Recordava ben clarament, com si hagués estat feia 2 minuts, el peus gelats tocant a terra, de puntetes per veure a través de la finestra perfectament quadrada i no gaire gran, exactament igual que totes les del pis menut del costat de l’autopista.

Ell era petit com el pis, per això llavors no el veia tan xic. S’alçava al matí d’un salt, de cop li venia un calfred del xoc d’abandonar l’escalfor i el pes de les mantes, corria cap a la finestra, descalç amb el pijama de Superman que la mare li havia comprat al mercat de dissabte, es posava de puntetes i entre les boires baixes i grises d’un dia humit veia el reflex de mil•lers de finestres quadrades com la seva. Rengleres d’edificis clons del seu, de diferents colors, alguns ridículs, tot enmig d’un eixam de carreteres, autopistes i vies. Llavors estirava el coll, amunt més amunt, i darrere tot aquell desgavell de lletjor veia un punt verd, potser el cim d’una muntanya, i es quedava embadalit i somreia. La mare s’acostava de puntetes i l’abraçava fort, sentia una escalfor dolça amb olor de canyella i ametlles, tots dos esclataven a riure. Ella li preguntava:

-Avui, estimat, que heu descobert des de la finestra més alta del mas?-a dies era un mas, a dies un castell o fins i tot un vaixell-

-Doncs, dolça i preciosa dama, he pogut veure una colla d’isards que corrien espantats cap a la riera, deu ser que ve el bon temps i els óssos es desperten amb gana.

-mm, el bon temps, podrem banyar-nos al gorg i pescar truites.

Aleshores saltaven d’un cantó a l’altre i feien la croqueta sobre el llit o a terra i podien passar una bona estona parlant de la seva fantàstica vida al bosc, o al mar o a l’illa dels tresors.

Fins que l’avia Carme els cridava, – Vinga parella, a esmorzar. La seva veu es barrejava amb la flaire de les torrades, la mantega i el café.

Era un moment de grans converses amb l’avia que l’ Hèctor enyorava molt.

-On és el pare?

-Coi de nano, a la fàbrica!

-Els nens de l’escola diuen que la fàbrica de pneumàtics és fosca, com el barri i que els seus pares, quan surten, estan sempre enfadats. El pare no està pas enfadat, de vegades, el miro i sembla trist.

-Què dius ara!? el pare no fa pas pneumàtics, fabrica globus aerostàtics de colors, per sortir volant allà on ens vingui en gana. A voltes potser està trist perquè no aconsegueix que pugin prou alt.

-I vosaltres dues que feu quan sóc a l’escola?

-Oh carai, cosim vestits per dames tan boniques com nosaltres.

I així dia rere dia.

Ara l’ Hèctor recuperava aquest records mentre passejava en samarreta i calçotets pel seu terrat d’un pis vell de l’eixample, també descalç, mirant més enllà de les teulades i les antenes tortes, mentre en Brutus, els seu gat gros i gras, li fregava les cames.

L’ Hèctor era inventor, explicava contes, històries a les nenes i nens de les escoles, barris i esplais a través dels seus enginys. Era força conegut i es guanyava la vida prou dignament. L’ Hèctor era un noi feliç, una mica tímid i introvertit, rarot que deien els veïns més convencionals, aquells veïns tant normals que s’escridassen a les nits i quan s’emprenyaven menystenien els seus fills, aquells. Per tant, les seves rareses li semblaven un do.

Tenia alguns amics, bona gent de mala vida, músics i poetes amb qui prenia cerveses als vespres. Tots els diumenges al matí, malgrat alguna terrible ressaca, comprava flors, algun llibre, el diari i un tortell de pasta de full i cabell d’àngel i agafa un autobús lentíssim que el portava al barri de les finestres quadrades on passava hores amb el pare, la mare i la foto somrient de l’avia Carme Debatien sobre si els globus aerostàtics són capaços de fer-te pujar per sobre les boires i si els óssos han acabat la hibernació o ja tornen a la cova.

Tots els migdies de sol sortia al terrat i amb un mirallet feia senyals a la façana de l’escola del xamfrà. Poca estona després, apareixia un altre reflex i ballaven junts. L’ Hèctor s’havia enamorat perdudament del reflex que ballava amb el seu a la façana.

