Tancats. Capítol 2

Dimarts 17 de març

He obert els ulls, els he sentit secs, com si hagués dormit amb les parpelles obertes i s’haguessin eixut, i hagués caigut pols del guix que es desprèn, minúscul, de les parets esgotades de tants dies de tancada. He parpellejat infinites vegades i m’he fregat els ulls volent fer fora la cuïsor. Encara jeia al llit, mig nua, m’he tombat i he vist el cos llarg i pàl·lid d’en Salvador al meu costat que respirava pausadament, he alçat el cap i més enllà de la porta oberta, al passadís, hi era ell, mirant-nos, rient. El vell.

El meu xiscle ha estat d’entre esgarrifança i ràbia. Ha estat un crit aspre, dels que et deixa una afonia lleu.

-Maria, no t’hi facis mala sang. De debò, el meu pare no és un mal home, no et farà cap mal, només que ara és complicat de tractar-lo. S’ha fet vell i no hi toca. El confinament tampoc ens ajuda, estem massa neguitosos.

Ja no plou, però la boira és grisa i densa. M’he mirat al mirall i m’he vist un ull vermell, ensangonat, sembla que alguna cosa s’ha rebentat.

Ahir en Salvador només em va portar llavors per plantar “alegries”, diu que m’aniran molt bé. Les glicines les hauré de demanar jo mateixa a la fornera dilluns vinent.

He decidit portar sempre roba amb butxaques per estar per casa, a la butxaca dreta hi porto unes tisores petites de costura amb la punxa esmolada. A mi també m’estan començant a agradar el tacte metàl·lic i fred de les eines punxegudes.

Des que sóc aquí m’he aprimat, sóc un cos magre amb vestits de roba distingida que tenen butxaques i ho trobo excitant, alhora que sobri, i estiro més l’esquena i el coll. Tot i que amb aquest ull ensangonat i la mà dreta dins de la butxaca acariciant unes tisores, em sento com una psicòpata elegant de pel·lícula en blanc i negre de divendres al vespre.

Després de dinar ha aparegut un sol lleu, tímid i esmunyedís. He sortit al pati a arrencar males herbes, algunes tenen arrels profundes i deixo a l’aire sots , m’agrada rascar com un gos la terra molla fins que les meves ungles han topat amb un objecte dur, sec, buit i llis. Un os. L’he acariciat, prim, amb una ungla sorprenentment llarga i plena de terra. Portava un anell. Era el dit d’una dona.

L’he tingut una estona a la ma, observant, entre esgarrifada i sorpresa. He notat una presencia a la meva esquena, m’he tombat i he vist el doctor, mirant-me rialler des de la finestra i alhora he notat una cosa esmolada que m’esgarrapava la mà per prendrem el dit.

Dimecres 18

Encara hi penso en la garsa que ahir es va emportar el dit, ella volia l’anell que lluïa al reflex del sol, però jo vaig ser més ràpida. Des d’ahir que la tinc davant la finestra picant al vidre amb el bec.

M’he posat l’anell i he fet vida com si res però he vist que a l’hora d’esmorzar el vell ja no estava tan desafiant, estava emprenyat, però no agressiu. L’he desconcertat. El que m’inquieta és la reacció del Salvador, quan ha vist l’anell s’ha remogut a la cadira però no m’ha preguntat res. El Salvador sap de qui és aquest anell, i el dit, però no en vol parlar.

Després d’esmorzar he tornat a sortir al jardí. En Salvador s’ha tancat a treballar i el vell m’observa des de les finestres. De tant en tan treu el cap i em diu:

-No hauries de remoure la terra, vés que si tant t’agrada no hi acabis colgada.

La garsa ha aparegut rabiüda volant i s’ha llençat contra el cap del vell i li ha estirat els cabells amb el bec. El Dr. Recasens s’ha posat a cridar i a renegar. En Salvador ha sortit del despatx d’una revolada i la garsa s’ha posat a la meva espatlla i m’ha amanyagat el coll amb el seu cap.

-Pare, per què crida? Què ha passat?

-Collons d’ocells els mataré a tots!

Jo m’ho miro, amb cara d’estupefacció i nomé dic.

-Penso que el teu pare no està bé, s’ha espantat en veure una garsa, pobreta.

Capítol 1 elracodelesmaleses.wordpress.com/2020/03/16/tancats-capitol-1/