Jo sóc un somiatruites, però un de debò, no un d’aquest impostors i cafres que abunden oferint serveis a les grans empreses, als centres mèdics, als cívics, a les associacions de veïns i als barris de grillats.
Estic francament fastiguejat d’ aquest fotimer de gent impostada que ven felicitat en pots de tres horetes a 300 euros. Per favor, les emocions són efímeres i la resta és un anar fent com millor sabem, podem o ens deixa la nostra complexíssima ànima. Només els ximples estan sempre contents, i tot i que s’estalvien patiment, també perden grans i profundes històries amagades als plecs més foscos i secrets del cervell.
I on va tota aquesta magnífica reflexió de pseudo maníac deprimit? en lloc, probablement és tan poc afortunada com haver dit exactament el contrari. Però l’he feta a l’autobús, perquè tot just acabo d’ alliberat un temple del fum, que avui era una sala de congressos de la ciutat.
Sembla ser que al meu cap, a la feina, li semblo un paio massa sarcàstic i això, per ell, lluny de ser una senyal d’enginy, no és més que el flotador dels desgraciats. Penso que deu tenir força raó però no vull deixar-ho, si volgués viure com els nois dels anuncis de cervesa que són feliços bevent amb senyores arrodonides a l’hora de dinar a la platja de la Barceloneta, aniria al psiquiatre i prendria resbalina o drogues.
Bé doncs, el senyor Llofriu, el cap de la meva empresa, que des que la seva senyora s’ha tornat mística, ell medita, menja sa, no crida i sempre somriu. Pur postureo. L’home segueix sent un fill de puta autèntic. Té una doble vida amb l’encarregat, el Senyor Feliu i en lloc de ser valents, fan teràpies alternatives i mengen bolets al·lucinògens i segueix putejant a tothom però somrient. I el pitjor, ens obliga a fer cursos d’aquests per infeliços: superació personal, oratòria per persones d’èxit i collonades varies.
Doncs això, que l’home em va enviar a un curs a un hotel de Barcelona, dels que es van construir per les olimpíades, plens de làmpades amb llàgrimes de vidre i moqueta fúcsia. La posta en escena ja era un avís del bucle de decadència en el que m’estava fotent.
La sala era enorme, sense finestres i amb una il·luminació blanca i freda. Tot era ple de cadires arrenglerades amb una tarima en un cantó. Semblava una convenció de metges organitzada per una farmacèutica als anys 90.
A la zona d’accés, al Hall, hi havia taules llargues amb cafè amb llet, tes, pastes de panificadora industrial, aigües i sucs detox, suposo que per si se t’ acudia menjar un croissant llardós de les safates.
Vaig provar de prendre un te, lleugerament salat per l’aigua miserable d’aixeta que ens servien. Vaig fer dos glops i el vaig abandona en un raconet de la taula.
Vaig triar un seient lluny de la tarima i en un cantó, per si calia fugir per la claustrofòbia, la pixera o per ganes d’agredir al formador.
Quan em sentia més o menys segur la cosa es va tòrcer una mica, va arribar la “Yessi” -sí, amb “Y”- la nova cap de qualitat de la meva empresa. Melena rossa, però ros estrany, vaja, falsa i antiga, amb serrell recte, molt maquillada i amb uns llavis sospitosament carnosos pels seus cinquanta i tants anys.
Té la mania de dir-me carinyo i posar-me la mà a la cama, molt a prop de l’entrecuix i ho trobo molt desagradable. És com si m’ho fes la meva padrina Assumpció i barrejo dins el cap el gust dels canelons i els petons de Nadal, familiars i entranyables, amb una dona envernissada que em fot mà, i no m’agrada.
La Yessi va seure al meu costat i va dir:
-Ai, carinyo, de què t’amagues? Aquest curs és ideal per tu, t’has de posar a primera fila.
I mentre parlava em prenia de la mà i m’arrossegava cap a les primeres fileres, ens vàrem situar ben al mig. En seure em va engrapar la cuixa.
-Que ets mono Damià, quin polvo tens.
La sala s’anava omplint de gent trista que vol ser com els que surten als programes de televisió escombraria. I jo volia marxar d’allà.
La Yessi menjava croissants de xocolata i al meu nas s’hi barrejava l’olor dolç del seu perfum amb el de llard químic de les pastes.
Quan tothom estava assegut, un home de no gaire alçada amb un vestit fosc, que li justejava una mica, es va enfilar a la tarima, vaig pensar que era un comercial de Tecnocasa que feia una falca publicitària. Era el formador.
-Quin home més sexi, es veu que és un triomfador. T’has fixat que imita l’estil de vestir de l’Albert Rivera? T’hauries de comprar roba així carinyo, ens acabaries de tornar a totes boges.
