anys i s’escolava d’amagatall en amagatall con una fura. Ni la veien, ni la sentien. Sort que havia sortit tan bona nena i no destorbava la feina. Es distreia tota sola. Buscava un racó, unes cuinetes, una nina o un conte i allà imaginava que quan fos gran tindria un jardí amb un arbre ben gros, es gronxaria a un balancí i, potser alguna vegada, tindria amics de debò i els prepararia un berenar sota l’arbre gros. Posaria música com la que tocava al piano l’oncle Martí. I en moments tan especials, lluiria vestits lleugers i sabates de saló. El que és ben segur, és que sabria ballar i tothom la voldria fer girar, tal com li havia explicat l’àvia.

L’oncle Martí i l’àvia eren germans bessons i sovint semblaven la mateixa persona de tant que s’assemblaven i estimaven.

A casa deien, perquè ho havia sentit quan jugava sota la taula i no recordaven que hi era, que potser la nena passava massa temps amb l’àvia, una dona gran d’un altra època que li parlava de galans en blanc i negre i mirava musicals amb ballarins de claqué. Però a la Gilda tant li feia, l’àvia li explicava tantes coses, sabia tots els passejos del món, podia portar-la a berenar als llocs més amagats. Sovint els acompanyava l’oncle que coneixia tots els secrets dels boscos i fonts.

La Gilda estava convençuda que vivia en un món que no era per ella, que alguna cosa havia fallat i fins als 8 anys no va tenir res semblant a una amistat amb cap ànima petita com la seva. S’ha de dir que la majoria de nens i nenes amb qui anava a escola no li agradaven, però s’hi va acostumar. Segurament la culpa era seva, ningú vols ser amic d’una mona amb el nas arremangat.

Aquell any va passar alguna cosa realment extraordinària, magnífica. Va ser per Nadal. La Gilda hagués volgut demanar als reis una caixa de música amb una ballarina, com les de la botiga Beardsley del carrer Petritxol. Ella tenia una caixeta joier, petita, rodona, amb un folrat vermell intens, que feia sonar una cançó preciosa que escoltava cada nit, varies vegades, abans d’adormir-se. Però la corda era curta i la música durava poc i no hi havia ballarina. A dins, hi guardava totes les dents que li queien. Les dents no es poden perdre o quan mores en Pere Botero et persegueix per tota l’eternitat amb una candela per cremar-te. Però a la Gilda li feia vergonya demanar un altra caixa de música, què pensarien els reis? Que era una consentida? Demanar un objecte que ja tens…Bé, també li hagés agradat un tocador per pentinar-se, amb molts calaixos plens de clips pel cabell de la mida de les nines. Ho desitjava molt fort i ho explicava als seu conill porquí, l’indio de pelatge de color ros rogenc , blanc i negre  i uns ulls expressius com els d’una persona. A l’Indio l’havia portat a casa l’oncle Marti, deia que era un conill molt especial que venia d’un país llunyà i que buscava una nena que es digués Gilda.

No va escriure res a la carta pels reis, només un missatge d’esma, “el que més us agradi”.

Els pares es van amoïnar, l’avia va anar a  comprar ferro a la farmàcia i filet de vedella, perquè, pobreta, tan ensopida, devia estar anèmica.

L’àvia la va portar a Barcelona en un autobús de línia que pudia a benzina. El xofer subjectava amb els llavis un cigar gruixut que treia més fum que les xemeneies de la Solvay. Al seient de davant seia una dona jove, magre i pàl·lida, tremendament trista, anava acompanyada de dos nens, un de la seva edat que li feia llengotes i un menut d’ulls vidriosos que recolzava el front al vidre fred de la finestra i semblava una prolongació de la seva mare. Després d’uns quants sotracs va comença a queixar-se, ni plorava, estava anguniós. Al entrar a la diagonal va dir: – mama, vull rojar. I tal dit tal fet.

La Gilda també va vomitar només baixar del autobús. Ja patia de pensar que després haurien de tornar.

El viatge va valer la pena, era per anar a veure els reis que atenien a les criatures i rebien cartes en uns trons alts i daurats que hi havia a la plaça de Sant Jaume.

La Gilda no sabia mai quin era el seu rei preferit, tant li feia. Va veure que la cua més curta era la del Rei Gaspar, el va mirar de lluny, lluïa una barba amb bigotis recargolats, rossos amb un toc vermellós. Li va fer pensar en l’oncle Martí. Ell la va mirar, tenia els ulls del color de la mel quan agafes el pot i la mires a contrallum, va somriure.

Quan va arribar el seu torn, va mirar-lo fixament, feia olor de canyella i xocolata i a la Gilda l’estómac li va rondinar. El senyor Rei va posar la ma sota la capa i va treure un grapat d’ametlles i una xocolatina bona com els bombons que el tiet Martí portava de França.

-Tens cara de tenir un nom ben especial, Gilda?

Ella callada, dient que sí amb el cap mentre se li escapaven rialletes de vergonya.

-No ens has escrit res a la carta, vaja, ets una noia modesta. Però penso que a vós, petita senyora, us escauria una caixa de música, potser i, un tocador?

Els ulls de la Gilda és van obrir com dos fars.

El dia 6 de gener de 1980 la Gilda va córrer cap al menjador que era ben ple de paquets. Va cercar el seu nom amb la mirada sobre les caixes embolicades. Hi havia tres paquets, un menut, un mitja i un molt gros.

Va voler moderar la impaciència mentre obria el mitja: Oh, era un cistell de vímet nou i més petit que els d’anar a buscar rovellons, ben ple de mandarines. Després el gros: Un tocador amb mirallet i calaixos! Va obrir calaixet a calaixet: Pintes, raspalls i clips de la mida dels caps de les nines!. Finalment, amb cura, va desembolicar el paquet petit, era un joier amb estructura metàl·lica amb sanefes, i una tapa de porcellana blanca amb violetes pintades. Pesava. La va obrir amb molta delicadesa, tenia un vellut virolat més maco que el sol i la lluna junts. Una ballarina menuda que tenia la mateixa cara de la mare trista de l’autobús, però ara semblava feliç. Va donar corda a la caixeta de música i va posar la ballarina sobre una petita plataforma de mirall. I no us podeu imaginar quina cosa tan bella.

Quan la Gilda va fer 20 anys, no va preparar res per celebrar-ho. Només va acceptar el convit a berenar de l’oncle Martí. Ell l’esperava a casa, sota l’arbre gran d’un jardí de casa vella. Ell seia a una butaca i havia deixat lliure un balancí per la Gilda. Sonava Chopin i damunt la tauleta rodona de marbre hi havia dos regals. Ella els va obrir pausadament, un vestit lleuger i unes sabates de saló.

L’oncle la va treure a ballar i la va fer girar i girar. Una foto en blanc i negre esgrogueïda amb la cara de l’àvia jove els mirava feliç. La Gilda va trobar els ulls de color de mel amb la brillantor fosa de qui s’ha fet vell en la mirada de l’oncle i va recordar al Rei Gaspar al seu tro de la plaça de Sant Jaume.