La curiositat se’l menjava i cada dia intentava enfilar-se més amunt per veure qui feia senyals. Va pujar a la caseta de la bugaderia i a les antenes guerxes de televisió. Va arribar a deduir el terrat d’on venia l’altre reflex, un edifici antic com el seu i enorme.

Es va comprar uns binocles i després d’aconseguir ajustar-los, va veure la figura llunyana d’una noia en camisa blanca de dormir, pujada dalt d’una cadira en primera posició de ballet, amb un paraigües a una ma i un mirallet a l’altre. A l’ Hèctor se li va escapar un somriure divertit.

La Caterina volia millorar tant sí com no el seu equilibri a classe de dansa i pujava al terrat a fer equilibris damunt una cadira amb un mirallet per mirar-se l’an dehors dels peus. Però li costava mantenir la seva atenció i somnis a ratlla i de seguida va començar a jugar amb el mirallet d’arrencar els pèls del bigoti, a molestar les dones que es torraven als terrats ensenyant els pits inflats com a globus, a empipar coloms i gavines…fins que va trobar un altre reflex que volia jugar. L’altre reflex era elegant i fugisser, de seguida en va quedar enamorada. La curiositat no la deixava viure i va demanar al seu amic Bernat el telescopi d’espiar veïns.

I què va veure??? Oh, un noi llarg, despentinat, amb incipients entrades i una barba descuidada, penjat d’una parabòlica en roba interior. El seu cor es va fer gros, gros i bategava tant fort que gairebé va caure de la cadira. Per uns segons va deixar de mirar, després hi va tornar, llavors es van trobar el telescopi i els binocles.

La Caterina va escriure amb un guix sobre el terra vermell, CATERINA, somiatruites i ballarina.

L’Hèctor, va inflar un globus d’aniversari enorme i tornassolat i amb un retolador hi va escriure: HÈCTOR, fabulador i cèlebre inventor, i el va deixar anar aprofitant una corrent d’aire que es dirigia al terrat de la Caterina.

Aquests rituals es repetien sovint sense cap mena d’aproximació més, fins que una nit d’inesperat atreviment i després de prendre més birres del compte, l’ Hèctor va escriure en una nota:

“Estimada i dolça somiatruites, voldries sortir a fer un most amb un poeta d’andròmines que espia óssos i cérvols i fa volar globus de colors?”

Va doblegar el paper quatre vegades i li va donar al Brutus, el gat gros i gras. – Brutus porta això a la noia del paraigües, si us plau.

En Brutus era un gat molt gandul, més del normal, es va estirar, va esbufegar i va agafar la nota, després de tot l’ Hèctor necessitava companyia i aquella noia era prou normal, com ell.

La Caterina es va posar de genolls per acariciar en Brutus, del cap a la punta de la cua, l’animal es va estirar i va allargar el cap i va tancar els ulls mentre feia, rum-rum. Va deixar la nota a les mans de la noia. Com si fos un acte solemne, la Caterina va desplegar el paper i va llegir.

Va prendre un bolígraf i per l’altre banda de la nota va escriure: “Aquesta senzilla pescallunes estarà encantada de ser convidada, sempre que vostè accepti acompanyar-me al teatre”

En Brutus feia allò perquè se sentia útil per un cop a la vida, com un petit cupido, tot i que tant de viatge fent equilibrismes per terrats el cansava i posava en risc la seva plàcida vida. Va fer quatre mandres i va tornar cap a casa amb el nou missatge.

Van quedar davant la pastisseria japonesa. Feia fresqueta d’octubre i la vorera era plena de fulles grosses de color torrat que queien dels plàtans. Ella portava un vestit senzill i unes sabates amb sivella. Per l’ocasió s’havia pintat els ulls, que es veien encara més grossos i li ocupaven mig rostre. Ell s’havia comprat sabates noves i duia el mocador de coll de mudar del pare.

Es van somriure tant que els feia mal la cara de tanta felicitat. Ell li va explicar que venia d’una família que fabricava globus aerostàtics que et portaven on volies, lluny de la lletjor.

Ella li va explicar que volia ser ballarina però no tenia equilibri, així que va començar a fer de funambulista amb la imaginació.

I xerrant de les seves coses de gent corrent van arribar a un teatre vell, d’aquells que fan olor de fusta vella i velluts polsegosos, on el terra i les butaques cruixen.

