No és que passés sovint, però si alguna vegada. Sentia el corrent d’aire, era fred i ràpid i no sabies d’on venia. L’Amalia feinejava a casa o jeia al llit o a la butaca llegint i un cop d’aire, una brisa fresca fugissera passava. Fins i tot, alguna vegada li havia semblat veure una boirina que l’acompanyava.

N’estava segura, era una ànima perduda. Volia pensar que era d’algú que havia estimat o com a mínim d’algú que la protegia.

Ben bé creia que era l’àvia. Poc després de la seva mort havia tingut un somni molt real.

-Iaia, Déu existeix?

-Estigues tranquil·la filla- va dir amb un somriure fotetes.

Des d’aquell somni, de tant en tant, la seva presència feia una passejada per la casa, per recorda-li que la protegia.

En aquest afany de protecció des del més enllà s’havien donat episodis entre sòrdids i divertits.

Un vespre fresc del mes d’abril tornava de la feina, plovia a Barcelona. El terra gris i polsós havia fes petits basalts d’aigua bruta que l’esgarrifaven quan hi posava els peus. Una mica cansada va parar sota un balcó. Primer va badar mirant la pluja, després es va girar i va veure una aparador ple de fotografies de cases, totes lletges i tristes.

Es va veure xerrant amb un home jove mudat. Era consultor deia, portava un vestit d’una coneguda franquícia de roba econòmica que li anava lleugerament estret. Un plat de llegum i allò petava tot. Somreia molt i volia ser molt senyor, era el comercial de la immobiliària que intentava convèncer-la que necessitava un pis.

No li veia cap característica especial, li pudia la boca quan parlava i tenia un nas estrany. No li agradava.

-Miri, senyor, jo ja tinc pis.

-Què vol dir que ja té pis? Ningú de la seva edat té casa.

-Doncs jo sí.

No sabia com espantar-lo, li va dir la veritat, que havia heretat el pis de l’avia i la va interroga, va passar de voler vendre-li una cova a intentar que vengués el seu pis a un inversor rus i que per aquell preu ella tindria un apartament a Cunit davant del mar i un munt de pasta. Finalment, com l’Amalia va començar a ignorar-lo i a fer gestos d’enuig, el noi va canviar d’estratègia, va desistí del tema immobiliari i va passar a l’acció de festeig.

Era una estampa curiosa, una noia mig xopa i escabellada amb ganes de fugir i un noi vestit de venedor de pisos amb distàncies interpersonals curtes s’estaven sota un tendal. Plovia molt, molt, però l’Amalia no suportava aquell alè tan a prop que feia tuf de picada d’all i julivert. D’una revolada va marxar corrent sota el diluvi. Li va semblar que corria darrere seu – no pot ser- va pensar. Llavors, va notar que l’agafava pel canell, molt fort, i l’arrossegava dins a un portal.

-No et deixaré anar fins que no acceptis fer un cafè amb mi- Va dir el noi.

L’Amalia va fer veure que es relaxava, va fer un somriure amable i de manera imprevista li va clavar les dents al nas. Va arrencar a córrer i no es va aturar fins arribar a casa. Va tancar la porta y va escoltar la seva respiració esverada.

Va fixar la vista a la fotografia de color sípia de davant seu, la mirava amb aquells ulls vius, seriosa, al costat de l’avi. En aquella foto l’avia tenia 16 anys.

-Ningú té dret a fer-te sentir com un moble.

Va notar sobre la pell l’aire fresc que passava, aquesta vegada una mica furiós i reviscolat.

Durant uns dies va tenir el canell d’un color violaci.

Aviat va oblidar aquella situació incòmode, tot i que va deixar de passar per davant de la immobiliària.

Un dissabte tranquil de sol i sense ni mica de vent, al matí, potser cap a les 11, van trucar a la porta. Era estrany, potser algun veí que havia perdut un mitjó. Va obrir despreocupada. Es va trobar davant, cara a cara, l’home jove del vestit estret i un altra home, més gran, més gras, més ros, d’ulls clars y vestit fosc, tenia cara d’home perillós. L’Amalia va anar per tancar la porta però ells van anar més ràpid. Els tenia dins de casa. La van arrossegar pels braços fins la taula.

