Capítol 1. Joana

La Joana Pujades badaba observant els sotracs de les branques dels arbres i el vaibé violent de les fulles, estava absorta pel so del xiulet de les ràfegues de vent. El vent li provocava una certa inquietud, i més amb la virulència desmesurada d’aquell matí de febrer. Ara rai, tot vist des de casa, però havia de treure a passejar la Fúria, la mascota del seu fill, una fura pudenta i mal parida.

Va sortir del seu estat hipnòtic al fixar-se en el seu reflex al vidre de la finestra, va sentir un petit pesic a l’estòmac. Últimament no es mirava gaire i quan es veia es sobresaltava, no es reconeixia, en el seu cap i en la seva agilitat tot era igual, però el temps passava i ja no tenia l’aspecte de feia 10 anys. Era incòmode, ¿qui era aquella senyora que s’havia apoderat de la seva aparença?

Va moure el cap per fer fugir les cabòries estúpides que li robaben el temps, mentre apurava els darrers glops del cafè calent. Els matins, aquells moments de silenci abans que el món s’aixequi, on estàs sola amb l’esmorzar i el cafè, i que poc que dura. És com els massatges, la copa de vi dels divendres o el sexe, ho has de fer durar una mica, fer-te el desmenjat, i de tota manera és fugaç i després queda una recança trista de pérdua. En fi, ja ha tornat a fugir-li el pensament. La Fúria comença a estar nerviosa, haurà d’afanyar-se o es pixarà a la catifa la mala puta.

Pensa que seria fantàstic poder-se quedar tot el dia mirant per la finestra, ageguda al sofà i coberta amb una manta suau. I ara llegeixo, i ara dormo i ara rumio…però en realitat va baixant l’escala amb cert garbo, vestida d’esport i abrigada amb un anorac gris que li van portar els reis. A una mà sosté la bossa de la brossa i a l’altre la corretja amb la Fúria que fa saltirons i es mou de manera nerviosa.

En arriba a baix, deixa la Fúria un moment tancada a l’escala i surt de casa per llençar la brossa. Amb un tros de paper de cuina aixeca la maneta del contenidor i llença la bossa. Es gira i sent el so sec i estrepitós de la tapa del contenidor en tancar-se i, al mateix temps, un dolor intens dins el cap, insuportable i terriblement estrany. Després, res.

-Mama!, mama?

La Nana crida a la mare, ha sentit un soroll que l’ha desvetllada i s’ha aixecat, el llum de l’escala encara és encès, la mare potser encara no ha sortit a passejar la Fúria. La Nana obre la porta que dona a l’escala, la Fúria xiscla i la mare no hi és.

La Nana, només té set anys i per primera vegada té un pressentiment fatal, percep que alguna cosa no va bé. Entra corrent a casa i desperta al seu pare i al seu germà.

-Papa! Nao! La mama, la mama no hi és.

-Nana, la mama és a passejar la Fúria, com cada dia

-Que no, que la Fúria està xisclant a l’escala!

En Pere Romagosa està confús, tot ha anat tan ràpid. La nena cridant, els xiscles de la Fúria a l’escala ressonant, el vent, els plors dels nens, la comissaria dels Mossos.

-Miri, senyor, la seva dona, probablement, haurà marxat amb les amigues, ja tornarà.

-Amb el xandall i sense diners ni mòbil! A dos quarts de set del matí?

L’agent el mira amb cara de, “pobre desgraciat”, la teva dona és a Bora Bora amb el professor de zumba. Però la Joana odia el zumba i no sent massa atracció pels monitors de res.

El Pere es una home tranquil. Li agrada fer muntanya i caminar llarg i lluny. Porta una editorial força exitosa i atrevida. En Pere és la parella de la Joana i pateix, fa vent i a ella aquesta so llarg i fosc li fa por, diu que són ànimes perdudes que expliquen les seves esgarrifances. La Joana sempre passa fred, tenir fred és terrible. Potser també té gana, ja fa un dia que no hi és. El Pere plora. A la Joana se l’ha empassat la terra o l’ha arrossegat el vent qui sap on.