Lola, truca a en Baldiri! Desperta, sembles tonta, truca a en Baldiri i pregunta-li , pregunta-li com va morir ta mare!

He vist la seva fesomia arrugada, de pell de pergamí,  plena de plecs tan dignes com profunds i els ulls gris clar, com els d’un rèptil. Era molt a prop meu, li he olorat l’alè d’ametlles torrades i mistela.

La qüestió, la iaia m’ha cridat dins d’un somni, i des del més enllà, i jo m’he despertat amarada de suor a les 5 del matí amb la pressa per trucar l’oncle Baldiri.

Fa mesos que no dormo gens bé, i quan no dorms com cal, res va a l’hora. Tanmateix, encara em passen coses més tremendes i que em donen molt mal viure.

Tot va començar després de la festa major, la vigília de Sant Maximilià de Kolbe, vam sopar, vam fer unes tandes de Sant Hilaris (som ateus que venerem amb devoció alguns sants), la nit es va enredar i vaig acabar dormint al llit dels avis d’en Romeu, que eren amb l’INSERSO a Benidorm. Era un llit vell, una relíquia, molt alt, potser s’aixecava un metre sobre el terra. En una volta de ressaca vaig caure i em vaig quedar inconscient.  En Romeu, el meu veí i llavors amic, diu que van ser segons.

Des d’aquell dia tot va de tort. Tinc mal sons. Somio amb coses angoixants, començo a preparar els canelons i no me’n surto, per postres, els convidats no es presenten o somio que faig zumba  a la plaça del poble amb malles d’estampat felí, que estic refredada i la meva mare, Déu l’hagi perdonada, opina que un bon remei seria enterrar-me viva. Quan em desperto tinc sorra a la boca o porto malles de guepard com si vingués de ballar o tinc un desgavell a la cuina brutal, amb plaques de caneló enganxades al sostre. El Romeu no em parla, m’esquiva. El meu gat ha fugit de casa i tinc una veïna que m’espia.

El més preocupant és el cansament i estar tot el dia amoïnada pel què passarà avui. Fa un temps que al metro, un noi malnodrit amb el nas llarg i profundes ulleres, em dóna conversa com si fóssim amics de fa anys. Gesticula mentre parla fluix i molt a prop, mou les mans i els dits lentament per acabar de donar significat al que diu. És geperut i arrossega les esses. Voldria engegar-lo a dida, però em sap greu, no el veig molt centrat.  Avui m’ha preguntat quina medicació prenc. Crec que em confon amb algú altre.

En arribar a casa m’he trobat la banyera plena d’aigua i de peixos d’aquells de color carbassa. Al lavabo sura el vapor i al mirall entelat posa: Lola, que n’ets de burra i es reflecteix la meva imatge que em somriu però no sóc jo, és la noia que m’espia. Les finestres són obertes i una garsa es mira els peixos amb delit des de l’ampit de la finestra. Em fan fàstic els ocells, tot ploma i a sota, aire i uns ossets menuts i prims, penso en els dits del noi del metro, són com els ossos dels ocells. Els lliris han desaparegut dels testos del balcó i ara són plens d’àloe vera i de ruda.

Tinc reunió de veïns i condemnen fermament els actes vandàlics soferts pel jardí comunitari, en especial al gamberro que ha robat els peixos de la font del pati. Tinc mal de cap. En Romeu em mira des de l’altra punta, amb cara de malfiat mentre es toca la gola amb angoixa, s’ofega. La noia espia, seu darrera d’ell i també s’acaricia el coll i somriu. S’assembla a mi, però jo sóc més alta i tinc les cames més llargues. El president de la comunitat es queixa de lumbàlgia i diu que és culpa de qui li ha pres la ruda del pati.

 Tanco els ulls i en obrir-los torno a ser a casa, a les 5 de la matinada, amb el telèfon davant. No puc trucar a l’oncle Baldiri a les 5 del matí. Ara, que si l’àvia, des de l’altre món m’ha dit que ell té respostes, potser que ho hauria de fer.

 L’oncle Baldiri té 93 anys, pot morir en qualsevol moment, és vell, té tots els números. També seria mala sort que traspasses en aquest precís instant. I si el truco i el mato jo de l’ensurt? Faré puntes de coixí fins a les 8 del matí i l’aniré a veure.

En Baldiri esmorza cada matí, hivern i estiu, a la terrassa que fa xamfrà del bar alegria, a Urgell amb Gran Via. Menja torrades amb all i vi ranci servit en un got de tallat. En Baldiri és un senyor de Barcelona, de color sèpia, poc simpàtic i una mica garrepa.

En veure’m tan aviat m’ha dit.

–        Avui no és dijous, no toca que et convidi.

S’ha gratat el sota barba, ha remugat i mirant-me m’ha dit

–        Ah, ja sé perquè vens, tens la pregunta. Mira que ets tòtila i n’has tardat de temps.

–        Oncle, que li va passar a la mare?

Fa un rotet amb flaire d’all i vi, es treu les ulleres i es frega els ulls. Busca donar un to solemne a la història.

–        Ta mare, era bona mossa, però va agafar el mal de son pare, mon germà Reixac.

Sospira profundament. I continua.

–        Quan tenia més o menys la teva edat va començar a desvariar i fer coses estranyes. Va anar de metge en metge fins que va petar a Sant Boi on un doctor vell i encorbat li va diagnosticar un trastorn de la personalitat. Sí, hi havia dues Dolors i no es coneixien entre si, i això que ocupaven al mateix cos.

Tremolo i suo, però el tiet segueix, aliè al meu estat.

–        Fa 25 anys la medicació no tenia massa èxit i la teva pobre mare no va poder aguantar aquell desconcert i es va llençar pel cel obert del pis del Carrer Viladomat. Era ple de cordes per estendre la roba que la van anar parant mentre anava baixant i fent petits rebots. En la caiguda, en arribar al tercer pis, ja no hi havia cordes, els primers pioners de l’assecadora, i va pensar que ho aconseguiria- matar-se, clar. Però no, els del principal hi tenien un llit elàstic pels nens i ta mare només es va fer un nyanyo.

Para una estona per mossegar la torrada i em ve la bafarada d’all. Tinc nàusees.

–        Després d’allò ton pare us va portar al poble, a prendre les aigües. Per bona fortuna allà hi havia un psiquiatre francès retirat que la va tractar amb força èxit.

–        Llavors? De què va morir?

–        Ai, sí, que has vingut per això, oi? Doncs 6 mesos més tard, en dijous gras, es va ennuegar amb la pell de la botifarra d’ou. Ai, el destí, tan jove! Es veu que tenia amígdales hipertròfiques, gegants, i la pell se li va enganxar. Va morir d’asfíxia. He cregut que havies de saber-ho. Això de la hipertròfia a les amígdales és hereditari, vés que t’ho miri el metge.

Tinc la mirada fixada al diari plegat de damunt la taula, en un anunci “Centre psiquiàtric de l’eixample: trastorns de la personalitat”. Aixeco la vista i, des de la vorera del davant, em mira la noia que és igual que jo però no tan simpàtica i em pica l’ullet.

L’oncle s’aixeca per pagar i parlar amb el cambrer, aprofito i em poso el diari dins la bossa.