Mercè

Néixer de cul, devia ser un presagi. Li va costar de sortir de natges i rodona com una pilota. També cal dir que la mare no la volia i no hi posava massa de part seva. De fet, ningú la volia.

La mare era guapa,  jove, independent i volia ser lliure. Però eren altres temps i per fugir de l’asfixia d’una casa fosca es va haver de casar, potser perquè no tenia el coratge de fugir de veritat.

Ha fet un bon casament la mossa del Ricard, deia la gent….El pare tenia diners, feia negocis i volia una noia jove per lluir. Realment va ser un bon tracte, tots dos pensaven que aconseguien el que buscaven.

Però ell volia hereus, volia un noi. La mare no volia fills, li feia angunia veure una dona amb panxa, sentia un rebuig profund cap a la maternitat, alguna cosa que li venia de dins, gris i lletja. No volia res ni ningú creixent dins seu. D’altra banda les criatures la treien de polleguera, no suportava els crits, els plors, ni el surrealisme de la ment infantil. El seu record de nena era negre i humit, en una casa vella plena de fum i fred, arraulida en un racó somniant fer-se gran i fugir.

Però el pare insistia i en aquella època ella no s’hi podria negar. La mare va passar nou mesos odiant el seu ventre, amagada del món i rebutjant al pare per sempre més.

No va ser un hereu, va ser una pubilla. Una nena estranya. Blanca, molt blanca, tenia les pestanyes gairebé transparents.

La mare no la va abraçar, ni besar quan va néixer ni mai més. El pare no volia una nena, una nena lletja!, no, allò era un error. Tenia una dida que l’alletava per diners, els avis materns ja n’havien tingut prou de criatures i els paterns eren morts.

Només hi havia en Miquel, el xofer. En Miquel no tenia fills, deien que tampoc tenia dona. En Miquel era un home sol, llarg, elegant i misteriós. No reia massa i semblava distant però en veure la nena, només nàixer, primer, va sentir una gran compassió i després la necessitat, gairebé animal, de cuidar i protegir aquell cadell que no volia ningú.

La mare no mirava el nadó, el volia lluny. El pare era una gran decepció vivent i només havia pensat en noms de nen. El Mossèn de la família li va posar el nom, Mercè, es diria Mercè com la patrona de la ciutat.

La Mercè era un nadó dòcil i rialler que repartia somriures a qui goses regalar-li una mirada. Es tornava boja d’alegria amb en Miquel, tombarelles, cançons que tenia guardades i pensava que mai podria cantar, abraçades i rialles.

Però la Mercè creixia i, a excepció d’en Miquel, ningú la veia. No s’ocupaven de la seva educació, no menjava amb la resta de la família, no hi parlaven, no la portaven de vacances, no hi era. Ella es volia fer veure i cada cop ocupava més espai físic, era grassa, molt grassa, enorme. La seva pell cada cop era més fina i delicada. A mesura que es feia gran tenia més èczemes i vermellós per tot arreu. Els cabells de la Mercè eren ros molt clar, gairebé blancs. No suportava la claror i ja li estava bé. A casa ningú la veia i fora de casa i a l’escola la veien massa, era objecte de tota mena d’insults i burles. No havia fet ni un sol amic a l’escola, tot el contrari.

Per sort en Miquel li explicava que tot allò només li passava perquè era diferent i la gent igual no suporta els diferents, tenen por o enveja.

-Mercè, tu tens un tresor a dins que ells no podran aconseguir mai.

La Mercè no entenia que volia dir en Miquel, però la seva veu la calmava, la seva ma agafant les seves feien que oblidés l’ infern de la seva vida de debò. En Miquel i la Mercè vivien en un món per ells sols, només pels diferents.

Quan la Mercè tenia 14 anys, un dia llegint un conte, va descobrir que era el que posseïa en Miquel que la resta no tenia, tendresa. Ho va repetir en alt: TENDRESA. Quina paraula tant maca, no només eren lletres endreçades amb una sonoritat dolça, era una un mot ple de tot el necessari per viure.