-Qui t’has cregut que ets tu? No ets res de l’altre món, hauries d’haver estat contenta que un home com jo et fes cas. Ho pagaràs car haver-me mossegat. El meu amic i jo et farem passar totes les murgues, però abans ens signaràs una paperassa, una dona, poca cosa, com tu, no mereix un pis com aquest a Barcelona. Ets lletja.

L’Amalia tremolava com les fulles, va mirar la foto de l’avia, que no somreia. Li va sentir la veu.

-Les dones s’ajuden entre elles. Amalia, no has de tenir por.

Una mena de remolí de vent furiós va començar a giravoltar dins el pis, s’obrien les finestres i picaven les portes. Volaven els papers i les cadires. L’Amalia es va amagar sota la taula. Els mobles i objectes colpejaven els dos homes fins a deixar-los estabornits.

Sempre havia estat una persona pacífica i poc violenta, tot i que de vegades havia tingut alguns acudits propers a l’homicidi amb algunes persones d’ànima fosca. I li va passar llavors. Primer va arrossegar a l’home de la immobiliària fins al jardí de l’entresòl i el va llençar dins el pou sense fons, perillosíssim, sempre tapat amb una reixa. Quan era petita li deien què qui queia allí no en sortia mai més, que era tan fons que anava directament a l’infern. Després li va tocar al especulador rus, pesava molt i costava arrossegar-lo i amb els cops de cap que va donar als esglaons quan l’arrossegava, va semblar que es despertava. Una revolada d’aire va fer caure un test que li va caure just al cap, i l’Amalia el va acabar de portar al pou, i avall. No se sentia ni el soroll d’on queien els cossos. Potser sí que anaven directament al infern. Va tancar de nou la tapa del pou.

Va acabar baldada, suada i cansada però amb una sensació de lleugeresa i d’haver fet justícia que la va preocupar uns minuts. Després es va anar desfent de la culpa sota la dutxa d’ aigua tèbia mentre se li escapava un somriure- lletja? burro.

Tenia mal de cap, les temples li bullien i sentia el seu pols bategar atrafegat. Plovia, el xiulet agut del vent li provocava una inquietud que no podia controlar, això la trasbalsava. No, el vent no li agradava gens. Les nits ventoses enfebrava.

Llavors, tot d’una, sentia la companyia freda i humida de les seves cuques que començaven a lliscar per tot el seu cos. La musculatura es relaxava i s’adormia.

L’endemà del vendaval que va arrencar el lilà, va néixer un dia clar i força càlid per un mes d’abril.

Va sortir del llit i la guilla la seguia, feia anar la cua blanca com un plomall, fent salts nerviosos al seu voltant. L’Anna va obrir la porta de la sala que anava de dret al gran jardí ple d’oms i flors. Un desànim inesperat de l’esperit la va engolir en veure el seu lilà per terra. Va plorar. De tots els racons van sortir les cuques, escurçons negres, i lluents, de sota els mobles, de dins del llit i de sobre els armaris. Tots van fer via lliscant ràpid cap al verd. La guilla la llepava desesperada com si no suportes la seva pena.

Es passejava tal com havia sortir del llit, amb calces i una samarreta de cotó. Anava descalça, li agradava la fredor del mosaic sota els peus. Sovint es quedava quieta i badava resseguint els dibuixos de colors d’aquell terra. A cada habitació un dibuix, un jeroglífic, els havia endevinat tots, un a un. Els cabells li voleiaven, força despentinats, embrollats.

Va ventilar i va regar les plantes. Encara plorava pel seu lilà, maleït vent. Allò en Pepitu no ho podria arreglar. La guilla i les cuques estaven neguitoses.

L’Anna era un misteri, un misteri al que tothom del poble s’havia acostumat. Estranya, estrafeta, solitària…

– Vés pobreta, se li van morir tots, prou que s’ha espavilat.