L’home es movia amb desimboltura per l’escenari, deia que sortiríem d’allà com a homes i dones d’èxit, sense definir exactament què era l’èxit per ell. Semblava un pastor anglicà. Canviava el to de veu, gesticulava i feia molta comèdia. Després va enumerar una sèrie de requisits i punts que havíem de “reforçar” de la nostra merdosa personalitat per convertir-nos en uns capullos, com ara ell. Tots els punts es poden trobar com a primera o segona opció en una cerca a google, “hombres de éxito”.
No podia creure el que veia i sentia, tot molt masculí, testosterònic i ridícul. Tenia vergonya i nàusees.
Ens feia alçar-nos i seure com si fóssim a missa, utilitzava molts anglicismes de manera gratuïta i cada dos frases interpel·lava a gent del públic.
Òbviament, em va arribar el torn.
-Tu, noi, com et dius? El dels texans i el jersei de llana de la iaia, si tu. Aixeca’t, pastoret urbà.- va dir mentre somreia fent cara de fotetes cabró.
Em vaig aixecar, volia marxar, però no vaig poder, estava allà, palplantat amb cara d’estaquirot, sense reaccionar.
-Veieu aquest pobre noi? Té l’ànima trista i pobre, s’ha d’aspirar a la riquesa, a fer flaira de perfum car, a creure’t un crack i no a fer olor de Nenuco i goma d’esborrar als 30 anys.
Volia vomitar i, alhora, li volia trencar les dents blanques i arrenglerades, em recordava a Tom Cruise a Top Gun però amb traje.
-Veniu, abraceu-lo, necessita amor, autoestima, porteu una americana, vestim-lo com cal!
En pocs segons estava envoltat de gent grapejant-me mentre surava a un núvol de perfum groller i pesat.
-Prou! No em toqueu! Què us heu pensat? colla de tarats, hauríeu d’estar tots al psiquiàtric.
Em considero un home tranquil i pacífic, sé controlar la ira. Però aquell dia, en aquell moment, envoltat de gent estranya tocant-me, el gurú malèfic mirant-s’ho d’un tros lluny, animant i rient, volia explotar, estava a punt, a punt, quan de sobte es va sentir un terrabastall. Les portes de la sala es van obrir a cops de peu. Jo només vaig veure, primer, una noia prima i un pèl garrella, amb faldilla curta de ballarina, unes Dr. Martens als peus i jersei de coll alt de punt tot ratllat, la cara li quedava coberta per una mascara amb la cara d’Édith Piaf i, entre les mans, una Nerf enorme, plena de carregadors. Darrera d’ella, van entrar unes 10 persones amb la cara tapada amb mitges i antifaços. Portaven samarretes amb missatges clars, “o juguem totes, o punxem la pilota”, “Nino Quincampoix existe, los soñadores siempre ganan” o “sobre-visc a Barcelona”. Tots anaven armats amb ous, nerfs, tiraxines amb bombes fètides i d’altres.
Kaos, daltabaix, confusió, no vaig saber com, però ja era a la porta de sortida alliberat, vaig mirar enrere, vaig veure destrucció, gent grotesca cridant, rímels correguts i l’ apòstol de la felicitat lligat amb cinta americana sobre una taula amb la boca precintada. Em va semblar que tenia la pell blava, però no vaig poder parar massa atenció, em van arrossegar cap al carrer on el grup armat es va dissoldre i desaparèixer en pocs segons.
Jo em vaig deixar portar de la mà de l’Èdith Piaf, que es va treure la mascara i em va semblar que tenia una cara d’allò més harmoniosa, em va dir que es deia Caterina i vam anar a prendre una copa de vi i una llesca amb pernil.
Em van fer fora de la feina i m’he integrat al grup armat i clandestí FAdMiVdF (Front d’Alliberament de Magufos i Venedors de Fum), una escissió catalana del grup francès d’alliberament de nans de jardí.
La meva primera entrada en combat va ser fa uns dies en una sessió de risoteràpia massiva al palau de congressos, vam irrompre un escamot de 35 persones i vam desactivar “la festa”. La persona que perpetrava l’acte era una coneguda tertuliana de televisió que deia que curava la gent rient, explicat acudits de goma espuma. La vam trobar passejant per la tarima, rient i dient rucades, enfundada en un vestit molt estret negre amb un grandíssim escot en forma de “V”, per un moment, això em va desconcentrar, em van venir al cap els estius d’infantesa a casa de l’oncle Eugeni i la seva piscina plena de pilotes inflables de platja amb publicitat de Nivea…..
Vivim d’aportacions de somiadors que se senten estafats, perseguim impostors i boicotegem tota classe d’esdeveniments a petició. De cara a festes de Nadal tenim una tarifa especial per acabar amb el dinar / sopar aquell que et fa mandra, just al moment “amic invisible”.
Si algú vol tarifes els hi passo, sense compromís.
el racó de les maleses 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.