Tenir la pell verda i llefiscosa, lluny de fer-lo sentir malament, fa que es senti orgullós de la seva originalitat. Cert que, potser, per gent una mica prim mirada i tiquismiquis, aquella olor d’animal marí, de peix, vaja, no és del tot agradable, però que voleu que us digui, en Maristany s’agrada. Ell, gros, gras, poderós, amb el coll més llarg que les girafes i un caminar contundent que fa trontollar la terra des d’Olot fins a Deltebre, és tot dignitat.
La seva mare, la Matilde, va estar molt encertada al triar-li el nom, Maristany. N’està segur que cap de vosaltres té un nom tan honorable i original. Potser pensareu que Maristany seria més nom de cavaller o de senyor burgès de Barcelona. Doncs mireu, no, en Maristany és un drac desarmat, molt més pacífic que un cavaller i més just que un ric mudat de ciutat.
En Maristany ha sentit mil històries de dracs que tiren foc i mengen bestioles i gent, fins hi tot noies vestides de princesa. Collonades, en Maristany és vegà, menja tofu, enciam, cireres i va en bicicleta pel país. El bestiar de pagès li fa angunia, els humans li fan venir singlot i si van vestits de princesa, amb tuls i lluentors, molts gasos. Fora, fora ell no menja bitxos.
Us sembla un tòtil, no?, a mi també m’ho semblava fins que el vaig conèixer una mica més. Us l’imagineu amb veueta de mossèn i discurs melindro? Doncs no, té veu de tro i riu com un boig.
En Maristany és un monstre lletraferit, s’ escola a les biblioteques del país durant la nit, desconnecta l’alarma i cap a dins, es passa tota la matinada llegint, novel•la negra, poesia, contes infantils de nens gamberros i devorant la prestatgeria de novetats. No llegeix best-sellers, és molt així ell, una mica intel•lectual de pa sucat amb oli i escates. Al ser un set ciències li costa una mica fer amistats, és molt sociable però la gent té molts prejudicis, els fa por un drac amb més cultura que ells. I entre els altres dracs encara pitjor, només es diverteixen fent rots amb fum, espantant pagesos que fan caca sota un arbre, marejant a les pobres ovelles i segrestant noies pàmfiles. Ja fa dies que va decidir passar molt dels altres dracs.
Aquesta nit en Maristany ha agafat un llibre suggerent i una mica màgic, se l’ha emportat per llegir-lo sota un plataner immens. Està absort en una història amable quan percep un pessigolleig a la cua i una mirada fixa. Veu una noieta recolzada a la seva cua de fera, observant-lo amb una rialla encuriosida. No sabria dir-vos perquè, però és maca. No la vol espantar.
– Drac, què llegeixes?
En Maristany es posa vermell com una rosella i comença a tartamudejar amb la seva veu greu de monstre.
-Ets molt graciós i molt bonic
Llavors en Maristany nota que es mareja i…ja no recorda res fins que torna a obrir els ulls i es troba la cara somrient de la noia amb una rosa a la boca. Allà lluny hi ha un noi disfressat de cavaller lligat a un arbre amb un mitjó a la boca.
– Petit drac, et trobes bé?
– Si, si.
En Maristany, com a acte d’amor sense sentit, regala el llibre manllevat de la biblioteca Santa Coloma de Farners a la noia, i ella li dóna la rosa que ha robat al soca del cavaller que passava per allà.