Ja era una adolescent i la crueltat vers ella era terrible, a casa seva, no només l’evitaven, sinó que se’n avergonyien. L’ Institut era el lloc més hostil del món, tant que va decidir estudiar a distància, no caldria sortir de la seva habitació. En Miquel l’ajudava amb una paciència infinita, mentre la mirava amoïnat.

Un dia d’hivern de l’any que la Mercè va arribar a la majoria d’edat, les temperatures van ensorrar-se acompanyades d’una humitat espessa, la boira s’escolava dins de les cases per sota les portes impregnant les ànimes de les persones d’una tristor sense fi que no sabien d’on venia. Un altre mal presagi.

Algú va picar la porta de l’habitació, la Mercè va alçar-se contenta pensant que era en Miquel, venia molt tard el padrí avui. El pany es va moure i va aparèixer la cara d’un home que no havia vist mai, un home guapo i tristíssim, li relliscaven llàgrimes incontinents per les galtes. Tenia els ulls inflats i li tremolava la veu.

-Hola Mercè, sóc en Joan, un bon amic d’en Miquel, vivim a la mateixa casa. El teu padrí s’ha perdut amb el cotxe dins una boira espessa i no n’ ha sabut sortir.

L’home va començar a sanglotar i no va poder seguir parlant.

La Mercè no recordava que va passar amb en Joan, devia marxar buscant la boira per perdre-s’hi per sempre més.

El que si recordava era el pou profund i negre que es va obrir als seus peus i on va caure sense arribar mai al final.

No sabem quant de temps va passar, ni qui la va portar, però la Mercè es va despertar en una clínica on li donaven pastilles i caldo. Passava hores mirant un punt fix i l’única diferència amb estar adormida era que tenia els ulls oberts.

Un dia va sortir amb una bossa plena de medicaments i un taxi la va deixar a la seva nova casa, un pis petit i modest que devien pagar els pares per tenir-la lluny.

La vida era realment desesperant d’empassar, se li havia fet una bola grossa a la gola i havia de trobar la manera d’anar passant.

La Mercè va buscar feina, era una empresa especialment difícil, tampoc picava massa alt, no aspirava a res digne, no gosava ni somiar que res pogués ser millor. Va fer les feines més mal pagades i allò que ningú volia fer.

Una nit, en arribar a casa, va trobar un home estirat davant la porta del seu pis. No sabia que fer. Era un home baix, desbarbat, amb els ulls opacs i l’anima bruta però si el destí l’havia portat allà…El va arrossegar al seu llit i el va tapar. I l’home ja no va marxar. En aquella casa tenia la roba neta, l’alimentaven i no li feien preguntes, quan bevia massa no li retreien.

La Mercè va trobar que aquell home una mica desagradable li escalfava el llit, mai abans havia tingut cap mena d’intimitat amb cap persona i sentir aquella escalfor li feia pensar que potser, ni que fos una mica, algú l’estimava. Si no marxava, potser, un dia, podria ser mare i tenir un fill per estimar-lo tot al que ella no la van estimar.

De vegades, fins i tot, sortien al carrer junts i passejaven o prenien el metro, això si, no permetia que el toques en públic.

Aquell home, a qui no cal que posem nom, volia que la Mercè, que treballava, guanyava un sou i el mantenia, li compres una escopeta per anar a caçar ocells els diumenges. La Mercè li hagués comprat la lluna si li hagués demanat. Feliç ella i queixós ell d’haver d’anar amb aquella dona pel món, seria més fàcil si li hagués donat els diners, van agafar un tren per anar una ciutat propera on hi havia una botiga per caçadors.

Al tren els seients eren agrupats de quatre en quatre, dos davant uns altres dos. Hi havia un seien ocupat per una noia menuda amb els ulls aclucats i un lleugeríssim somriure als llavis. La Mercè es movia amb dificultat, sovint tenia la respiració feixuga. Ell va seure primer, ella al seu costat. Ell va fer cara de molèstia, es va remoure. La Mercè li ocupava part de l’espai del seu seient.

