La Mica, el Mico i el Padrí Federico

Quan ets menuts no tens la idea de “temps” molt clara. Els nens feliços i cuidats juguen i riuen a l’estiu i a l’hivern, tot és un gran esdeveniment sempre inesperat. Arriba Nadal i és la bomba, i després l’aniversari, que xulo i l’estiu!!! Uala! Però tot sense l’angoixa de l’espera.
Quan el meu cap tot just sobresortia de l’alçada de la finestra i podia veure a fora, recordo sentir el soroll escandalós del cotxe del padrí. Venia conduint una mena de cafetera sorollosa però elegant des de Nimes, França. De Perpignan a Martorell anunciava la Pasqua per allà on passava.
Portava vestit clar de primavera de ratlleta fina i jaqueta creuada, sabates de galan de cinema i barret panameny. Anava sempre en companyia d’un titi cridaner, menut i emprenyador, que s’enfilava per tot arreu i li pujava damunt del cap. I d’un ximpanzé simpàtic i educat que saludava a tothom amb la ma. Portava el maleter de l’auto pler de maletes i capses, i sempre, sempre, bombons de cirera amb licor, que feien embogir la mare, una ampolla de champagne i un pain de paques, que era la meva mona especial del padrí de França.
Els homes del barri el miraven de reüll i parlaven:
– Mira, l’estranger, que n’és d’estrafolari i efeminat.
Les dones no pensaven el mateix:
– I quin home més polit i amable, es nota que ha rebut una educació exquisida. L’heu vist ballar, mardedeusinyor!
Ell es passejava lentament per davant seu fent-se el desmenjat.
Bé, no sé que entenien aquelles dones per exquisida, però el padrí Federico era diferent dels homes del poble. Feia olor de colònia, anissos i mantega. Tenia les dents blanques, reia i tenia un català afrancesat que feia morir d’amor. Parlava amb les seves mones d’una manera endolcida i li feien cas en tot el que els deia.
El padrí, s’asseia al banc de la xida a fer l’aperitiu cada dia a dos quarts d’una. La seva presencia portava el bon temps i la primavera. Omplia l’ambient d’olors i colors, d’una alegria tan gran que es feia espessa i es respirava, allargava la vida i curava els refredats.
Tenia una cabellera espessa i blanca, talment com un mantó de plata, agraïda de pentinar. El frec de la pinta el feia dormir: – ai menuda, que em faràs pesar figues!
Tancava els ulls i somniava una estona.
Deien que a França vivia en una mena de palau estrany amb una dona oriental que portava barrets amb flors. No la vaig veure mai, potser en una foto, no estic segura si ho he imaginat o els vaig veure.

El padrí venia sempre, cada any, fins que vaig fer 18 anys, després ja no venia, enviava el pain de paques per missatger, flors en un test per l’aniversari i capses plenes de purpurina de la sort per Nadal.
Fa un 10 anys, una dona amb un accent molt exòtic ens va trucar amb la fatídica noticia de la mort del padrí, però estem segurs que era una impostora. A voltes, fins i tot havent canviat de casa i de ciutat, continuen arribant puntualment tota mena de regals, una carta amb un poema pispat d’algun gran escriptor, fotos de les mones, anissos, galetes de mantega i els bombons de cirera que fan que la mare faci girar els ulls.

El canvi d’hora

El nostre món petit i limitat ens sembla segur, però ai la vida, d’allò cíclic i rutinari en pot fer un drama.

Anava l’escola, portava motxilla amb llibres, però la traginava l’àvia, pesava tant la maleïda maleta que anava de tort. Coses de l’època, érem menuts, encara hi havia a qui se li escapava el riuet perquè es distreia jugant i al Juan Manuel tenia sempre uns mocs verds i espessos que li penjaven del nas.
Ai, el Juan Manuel, ell i el seu amic Alfredo eren fills de policies. El Juan Manuel era rodonet i mocós, tenia un pare guardi civil una mica cepat i baixet que l’acompanyava a la porta de l’escola amb tricorni. A la classe ningú li feia cas. El seu amic Alfredo era un nen prim de pell morena i aspecte endreçat que sempre reia, els seus pares el portaven a l’escola vestits de carrer, de gent normal i molava molt perquè la seva mare també era poli i això si que era poc habitual, tots veiem els Angeles de Charlie.
L’Alfredo era sociable i el Juan Manuel un encantat, es passava estones mirant avall, a la seva moquera espessa pujant i baixant com si fos un troll.