– Poc que eren pobres aquesta gent, però per viure sense fer res? Amb el sou dels dissabtes a ca l’Encarna no en té pas per res?

– Què no ho saps? Que es veu que amb el de ca l’Encarna compra el menjar de la vidua de cal Manel, que s’ha quedar sense pensió…o això diuen. Que no es pas per ella el que guanya.

– Quin cony de mossa, tan bufona i tan deixada estar que s’ha tornat, que es fa gran allà sola al casalot.

– Doncs la casa encara fa goig, ben arreglada que la té tot i els anys.

– Gràcies al Pepitu, només té les claus aquell homenot, més estrany que la tinya. Diu que li arregla el jardí i el que cal de la casa i bé que li paga un bon sou.

I baixant el to de veu, feien més capelletes.

– Que en Pere m’ha dit, que en Pepitu, un dia que havia begut més del compte, va xerrar, va dir que la noia tot el dia escriu. Que va mig nua per casa i és mou com una anguila i que tot i que la casa és neta com una patena i no hi veus res, és plena de bestioles salvatges. Deu ser mig bruixa, com son àvia.

– El Pepitu rapapieja.

L’Anna feia cafè amb la cafetera platejada del bar Rimini, la que havia fet portar l’avi Joan des de Milà molt abans que ella vingués al món. L’ennegria més amb un polsim de xicoira, remenava i hi sucava galetes Maria, moltes, fins que es feia una pasta similar al fang al fons de la tassa. Sovint no tornava a menjar res més en tot el dia. Si tenia molta feina i no podia parar d’escriure bevia aigua amb llimona, infusions d’herba del mal estrany i s’anava atipant de nous, avellanes i figues.

De vegades mirava vídeos de patinadores sobre gel, gimnastes o ballarines amb vestits que ensenyaven l’esquena, admirava aquelles esquenes magres que dibuixen una musculatura nerviosa al hora que elegant.

A l’Anna li agradava dir el seu nom en alt pronunciant la doble “n”, An-na. S’enamorava del so.

Trobava poètic fer-ho així, i guarnia el seu nom d’una elegància que la gent havia perdut.

Va començar a fer-ho de petita. També adorava “l·l” i deia libèl·lula, tot i que també li agradava molt dir espiadimonis, però clar, la “l·l”. Després va començar a geminar moltes ” l” que no ho eren, per pur plaer. A l’Àvia Elionor, li deia El·lionor, suau i lent. Ella reia.

La trobava a faltar, a ella, al pare i a la mare. Als altres no.

No volia tornar a estimar ningú, estimar fa patir. També quan no hi són. Quan hi pensava un desassossec l’engolia sencera. Potser ella els havia mort involuntàriament amb aquest afany de solitud. L’Anna sovint feia coses poc comuns, fins i tot amb el pensament i no podia fer-hi res per evitar-ho.

No suportava el contacte, proximitat i especialment, la intrusió d’alguns éssers humans.

Ja en l’ època de l’àvia “El·lionor” mentre jugaven van idear una gran història que, amb el temps, ella mateixa havia cregut, i d’això vivia.

Els avis havien estat uns grans viatges, i l’àvia li havia detallat exactament l’estada de 15 mesos d’ella i l’avi Joan a Bougainville, a Papúa Nova Guinea. Allí, ella i l’avi, havien aprés a parlar rotokas una llengua que només té 12 lletres, 7 consonants i 5 vocals. A part de geminar paraules van jugar a aprendre a parlar rotokas.

Era un temps on l’Anna ja inventava històries que a tota la família, grans entesos en literatura, els semblaven sublims. Però ai, tan jove, què havia de dir una noieta? Tanta gent vol escriure! El món n’és ple d’escriptors. Les editorials no en volien saber res.

L’àvia El·lionora va traduir un conte de l’Anna al rotokas i, amb la versió catalana i la rotoka, es va presentar a veure un vell amic editor -Pere Antón! He fet una troballa, un escriptor indígena apassionant si el traduïm, serà un èxit.