La  Caterina havia obert els ulls i els mirava, li havia caigut el somriure, va sentir una gran compassió per aquella noia tan rossa.

L’home va fer seure a la Mercè al seient del davant, ella al aixecar-se es va repenjar a la cuixa d’ell. L’home la va apartar amb fúria mentre deia –Aquí no!

La decepció i solitud de la Mercè no tenia fons. La mirada de les dues dones es va creuar i la Caterina li va somriure. Van seure una al costat de l’altre.

Als 10 minuts de viatge l’home dormia, eixarrancat, amb la boca oberta roncant.

-És la primera vegada que prens aquest tren a aquesta hora? No t’havia vist mai. – Va dir la Caterina mirant la noia que seia al seu costat i respirava de forma inquietant i es rascava la pell fent-se petites ferides-

La Mercè es va remoure nerviosa al seient. I tímidament va respondre.

-Sí, jo viatjo poc.

-És una llàstima, és meravellós conèixer el que no has vist mai abans, mirar per la finestra del tren és com veure una pel·lícula, passen mil històries, cada casa, cada finestra és una novel·la.

La Mercè no deia res, però la seva boca  assajava un somriure.

La Caterina va mirar la Mercè als ulls i després a les ferides de la seva pell i solemne li va preguntar –Per què et fas mal i permets que un home gris et tracti així? T’odies?

Unes llàgrimes gruixudes i salades van brollar dels ulls de la Mercè.

La  Caterina es va aixecar per baixar del tren i de sobte, la Mercè va decidir seguir la caterina i deixar a aquell home dormint fent el seu viatge.

Les dues dones caminaven una al costat de l’altre pel carrer.

La Caterina somrient li va dir- Hauries d’alçar el cap quan camines, podries xocar amb un fanal.

Llavors va succeir un fet realment excepcional, la Mercè va riure i es va espantar i tot del soroll i el sotrac del seu pit. Aleshores li va venir al cap el record llunyà d’en Miquel fent-la riure i la paraula TENDRESA.

Van arribar a una casa antiga, la Caterina va empènyer la porta. A dins hi havia gent que semblava relaxada i contenta, eren amics de la Caterina. Tots es van interessa per conèixer la noia nova.

-Ens hem trobat al tren i ha decidit canviar el seu viatge.

Tothom va aplaudir.

Allò era increïble, persones que conversaven mirant-se als ulls, que es tocaven i s’abraçaven, que es recolzaven a l’ espatlla de l’altre per parlar, i que la prenien per la cintura.,,,i van passar dues hores i no s’havia rascat, ni fet cap ferida, respirava acompassadament i amb tranquil·litat i la cara li feia mal de somriure i va crida fort obrint els braços: TENDRESA!!!

En Maristany fa vacances

Aquesta història ha estat escrita gràcies a la imprescindible col·laboració i imaginació del meu soci de cinc anys.

Si llegiu aquesta història a criatures, cal que canvieu el que està escrit en cursiva pel contingut dels parèntesis. Si sou adults, o creieu que ho sou, obvieu els parèntesi.

Tots els pobles tenen les “seves coses”, tradicions, personatges entranyables, nens mal parits (entremaliats) i fauna autòctona. Entre la flora i bestiar de Sant Esteve -primer màrtir del Cristianisme, no sé quina cosa sàdica i desagradable li van fer ni ho vull saber, ecs- (obviar) hi tenim al Maristany. Que sí, que ja ho sabem, Palamós té gambes, Masquefa té tortugues, llangardaixos i rèptils orfes, l’Escala anxoves i al Pirineu hi tenen óssos, però a Sant Esteve hi tenim al Maristany. Que som rarets i volem ser originals i la liem, sí.
Suposo que ja ho sabeu, el Maristany és un drac vegeta, vegà, per ser més exactes. Li encanta l’estiu, banyar-se a la piscina del poble i jugar amb les famílies que fan costellades al parc del motor.
Es renta les mans abans de cuinar i menjar i es posa davantal, li agrada ballar, escoltar contes, jugar a handbol i les acrobàcies. No suporta els mosquits i els homes amb corbata.
Viu en una petita cova al principi de la via verda, a la riera. Abans tenia un cau alt, en un arbre, però es va fer massa gros i queia de les branques.
La seva màxima gamberrada es tirar-se a la piscina des de la palmera que està al costat del bar i fer un gran : XOOOF (això no es pot fer mai de la vida, no sou dracs, si ho feu us obrireu el cap). Ah! i ha ensenyat a tots els nens i nenes del poble a parlar dragonès, cosa que treu de polleguera a mares, pares i mestres. No hi ha manera d’entendre als nens, xerren ràpid una llengua estranya, només s’entenen entre ells i amb en Maristany.

