Papallones a l’estómac en diuen els romàntics i cursis. Per en Nat, és més aviat com una glopada gasosa que s’acumula en algun lloc entre el pit i el ventre, un globus que s’infla i s’infla sense trobar el moment just de deixar escapar l’aire. Tot plegat, racionalment, li sembla infantil i estúpid, ell, un tio pragmàtic, amb aquestes reaccions. Segur que és una simple atracció sexual que es manifesta de forma diferent, potser pren massa sucre últimament. Però el cert és que quan passa a prop seu les cames li fan figa.

La veu, gairebé surar com una ploma, com qui va de puntetes creuant una porta, sortint del metro. No és l’hora que la troba habitualment. És mitja tarda. Li veu l’espatlla, recta, prima i menuda. Duu una brusa de roba lleugera, de tirants, una mica ample, que deixa a l’aire mitja esquena. Tot és senzill en ella. Quin nom deu tenir? No en sap res d’aquella noia. La veu passar com qui no passa, com qui viu a un altre món, absent, inaccessible, cada matí, mentre ell esmorza a una terrassa del carrer Calabria, just abans de l’entrada del metro i ella ve d’algun lloc, mirant a terra o llegint un llibre, entra al metro i desapareix.

Un cos petit i blanc amb uns ulls enormes i lleugerament tristos envoltats d’unes incipients ulleres de son o cansament. La boca grossa i ben dibuixada, tancada, segellada.

El Nat havia comenta amb algun amic que trobava encantadora aquella noia, i l’amic havia rigut, fort, alt i sorneguer: -Però si podria ser transparent! només la veus tu, no havia vist mai una noia tan poc, tan poc….

Potser era pel punt de misteri i estranyesa que en Nat s’havia fet una pel·lícula de la noia amb cara de son i cabells mal pentinats que veia al matí, potser era això, però no podia controlar el mareig ínfim que li provocava la seva visió. Imaginava la seva veu, la veia sola, moure’s per casa seva com si fos un gat, li escrivia cançons i versos…sí li escrivia cançons, segurament hauria d’anar al psicòleg.

La Nona no baixa del llit, fa la croqueta com si volgués caure expressament, però a última hora hi posa els peus. S’estira només llevar-se, els ossos se li encongeixen dormint i per posar-se en dansa els ha d’allargassar i posar a lloc.

En Raül la mira des del terra amb ulls suplicants: Tinc gana!

-Què és bufó l’orellut! Pensa ella.

Un conill, en Raül és el seu conill gegant de 9 quilos, estràbic i gros, l’animal més carinyoset del món, o com a mínim de l’eixample esquerra, que per ella és el món sencer.

Després d’omplir la cassoleta d’en Raül amb pinso gourmet, la Nona deambula per casa, a poc a poc, balancejant-se lleugerament i caminant mig de puntetes passant per sobre els obstacles con si fos un felí. Va a la cuina i balla suaument mentre es fa les torrades. Menja amb les mans i es llepa els dits llaminera i immediatament mira a banda i banda, és un acte reflex, com quan has fet una cosa inacceptable i mires al voltant per certificar que ningú t’ha vist. Llavors, s’adona de l’absurditat del que ha fet i se li escapa un somriure trapella. Tot i asseguda deixa caure el seu cos a un cantó per acariciar les orelles d’en Raül que la observa sense tenir la certesa absoluta d’ on mira.

Surt de casa amb la cara neta i els cabells mal arreplegats en un monyo, sense oblidar d’acomiadar-se de l’orellut a qui tracta com si fos el seu millor amic, bé, potser ho és.

Baixa pel carrer Calàbria amb la bossa a l’espatlla i un llibre a les mans, – un dia cauré o trepitjaré una tifa llegint pel carrer.

Quan està a punt d’entrar al metro, com cada dia, baixa més la vista i, a terra, hi veu les cames estirades, llargues i peludes d’algun noi que porta sandàlies i fa moure els dits dels peus quan ella passa. Però no gosa aixecar la vista. Somriu darrere el llibre.

A en Nat li fa vergonya el que acaba de passar-li pel cap, però alguna cosa l’empeny a seguir-la. Ella entra al súper, ell també,  -Mira, aprofitaré per fer la compra. Pensa ell.

Els supermercats no són com quan érem petits, un passadís on hi era tot, noooo, quin avorriment, ara, perquè puguis triar o dubtar eternament i quedar-hi atrapat durant segles, tens un passadís només de xocolates. En Nat l’ha perduda.

La Nona no arriba a agafar la crème fraîche dels refrigerats, tot ho posen tant amunt! Per gegants! Observa el terra per si troba alguna caixa o entrebanc per enfilar-se i topa amb uns peus grossos amb sandàlies que mouen els dits de manera nerviosa. Se li escapa una rialla i en un acte de valentia sense precedents alça el cap i molt amunt veu la cara d’un noi alt que sembla espantat i té ulls d’home bo que li somriu ensenyant una renglera de dents blanquíssimes.

-No fumes, oi? Tens unes dents precioses.

-He d’ensenyar la boca sovint, sóc músic i m’agrada cantar.

-Quina sort, jo no hi entenc gaire de música, no en sé gens de cantar.

-Però no sé ballar, tot no ho podem tenir.

-En canvi jo sóc ballarina.

La Nona pensa, – No tenim res en comú. En Nat pensa- És meravellosa, ens complementem, farem un gran equip, ho tindrem tot.

-Com ho has fet per créixer tant i convertir-te en un gegant?

En Nat s’encongeix les espatlles, està encantat i sota aquella mirada infinita sent que és una llentia minúscula i no un gegant.

-Com et dius?

-Nat

-Això és un nom?

-Bernat

-Jo, Nona. Et diré Bernat.

Ell riu molt alt i fort. Ella fa un pas per allunyar-se i diu.

-Madrona no és molt maco i algú amb bon cor va començar a dir-me Nona.

-Jo, en canvi, et xiuxiuejaré Nona.

Sense pensar gaire, en el dia dels insensats, en Nat l’alça per la cintura per que ella agafi la crème fraîche.

Llavors el passadís dels refrigerats es converteix, de cop,  en un vaixell que navega amb la mar lleugerament revoltada, i ara un fa un pas enrere  i l’altre un pas endavant, i cap al costat, i ara et premo la cintura, lleu, amb una mà, i et toco l’espatlla com si hagués estat casual, i ballen tots dos, la que sempre balla i el que no balla mai, portats pel va i ve del mar imaginari. I sense saber-ne, ella canta una cançó nova, inventada que potser no existeix i que ell també coneix i tarareja.

I de sobte es troben sopant una quiche de carbassó a un terrat ple d’antenes velles que es barallen al cel de l’eixample, amb la companyia d’un conill curt de vista de la mida d’un gos que és feliç perquè té un amic nou gegant com ell.