Anàvem mudades. Jo portava un vestit blanc estampat amb margarides de cor groc que m’havia fet la mare. Com era un abril emprenyador de tardes fresques, calia un jersei i duia la jaqueta de llana d’angora del color de la palla i de tacte suau.

Era una tarda de dissabte, de nenes que encara porten sabates de xarol i sivella per anar ben elegants.

Érem recolzades a un mur del carrer esperant l’autobús, totes les criatures juntes, mentre mares i àvies ens vigilaven d’un tros enllà. Una colla corria amunt i avall jugant a cuit i amagar, vaig somriure i vaig fer el gest d’arrencar a córrer amb elles. L’Èlia em va agafar fort la mà. Va ser un, no et moguis, queda’t amb mi, no tinc ningú més. Però va fer una cara que no li havia vist mai, d’exigència i tibantor, alçant la barbeta. Vaig sentir certa incomoditat, mai m’ha agradat sentir-me atrapada. Tinc gravada a la memòria la seva jaqueta rosa pàl·lid amb sanefes blanques. Li vaig mirar les mans que no parava de fregar-se, com si tingués fred. Tenia les ungles grogues, semblava que hagués estat rascant el pol·len d’una flor.

A la meva mare li va estranyar no veure la mare de l’Èlia.

• Èlia, on és ta mare? Has vingut sola?

• M’ha travessat els carrers i m’ha deixat, ha hagut de tornar a casa, estava enfeinada.

Vaig pensar que devia estar més tranquil·la sense la seva mare. L’Èlia era una nena bona minyona i educada i, sobretot, era la meva amiga. No “una amiga”, la meva amiga. L’amistat era molt important, bé la de l’Èlia, la resta, no tant.

Em va dir:

• Millor que ja no hi siguin els meus pares, sempre m’ho esguerren tot.

Jo que era petita no entenia que els pares fessin res dolent ni m’espatllessin res.

Però la meva amiga tenia una doble personalitat que només jo coneixia, que no entenia, que presenciava com una espectadora, i que tot i que em sorprenia, no li preguntava mai res. L’Èlia tenia una relació absolutament pèssima amb els seus pares, fins i tot de certa crueltat. Només era una nena. Teníem set anys i ella era com una nina antiga, rossa de cabells rinxolats, pell blanca i uns ulls d’un verd intens. Ben vestida, ben menjada i servida, de família molt benestant. Des que la coneixia, des de ben menudes, no mostrava cap mena d’afecte cap als seus progenitors, els mig ignorava i els demostrava cert menyspreu, com a mínim, en la meva presència.

Jo sempre volia anar a jugar a casa seva, tan gran, tan plena de joguines, tan bonica. I en canvi, ella, volia venir a casa meva, tan caòtica, tan plena de gent i soroll.

Aquella tarda inoblidable de primavera, anàvem amb l’escola de música i ballet a veure un espectacle a Barcelona. Vam pujar a l’autobús mentre les mares ens deien adéu des de la vorera. Aquella pudor de benzina em va fer venir ganes de vomitar. Afortunadament, Barcelona era a prop i vaig poder aguantar olorant un mocador perfumat que portava al bolset de pell que la meva germana m’havia dut d’Eivissa.

Vam anar a l’Institut del teatre i en una sala d’actes vam veure una representació de Giselle.

Estava meravellada, en la meva ment jo feia aquells glissards i assemblés tan bé com la ballarina de l’escenari, que era gairebé com un sospir d’aire.

Em vaig oblidar del mal humor de l’Èlia i la supèrbia efímera que gastava aquella tarda fresca d’abril i em vaig deixar abduir per la música i els moviments.

En sortir vam berenar al voltant d’una escultura impossible i arrodonida. L’Èlia em mirava de reüll, vigilant, sense apartar-se un segon del meu costat.

• Em compraré berenar, si vols, deixa l’entrepà, anirem a buscar tots els bunyols que vulguis a la pastisseria d’aquí al davant.

La vaig acompanyar, vaig veure que pagava amb un bitllet gros, d’aquells que portava la mare per anar a comprar al mercat per tota la setmana. L’Èlia era l’única que de vegades portava bitllets, però mai d’aquella mida. Vaig tornar a fixar-me amb les seves mans i aquells dits esgrogueïts.

• Èlia, estàs estranya, què tens?

• No em passa pas res. Però tu i jo som amigues, oi que sí? I tu saps que l’amistat és molt important, molt.

• On vols anar a parar?

• Avui necessito la teva companyia, no vull compartir-te amb ningú més.

Encongint les espatlles i fent anar el cap vaig fer-li entendre que n’estava d’acord perquè ella em necessitava i, com érem amigues, no calia més explicació.

Vam posar-nos a jugar imitant la Giselle morta ballant amb les seves amigues, els esperits del bosc.

L’Èlia, de sobte, em va mirar i va dir:

• Però això és una bestiesa, els morts són morts i no ballen, ni ressusciten, ni tenen amics.

Jo vaig tornar a encongir les espatlles i no en vaig fer cas.

Vaig dormir tot el camí de tornada. En arribar i baixar de l’autocar vaig sentir molta confusió. La meva somnolència, la foscor, un ambient trist i enrarit. La meva mare es tapava la boca ambdues mans i plorava.

La gent es movia ràpida, nerviosa i amb un toc d’histèria i misteri.

• Mare, què tens?

• Res filla, anem a casa. Èlia, tu vens amb nosaltres.

L’Èlia no va preguntar res, semblava resignada a fer tot allò que li diguessin els grans.

Vam anar casa i ens van posar a dormir juntes al meu llit. Vaig dormir profundament tota la nit. L’endemà em vaig llevar sense fer soroll i vaig escoltar rere la portà de la cuina.

• Mare de Déu, tots dos morts. Sembla que s’han suïcidat, que es van posar alguna cosa al menjar. Quina gent tan complicada, i ara, aquesta pobra criatura?

• Vés amb sa tia, poc que els faltarà de res.

• Els seus pares li faltaran.

Vaig córrer a l’habitació i la vaig veure asseguda, jugant sobre el llit, i amb els ulls plens de llàgrimes li vaig dir:

• Èlia, els teus pares són morts.

Ella, ben tranquil·la i amb una gran fredor, em va mirar, va somriure, i va dir, deuen ser a l’infern amb en Pere Botero, és on van les persones dolentes que fan mal als nens.

I mentre l’escoltava li veia els dits grocs i recordava el seu moneder ple de diners del dia abans i, tota jo, em vaig esgarrifar.