Aquell curs va ser molt desgraciat per algunes persones i personetes del grup. La cosa ja va començar malament, als pares no els agradava la mestra:
– Que aquesta noia no té sang, que li prendran el pèl, que aniran endarrerits, que no la volem….en fi, tot un aplec de egoisme i menyspreu.

La Casilda venia d’un poble de Burgos, Salinillas, va acabar magisteri, es va casar de blanc al santuari de Santa Casilda amb el novio de tota la vida, que era una mena d’ésser poc evolucionat, gandul i primari. La van enviar a Catalunya a fer de mestra portant a la motxilla les seves coses i el paràsit del marit. Com als altres funcionaris, li van facilitar un pis als blocs alts del barri, tots els mestres de les escoles públiques vivien allà. Va tenir tres canalles seguides. Acabava de fer 26 anys, era prima com un esperit, amb la pell blanca plomosa i la mirada fosa. Encara portava faldilles de plecs i sabata plana, que juntament amb la seva cara pigada feia pensar que no feia gaire era una nena a qui li havien tallat les trenes, deixant-li un pèl curt una mica arrissat que recordava al “rentar i marcar” de les iaies.
Es podia pensar que era una noia amb l’ ànima vella, però no. La tristesa li havia glaçat l’esperit i el cor. Els seus nadons bramaven quan els alletava perquè la seva llet era freda i el tacte de les seves mans el gel.
A l’escola no tenia esma, se la veia poruga, en un racó de l’aula. Parlava mirant a terra amb un fil de veu afònic mentre es fregava constantment les mans.
El seus companys sentien una profunda tristesa i llàstima al mirar-la, si volien acostar, abraçar-la però ella s’esmunyia esporuguida. Molts d’ells, veïns del mateix edifici, sentien els crits del seu marit, cops i nens bramar.
La Casilda deambulava, es veia incapaç d’estimar, ni tant sols als seus fills, ni d’ensenyar, ni de respirar, confiava que deixant de menjar o de parlar desapareixeria del món.
Però als anys 80 no hi havia depressions, només males mestres, mares irresponsables i desagraïdes, una jove envellida amb poca esma o com a molt, mal casada.

El nostre planter de mestres de 2on es completava amb un professor de gimnàstica xuleta que anava tot l’any amb calça curta, i samarreta ajustada com una segona pell. Havia anat al cine a veure el primer “Rambo” i se’n feia dir pels amics i l’alumnat. En Rambo reia falç, feia cara de restret i fumava Ducados durant les classes. Ens feia fer tombarelles i ens tocava el cul a tots, un per un, mentre deia:
– Quins culets més rebotits té la meva canalla!

Realment van ser dos trimestres molt sòrdids per a nens i nenes de set anys. Llavors va arribar Setmana Santa i jo ja sentia el cotxe del padrí i entre palmes, tortells i mones ho passaria bé.
En plenes vacances i de forma inesperada va arribar el dia fatídic pels de 2on A.

La majoria de la gent està al corrent del canvi d’hora, surt a les noticies de la tele, a la radio, als diaris, però tota la vida n’hi ha hagut de despistats que durant uns dies van massa tard o massa d’hora. El més tremendo és allò que tots sabem però no surt a les noticies:
“El malèfic encanteri dels senyors del canvi d’hora”.
– A les 3 de la matinada seran les 4,
– Ah, mira, collonut, estarem dormint i quan ens despertem o abans, canviem rellotges.

