Es va quedar badant davant el mur que s’aixecava a la dreta del camí, ple d’heura i de molsa. Va tancar els ulls respirant profunda i sorollosament mentre un somriure trapella i divertit se li escapava dels llavis. I la va tornar a veure, asseguda sobre el mur, amb pantaló curt i genolls pelats. Feia anar les cames que li penjaven, mentre estava tota concentrada mirant el pot rodó que tenia damunt la falda i d’on agafava unes coses allargades de color marró i se les posava a la boca.

Quan els altres nanos passaven l’escridassaven des de baix.

-Lletja! Bruixa, que menges cuques!

Ella feia un riure gros, mostrant tota la boca bruta i deia serena:

-No sabeu el que us perdeu, berenar paneroles és molt nutritiu i deliciós.

La canalla que passava pel camí cridava i es tapava els ulls fent escarafalls.

-Ecs, quin fàstic!

Ella seguia amb el seu particular menjar tranquil·la i divertida.

No podia recuperar el moment exacte en que la va conèixer, recordava aquests episodis i que a força d’observar-la, tan diferent de les persones que havia conegut fins llavors, havia anat creixent una curiositat ferotge.

Va pensar en la tarda en que va gosar pujar dalt del mur i la va veure de ben a prop.

-Quants anys tens?

-Trobo que es força estrany preguntar l’edat abans del nom. Em diuen Margalida Jordà i tinc vuit anys. I tu?

-Són bones les paneroles?

Llavors ella li va regalar un somriure de dents marrons plenes de restes de menjar i, de manera imprevista, li va fer un peto als llavis. Ell va quedar tot trasbalsat, mai ningú li havia besat els llavis.

-Són dolces, són…dàtils! sóc en Vador, el de cal fuster. També tinc vuit anys.

La Margalida es va encongir les espatlles, volent dir que no sabia on era a cal fuster.

Era una mossa força peculiar, tenia el cabell curt com un vailet, portava calça curta i pescava truites al riu com si fos un ós.

A partir d’aquell dia en Vador es va anar aturant i pujant al mur cada tarda i menjant dàtils, de vegades amb una nou amagada a dins, i es van fer amics.

Els altres nanos la insultaven, la trobaven lletja, que si era com un xicot i en Vador no ho entenia, podia estar una tarda sencera mirant aquells ulls immensos, d’una foscor inquietant.

Li va explicar que venien de Barcelona, que la mare, llavors, treballava moltes hores i s’enfadava cada cop més i cridava, fins als darrers dies que li va agafar per plorar. Només repetia que se li escava la vida i que no podia estar amb la Margalida. El metge va dir que tenia molts nervis i una cosa que es deia stress, que li calia fer repòs. Aleshores, totes dues, van decidir vendre el pis, deixar la feina i marxar a un poble a viure. Havien buscat molt, volien viure a un lloc bonic on poguessin estar contentes.

El Xiprer era un poble que estava força bé, el millor era l’entorn. Tanta verdor, tant de bosc, tanta vida, i no ho van dubtar, van trobar una casa vella amb un jardí amb arbres fruiters i s’hi van quedar.

I des que s’havien traslladat la mare no l’escridassava, al contrari, estava contenta i fins i tot, cantava, ho feia fatal, però tant era, la veia feliç. Es dedicava a fer melmelades i les venia a botigues de Barcelona. Feia confitures de tomaca, de ceba caramel·litzada , d’aranyons amb xocolata i de figues. Havia llegit a les etiquetes “melmelades eròtiques”, que no sabia que volia dir, però que li agradava com sonava, com a cosa interessant.

A les tardes , a la sala gran de la casa, la mare de la Margalida també feia classes de ioga i estiraments per a la gent del poble que es meravellaven amb aquella dona de xiclet.

En Vador gran va seguir el seu passeig pel camí i en arribar a l’escola se li va escapar una riallada. Va visualitzar la senyoreta Clara, aquella dona de Soria que havia estat monja i després va anar de mestra al poble, preguntant a la nena nouvinguda.

-Y, ¿tu papà de qué trabaja?

-No lo sé, no le conozco

Aquella dona no podia obrir més els ulls.

-Y ¿tu mamá?

-Hace mermeladas eróticas. I ho va dir amb molt orgull, allargant el coll i girant una mica el cap.

-Madre mía

-Y además es professora de posturas elásticas

Tota la classe reia, llavors es va aixecar, va seure sobre el seu pupitre i es va posar el peu darrere el clatell.

Va haver una mica de rebombori amb la mestra i algunes criatures, però afortunadament, a la gent del poble tot allò els importava un rave. Ans al contrari, sembla que va establir un començ local molt actiu amb les melmelades arribant a agafar molta fama i se’ls van atribuir miracles.

Ell, que sempre havia estat el nyicris poruc del poble, des que va començar a passar hores amb la Margalida havia grimpava als arbres, es banyava nu a la riera, collia fruita i feia melmelades. Fins i tot, ballava amb la mare de la Margalida Jordà, i era el que més li agradava del món. Aquella casa feia olor dolça, escoltaven i es podia ballar i fer el ruc tant com volguessis.

Des que tots dos es van fer ganàpies i van marxar a estudiar fora del poble que no l’havia tornada a veure. Hi pensava sovint, no sabia ben bé per què però enyorava la seva irreverència i llibertat. Anava pensant en tot això quan una pinya li va impactar al mig del cap, va mirar amunt, i dalt del pi, la va veure, amb pantalons curts i els peus penjant, al pèl de noi i escabellat, menjant, paneroles?

-Mossa, què menges?

-Paneroles, les vols tastar’ puja, nycris!