Tancats Capítol 1 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/16/tancats-capitol-1/

Tancats Capítol 2 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/18/tancats-capitol-2/

Tancats Capítol 3 https://elracodelesmaleses.com/2020/03/24/tancats-capitol-3/

Tancats. Capítol 4 https://elracodelesmaleses.com/2020/04/18/tancats-capitol-4/

Tancats Capítol 5  https://elracodelesmaleses.com/2020/05/07/tancats-capitol-5/

Tancats Capítol 6 https://elracodelesmaleses.com/2020/06/08/tancats-capitol-6/

15 de juny

-Hola, hola, em sent?!

Sento de lluny una veu desconeguda que em parla amb paciència, però de manera insistent.

El cos em pesa i tot representa un gran esforç, fins i tot obrir els ulls, que noto enganxats amb una pega invisible.

Finalment, aconsegueixo desenganxar les parpelles, veig emboirat i intueixo el rostre d’un home jove que somriu.

-Hola, sap on es troba i què li ha passat?

Nego amb el cap.

El noi m’explica que és un metge resident, que em van ingressar inconscient. Un pagès em va trobar estesa al mig d’un camí quan anava amb el tractor a treballar. Em van traslladar a un hospital a ciutat. Ningú havia preguntat per mi. Ningú em trobava a faltar.

-Sap el seu nom?

– Maria. M’estava a un poble, no recordo el nom. Érem confinats, per la pandèmia

– Quina pandèmia?- El noi fa un somriure sorneguer- que ve de la Xina vostè? Allà diuen que tenen un grip estrany. Ja sap, coses d’Àsia.

Em mira estrany i jo també el miro, la seva cara em fa pensar amb algú conegut però no sé qui.

-Ha de descansar, li demanaré una visita amb el psiquiatre, a veure si la podem ajudar.

15 de juliol

La psiquiatra és molt amable i em dona unes pastilles roses que em fan fugir la tristor i la por. Segueixo sense recordar res, només el poble i que vivia confinada. Tampoc recordo amb qui o si tota sola.

Per la finestra veig passar els coloms i les gavines volar arran dels terrats, trobo a faltar ocells, no sé quins, però hi falten.

Avui, una infermera, s’ha deixat estris a l’habitació, al meu abast. He agafat un bisturí i l’he guardat a la butxaca. No sé per què ho he fet, però així em sento protegida.

Ja fa dies, no sé quants, però el temps passa i jo segueixo a la planta de psiquiatria de l’hospital, el metge jove em ve a veure cada tarda, tot i que ja no sóc cosa seva. Penso que li agrado, és guapot i em podria fer el pes, malgrat que sento un runrún interior que em fa desconfiar.

Aquest vespre m’ha portat un pastisset de formatge amb melmelada de violetes. Diu que la pandèmia de Xina ha arribat a Europa, que les meves al·lucinacions tenien alguna cosa de mal auguri.

-Marieta, les coses es complicaran amb la pandèmia, potser ens haurem de confinar i tu no tens on anar i no pots seguir aquí tancada. Vine amb mi, tinc una casa gran al poble on hi ha el meu pare, metge retirat, estarem tranquils, farem melmelada de violetes i plantarem glicines al jardí

He notat la fredor del bisturí dins la meva butxaca i he sentits el crit d’una garsa al ampit de la finestra. A la bata del doctor llegeixo una plaqueta on hi diu: Dr. Salvador Recasens.