La sala era plena de penjats, bohemis i senyores grans amb barrets de flors, només destacava un senyor amb corbata molt seriós, amb cara de gripau, que a la Caterina li va semblar que l’havia vist en algun diari, un polític potser.

L’obra va ser divertida, un clàssic d’embolics amorosos, de joves que menyspreen l’amor i acaben més enganxosos que un núvol de fira.

La parella va sortir una mica atordida, com mig ensomniada i feliços com anissos.

L’ Hèctor va suggerir un restaurant que li havia recomanat un amic. El lloc semblava prou escaient per una parella tan normal com ells, fotos color sèpia d’una senyora amb barret de plomes que reia, miralls, flors i una mestressa estrafeta.

Van seure en una taula excessivament menuda i una mica coixa- res que l’ Hèctor no pogués arreglar fent falca amb l’entrada de teatre doblegada-. Van triar entre plats exquisits, pastes de full amb verdures, galets farcits de rostit amb trompetes de la mort i vins amb gust de vainilla i regalèssia. Tot anava bé, l’ Hèctor explicava com quan era un nen es banyava amb els óssos brus del Pirineu en un gorg d’aigua freda, amb aquella veu greu però amb un volum baixet i discret. Però, de sobte, a la taula petita del costat, separada per un pam escàs, s’hi van acomodar una parella de joves moderns ciutadans del món que els miraven amb cert menyspreu.

Ella era pèl-roja, amb el cabell llis, portava un vestit negre molt arrapat, una caçadora de pell i unes esportives de bota negres. Parlava pel mòbil cridant molt, explicant que últimament tot li anava la mar de bé perquè destacava molt entre la resta de dones del món vulgar, tot gràcies a que el metge li havia fet posar un pegat a l’ull, s’havia esgarrapat sense voler el dia que li van fer la manicura francesa. Ja ho tenia curat, però “el parxe” donava morbo i la gent la mirava. El seu acompanyant tenia uns trenta bastants, cabell gris despentinat, texans, samarreta blanca, parlava poc i feia cara de fàstic. Ell va seure a la cadira com si fos a la butaca de casa, eixarrancat, només li faltava rascar-se l’ouada. Tota l’estona li feia senyes a ella perquè deixés el telèfon, ella seguia parlant i rient.

En penjar, es va girar cap a nosaltres i ens va preguntar assenyalant el plat de verdures:

-¿ Qué es esto?

No va esperar la resposta, no escoltava, va demanar cridant al cambrer – “Cecina de León” para picar, que no engorda!

L’ Hèctor la mirava de reüll. Tot amoïnat va dir,- aquesta noia té uns llavis molt estranys, com inflats, potser té alguna al•al·lèrgia. A la Caterina li va agafar un atac de riure i es va escórrer sota la taula a estrènyer les sivelles de les sabates.

La noia seguia xerrant molt alt amb la seva parella. Ara li parlava del seu esperma mandrós i que ella tenia una edat i el seu rellotge biològic i que potser s’havia precipitat amb la silicona dels pits.

Es va aixecar de la cadira varies vegades, per sortir a fumar i per anar al lavabo, sempre s’enduia el mòbil i ell li dedicava mirades entre ràbia i desig. Cada vegada que es bellugava de lloc donava algun cop als comensals propers, a qui no demanava perdó.

El soroll del restaurant era terrible, hi havia un rebombori sensacional, els plats no cabien a la taula tan menuda i la noia pirata no callava.

L’Héctor va mirar els ulls foscos de la Caterina i va dir: -trobo que aquest lloc no és adient pel festeig i que no ens cal saber res dels espermatozous del xicot de la taula veïna.

La Caterina va afegir, – Tinc una llauna d’escopinyes Espinaler fantàstica i un vi de missa que em va regalar el padrí.

L’ Hèctor va ensenyar tota la seva dentadura blanca i arrenglerada i va dir, – som-hi dansaire sense equilibri.

Van acabar de sopar al terrat mentre formulaven un estudi gens científic sobre l’efecte de la silicona en el funcionament del cervell i la vergonya de la espècie humana. I van concloure que eren molt feliços de ser tan normals i haver-se trobat.

I potser van ballar, es van abraçar, es van besar i lo que surja. Però només potser, perquè no se sap mai amb els normals.