Aquest mes d’agost en Maristany estava molt avorrit sense costellades, ni nens, ni res, s’acaba la festa major i el poble queda mig vuit. Per primera vegada a la vida va mirar de fer un viatge o unes vacances. Navegant per Internet va trobar una oferta per anar a Sardenya, a Castelsardo! Allà hi tenia una cosina preciossa que feia dos segles que no veia! Mirant, mirant va descobrir “airbnb” i va decidir fer un intercanvi de casa. En Maristany va contactar amb un drac Sard anomenat Foc, que segons les fotos vivia en una gruta des d’on veies el mar turquesa i de lluny Castelsardo il•luminat.

Abans de marxar va deixar la seva cova encara més neta i polida que habitualment, una patena. Va fer-se la maleta, sense oblidar la crema solar i el barret, va connectar el GPS, va escriure l’adreça de la cova del nord de Sardenya i a volar!

En Maristany no estava habituat a vols llargs, va arribar realment cansat però en veure la cova i el blau del mar es va engrescar. Va trobar, per això, que tot i que la cova era immensa, estava una mica bruta i feia pudor. Res que no es pogués arreglar airejant i fent neteja. L’alegria d’en Maristany va ser infinita en veure la Gina, la seva cosina, quin pibón! Per Déu! (que bonica, caram)
De seguida es va veure que d’allà en sortiria alguna cosa! Quines vacances! Platja, cebes a la brasa, vi i la Gina fent topless.(pizza, Fanta i la Gina tan reguapa)

A Sant Esteve era tot un altra cosa, en Foc era un drac molt garrí i sorollós, tot el dia es tirava pets i cridava amb una veu gravíssima. La poca gent que hi havia al poble estava atemorida. El cau d’en Maristany es va omplir de porqueria i mosquits. En foc va anar algun dia a fer botellón a Calella de la Costa i a les nits volava cap a la discoteca Pont Aeri de Terrassa (al zoo a molestar als animals i al Tibidabo a colar-se a totes les cues). A les tardes mandrejava per la riera Magarola, espantava als runners, als ciclistes i als que passejaven al gos. Es feia pipi a la piscina del poble (es tirava en bomba a la piscina i esquitxava a les mares), socarrimava les plantes de jardí i, diuen, que el van enxampar intentant cruspir-se una mascota.
El més perillós era quan s’avorria, no en pensava una de bona. Un vespre ociós estava pensant ajagut en un banc del parc: “Quin poble més avorrit, pocs i porucs. Fins i tot els nens són poc trastos, on són els nens dolents, buag!” llavors va fer un somriure malèvol.