Doncs no, no és tan fàcil. Hi ha uns senyors de vestit gris perlat i bigotet italià amb cara de malandandu que canvien les hores dos cops l’any, i pobre el desgraciat o desgraciada que en aquell precís instant estigui despert amb els ulls oberts.

El Juan Manuel tenia tants mocs de no voler mocar-se que no podia respirar, era despert a les 3, davant el mirall observant la verdor dels seus mocs.

La Casilda estava asseguda al sofà amb l’abric posat i sabatilles de casa, mirant la carta de ajuste amb els ulls com a taronges.

En Rambo havia sortit, s’havia pres uns cognacs i havia anat a parar a un conegut i decadent puticlub del carrer del Mur. Just la noia s’ havia adormit de fàstic o d’avorriment i ell s’havia anat a rentar en un bidet d’un lavabo petit, rònec i amb tuf de pixums antics.

Tots tres van quedar atrapats en el temps, en una mena de peixera, on estarien, com a mínim, fins al proper canvi d’hora. En el lloc i la estampa que tenien a les tres. Un enamorat de la mucositat, l’altre amb el cul a l’aire i la cigala a la ma i ella preparada per marxar, esperant l’hora.

Ous de Pasqua

No és fàcil ser pastisser, sobretot, no és fàcil ser un bon confiter. El pare de l’Isidret, en Jaume, era el millor pastisser que ha existit mai. I era ben estrany, perquè la dita diu “a casa del dolçainer, tots són balladors” i no, no era ballador, ni alegre ni dolç, era un cony d’ogre antipàtic i agre.
Tot el dia rondinava, l’ Isidre n’estava acostumat, de fet, la família l’ignorava.
– El pare és un bon home però li agrada estar enfadat.
Ell era capaç de crear gustos exquisits, pastissos com obres d’art, mones de Pasqua esplèndides…i no en tastava cap ni una, odiava el dolç, només menjava coses àcides i amargues. Ell gaudia llepant llimones, aranges, iogurts, carxofes crues…
A mi em feia molta il•lusió entrar a l’obrador, però sentia pànic de trobar-me’l. La xocolata m’embogia, somniava amb un ou de pasqua enorme. Quan esperava a l’Isidre a la porta de la pastisseria sentia el flaire de xocolata que em deixava mig hipnotitzada.
L’Isidre ho sabia i volia sorprendre’m.
– Noneta, el pare ha anat al mercat del ram d’Igualada i no tornarà fins al vespre. Si vens amb mi t’ensenyaré la pastisseria per dins i et donaré xocolates.
– Mira Isidre, que ton pare em fa por…
Bé, no va ser massa complicat convencem.
Era increïble! Batedores gegants, sacs de sucre, cacau, farina, mantegues, melmelades, bombons, pastissos, Cristines, tortells, carquinyolis…. era el paradís dels llaminers. Vam badar tant que a fora es va fer fosc, i en Jaume va tornar de la fira.
Es va sentir el pany de la porta i una veuassa escurar el coll. Vaig tenir tanta por que em vaig amagar, i l’Isidre amb mi.
Érem com a dins la panxa de la mare, en un espai corbat que semblava un bressol, i ens vam adormir.
Al despertar tenia les narius plenes d’olor de la xocolata de Pasqua.
– Isidre, Isidre, que ens hem adormit i ara està molt fosc i no trobo la porta.
– Ops, diria que ens vam amagar dins el motllo d’un ou de pasqua……sí, som dins un ou de xocolata immens.
Vam saltar, vam picar, cridar i plorar. Donàvem cops de puny a les parets…res, ni una esquerda.
– Noneta, si volem sortir ens l’haurem de menjar.
I així va ser, vam començar a llepar com gossets les parets de xocolata. Hores després, tips i amb mal de panxa, l’ou es va trencar. L’Isidre i jo vam aparèixer de cop a l’aparador de la pastisseria del carrer de l’oli, mentre una multitud ens mirava meravellada des de l’altre cantó del vidre.