En Pere Antón va tenir fins i tot un viatge astral gràcies a la història. Clar, que l’única amb accés i amb coneixements per traduir-lo era, primer l’El·lionora” i després l’Anna.Van posar-li un nom i tot, Ratuk.

L’Anna va escriure novel·les prodigioses, grans obres darrere el nom de Ratuk. I d’això vivia, d’una fantasia.

Dins al casal havia après a viure tranquil·la. Trobava a faltar llocs que havia vist en els viatges amb els avis.

Havia viscut grans batalles internes amb les seves contradiccions, enyorar el món però ser feliç aïllada o voler treballar a ca l’Encarna els dissabtes, després va acceptar que tothom en té d’incoherències, i grosses.

Per sobre de totes les coses l’Anna estimava les plantes i les bestioles. La protegien i la volien tal com era. No menjava bèsties i mai els faria cap mal, en canvi, sentia un plaer estrany, des de ben menuda, veien com les carnisseres filetejaven la carn. Volia tocar-la, enfonsar-hi els dits, notar-la freda i morta, fer filets, picar-la i fer mandonguilles….per això va començar a treballar a la carnisseria els dissabtes al matí. I ho feia tan bé que la carn que ella tocava era més tendre i melosa. Tothom volia ser atès per l’Anna, tothom anava a Ca l’Encarna els dissabtes. Màgia deien.

La vida passava així, i així li agradava. Aquell diumenge d’abril de la ventada, després del cafè, i del seu lilà abatut, es va adonar que encara era molt aviat. Va tenir ganes de passejar pel bosc de la Nera, li agradava anar-hi. És va vestir i va sortir a voltar. En aquell bosc s’hi amargava de petita fugint del seu germà gran, quan la mirava d’aquella manera que feia enfadar els escurçons. Sempre hi caminava tranquil·la, s’hi sabia segura. Aquell dia, durant uns segons, alguna cosa va fallar.

Al mig del camí de la font hi havia una colla de nois aturats amb les motos, eren molt joves. Reien, histèrics, absurds i pedants. Creguts d’un poder superior per ser homes davant una dona sola. La van envoltar. A l’Anna no li agradava allò, era violent. Parlaven del seu cos i s’apropaven. L’Anna els mirava als ulls altiva, com si no tingués por. Un d’ells la va agafar per la cintura i amb l’altre ma li va prémer el pit dret fins a fer-li mal. Li sentia l’olor a tabac, suor, cervesa i orins. Llavors va passar.

De dins la samarreta, de la motxilla, de sota les pedres i de dins el bosc vans sortir escurçons, serps negres, esverades i mortals que van córrer pel cos del noi que la tenia agafada i que en pocs segons va jeure a terra mort, ple de verí. La guilla de cua blanca corria amunt i avall emetent un soroll amenaçador cap als altres homes joves. Van corre aterrits.

L’endemà el poble n’anava ple, els fills dels estiuejants, els de les motos, havien pres masses drogues i havien tingut al·lucinacions.

Cert era que trobar el cos mort del noi amb gran quantitat de verí, efectivament d’escurçó, va fer encendre moltes alarmes, però la història de la noia misteriosa no era creïble.

Encara que la població autòctona es va mostrar sorpresa, imaginaven que alguna cosa terrible devia haver fet aquell noi, però tots van callar.

Perquè l’Anna era freaky, però era la seva freaky i la carn que ella tallava curava d’anèmia i era afrodisíaca i d’amagat pagava el menja de la vídua de cal Manel i les classes de música dels fills de l’Antònia i tots els libres que arriben nous a la biblioteca i….que l’Anna era un àngel estrany que curava malalts però enfonsava miserables.

L’Anna va passar unes setmanes molt nerviosa i trista fins que va aconseguir asserenar-se. Ella no va fer res, van ser les cuques enfadades que van sortir a defensar-la.

Per fer-se passar l’ànsia, s’estirava sobre un banc de pedra del jardí i deixava que el sol li escalfes la pell. S’hi estava molt quieta, imaginava que es tornaria de pedra i formaria part del banc.