En Foc es va dirigir d’ una revolada als jardinets, allà hi havia la Clàudia i l’Aineta jugant, ell sense dir res, s’hi va apropar i: NYAM! SE LES VA EMPASSAR.
Els seus pares i mares cridaven. La gent del casino es va aixecar i van córrer per fer-li escopir les nenes. Ell va començar a escopir foc, llavors es va posar vermell, es va inflar i es va tirar una llufa pudenta i pel cul van sortir una Clàudia i una Aina dragonetes amb banyes i dolentes com el pebre.
En Foc va recórrer tot el poble, vailet o mossa que trobava, nyasca, cap a la panxa, i una estona després sortien en forma de pet pudent convertits en dracs.
La gent estava desesperada, no només els prenien les criatures, sinó que els hi tornaven uns dracs tremendos: grimpaven per les parets, s’enfilaven a les teulades i entortolligaven les antenes, totes les teles donaven programes només en dragonès. Feien caure els nius dels arbres, tiraven ous a la piscina, menjaven llaminadures i gelats tot el dia, feien guerres de tomàquets, canviaven les mascotes de casa, penjaven els testos i les plantes dalt del campanar i les campanes sota el pont del tren (no s’hi pot anar al pont del tren, és perillosíssim). Com les campanes no tocaven, ningú sabia quina hora era i dinaven a les 6 del matí i esmorzaven a l’hora de berenar. El poble va quedar en estat de shock per estres.

En Max, al tornar de vacances va veure el que passava i es va amagar a ca l’àvia, allà no el trobaria en Foc. Va decidir que havia de resoldre aquell desastre i va dictar, a la iaia, un telegrama urgent per en Maristany. L’àvia va tenir certes dificultats per escriure en dragonès, però amb l’ajut del Max ho van aconseguir. Va anar a l’oficina de correus per enviar el telegrama urgent.

La Gina i el Maristany s’ho estaven passant tant bé, ell ja no recordava ni Sant Esteve, ni els nens, ni res i de cop, patapam, un telegrama urgent demanant ajuda: SOS, KAOS A SANES, FOC NYAMNYAM NENS, ARA DIMONIS.

Quin ensurt! Havia de marxar corrents ales ajudeu-me. La Gina que coneixia el Foc, i no volia perdre de vista el Maristany, va dir – Jo t’acompanyo! Crec que puc estovar al Foc.

Van arribar volant a Sant Esteve a una velocitat increïble. El cau moníssim i acollidor d’en Maristany estava fet una lleonera, el pobre, en veure’l, va patir un atac d’angoixa i va caldre un massatge de la dragona sarda per recuperar-se (es va posar molt trist i la Gina li va fer un petó perquè estès més content). La Gina va connectar el seu Ipod als altaveus i va sonar música de Sardenya, va obrir una ampolla de licor de murta (suc de maduixes) i en va servir un gotet i li va atansar a en Foc. El drac ferotge, pudent i mal carat, es va estovar, de sobte va començar a plorar, tenia melangia (s’enyorava). Va fer la bossa a corre-cuita i va sortir volant cap a la seva illa.

Ara s’havia de recuperar les criatures convertides en dracs i dragones que volaven arreu i es menjaven els préssecs i raïms de les vinyes.
La Gina i en Maristany van haver de consultar el gran llibre d’encanteris de Drac, no trobaven la poció, vinga a buscar i res. Finalment van decidir fer una variant d’un beuratge del desencateri més famós, el del gripau.

En una cassola hi van posar, coca de croissant de la Montse, estevets, raïm de la vinya de Can Valls, macarrons de goma d’esborrar, un conte de Sant Jordi, mocs de marrec, un xupa-xups i una fulla de col. Van rebaixar-ho amb aigua de la piscina i sabó de bombolles, ho van bullir 135 minuts i mig segon i ho van passar pel turmix.(sempre heu de cuinar amb els pares al costat)

A la Plaça de la Vilà van posar cançons dels pets i un sortidor d’escuma. Van fer una gran festa espumosa amb el líquid que havien preparat. Va ser un gran reclam per tots els dragonets galifardeus. S’hi van rebolcar, van ballar, saltar i xarrupar l’escuma.(no és xarrupa l’escuma ni es fa pipi a la piscina, és de nens marrans)

Uns minuts després totes les nenes i nens havien recuperat la forma, ja no eren dracs. Bé, com la fórmula era una mica a la babalà tenim algun nen amb escates, alguna nena amb cua, l’altre amb una ala….
La Gina ha decidit quedar-se a Sant Esteve una temporada, enamorada a la coca de pinyons i del Maristany, es clar.