De vegades es desconcentrava per l’olor del jesamí i de les roses a cada petitíssim cop d’aire suau. Notava una picor damunt la punta del nas, va obrir els ulls i va veure un abellot passejant, interessat en aquell relleu estrany. Va tancar els ulls i gairebé s’adorm si no fos perquè un soroll estrident , conegut i antic la va despertar. El timbre de la porta.

Va obrir, lentament, desconfiada. Hi havia un home molt alt, elegant, amb la pell molt torrada i una melena llarga i fosquíssima. Tenia una mirada sincera dins els ulls més negres del món. En Aquell moment va recordar un gravat de Rasputin que tenia en un fascicle sobre els Romànov.

Va somriure i es va dirigir a ella en rotokas. Les cuques no van sortir però sí la guilla de la cua blanca, que tal con si fos un gos faldiller se li va apropar a fer-li festes.

No recordava res, es va desplomar, tota ella, a terra. Es va despertar sobre el banc de pedra, amb en Rapsutin mirant-la amb tendresa i una tassa d’aigua d’herba de Sant Joan. Li va veure un somriure bonic amb unes dents blanquíssimes ben arrenglerades i cap al final, un premolar d’or. Devia ser un gitano de l’est.

Va mirar al seu voltant i va veure el seu lilà d’en peu, al seu lloc.

Sabut de la impressió causada, li va parlar lentament i en català.

–Només l’ha arrencat el vent, no l’ha pas trencat, no era mort.

L’Anna mirava desconcertada.

-An-na, no em recordes? Sóc en Dídac, els del Mas dels gitanos, el veus des de la finestra si mires a la muntanya. Vam ser amics de criatures. He estat fora molt de temps i deu fer un parell de mesos que he tornat al mas. He llegit tot el que has escrit i vaig anar a Bougainville. T’he de dir que les teves històries són apassionants però no tenen absolutament res a veure amb aquella gent. Per l’amor de Déu, no hi ha escurçons com els nostres a Papúa Nova Guinea, ni mengen cireretes de pastor.

–És una llàstima, són tan bones. I poden ser feliços sense tot això?

L’Anna va descobrir que li agradava parlar amb en Dídac el gitano i va tenir por. Li agradava l’olor que feia, la seva veu i desitjava que li poses la ma a la cintura i ella ja ho sabia, com la guilla de cua blanca, que tot ho sap, que l’amor fa mal.

Un dia que en Dídac es va presentar a sopar, ella va posar una cançó que li agradava, “No existeix l’amor feliç”.

En Dídac es va posar a cantar la cançó mentre cuinava una ous ferrats. Va parar taula, va omplir dos gots de vi, va servir el sopar i somrient va dir:

-Ben cert, l’amor fa patir, però és inevitable, com avui és inevitable que provis aquest ous ferrats en lloc de menjar avellanes, i tindrem aquest moment d’avui de felicitat profunda.

Els escurçons van dormir llargament sota terra, o potser van marxar.

I llavors, l’Anna i el Dídac van passar dies junts al casalot i dies separats cada un amb les seves solituds. I quan enyoraven l’escalfor de l’altre s’enlluernaven la finestra amb un mirallet i es retrobaven i ballaven junts a les festes majors, ell amb barret i ella amb un vestit que ensenyava una esquena com la de les patinadores i els cabells castanys amb algun pèl blanc, mig endreçats en una trena amb poca traça.

Però tothom va rebre’l amb els braços ben oberts

i va retrobar l’amor que delejava,

van ser rics d’atzars i de tendreses

i els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí.

Ha passat molt temps, però la gran magnòlia

encara ombreja el lloc on abans

hi feien ball cada diumenge,

i als enamorats

que enllaçats s’hi passegen al capvespre

els arriba el ressò no molt llunyà

d’un ball que potser

va tocant l’orquestra Lira

i el riure clar dels que dins el cor

van saber trobar

el tresor de les Amèriques.