Aquesta història ha estat escrita gràcies a la imprescindible col·laboració i imaginació del meu soci de cinc anys.

Si llegiu aquesta història a criatures, cal que canvieu el que està escrit en cursiva pel contingut dels parèntesis. Si sou adults, o creieu que ho sou, obvieu els parèntesi.

Tots els pobles tenen les “seves coses”, tradicions, personatges entranyables, nens mal parits (entremaliats) i fauna autòctona. Entre la flora i bestiar de Sant Esteve -primer màrtir del Cristianisme, no sé quina cosa sàdica i desagradable li van fer ni ho vull saber, ecs- (obviar) hi tenim al Maristany. Que sí, que ja ho sabem, Palamós té gambes, Masquefa té tortugues, llangardaixos i rèptils orfes, l’Escala anxoves i al Pirineu hi tenen óssos, però a Sant Esteve hi tenim al Maristany. Que som rarets i volem ser originals i la liem, sí.
Suposo que ja ho sabeu, el Maristany és un drac vegeta, vegà, per ser més exactes. Li encanta l’estiu, banyar-se a la piscina del poble i jugar amb les famílies que fan costellades al parc del motor.
Es renta les mans abans de cuinar i menjar i es posa davantal, li agrada ballar, escoltar contes, jugar a handbol i les acrobàcies. No suporta els mosquits i els homes amb corbata.
Viu en una petita cova al principi de la via verda, a la riera. Abans tenia un cau alt, en un arbre, però es va fer massa gros i queia de les branques.
La seva màxima gamberrada es tirar-se a la piscina des de la palmera que està al costat del bar i fer un gran : XOOOF (això no es pot fer mai de la vida, no sou dracs, si ho feu us obrireu el cap). Ah! i ha ensenyat a tots els nens i nenes del poble a parlar dragonès, cosa que treu de polleguera a mares, pares i mestres. No hi ha manera d’entendre als nens, xerren ràpid una llengua estranya, només s’entenen entre ells i amb en Maristany.

Aquest mes d’agost en Maristany estava molt avorrit sense costellades, ni nens, ni res, s’acaba la festa major i el poble queda mig vuit. Per primera vegada a la vida va mirar de fer un viatge o unes vacances. Navegant per Internet va trobar una oferta per anar a Sardenya, a Castelsardo! Allà hi tenia una cosina preciossa que feia dos segles que no veia! Mirant, mirant va descobrir “airbnb” i va decidir fer un intercanvi de casa. En Maristany va contactar amb un drac Sard anomenat Foc, que segons les fotos vivia en una gruta des d’on veies el mar turquesa i de lluny Castelsardo il•luminat.

Abans de marxar va deixar la seva cova encara més neta i polida que habitualment, una patena. Va fer-se la maleta, sense oblidar la crema solar i el barret, va connectar el GPS, va escriure l’adreça de la cova del nord de Sardenya i a volar!

En Maristany no estava habituat a vols llargs, va arribar realment cansat però en veure la cova i el blau del mar es va engrescar. Va trobar, per això, que tot i que la cova era immensa, estava una mica bruta i feia pudor. Res que no es pogués arreglar airejant i fent neteja. L’alegria d’en Maristany va ser infinita en veure la Gina, la seva cosina, quin pibón! Per Déu! (que bonica, caram)
De seguida es va veure que d’allà en sortiria alguna cosa! Quines vacances! Platja, cebes a la brasa, vi i la Gina fent topless.(pizza, Fanta i la Gina tan reguapa)

A Sant Esteve era tot un altra cosa, en Foc era un drac molt garrí i sorollós, tot el dia es tirava pets i cridava amb una veu gravíssima. La poca gent que hi havia al poble estava atemorida. El cau d’en Maristany es va omplir de porqueria i mosquits. En foc va anar algun dia a fer botellón a Calella de la Costa i a les nits volava cap a la discoteca Pont Aeri de Terrassa (al zoo a molestar als animals i al Tibidabo a colar-se a totes les cues). A les tardes mandrejava per la riera Magarola, espantava als runners, als ciclistes i als que passejaven al gos. Es feia pipi a la piscina del poble (es tirava en bomba a la piscina i esquitxava a les mares), socarrimava les plantes de jardí i, diuen, que el van enxampar intentant cruspir-se una mascota.
El més perillós era quan s’avorria, no en pensava una de bona. Un vespre ociós estava pensant ajagut en un banc del parc: “Quin poble més avorrit, pocs i porucs. Fins i tot els nens són poc trastos, on són els nens dolents, buag!” llavors va fer un somriure malèvol.

En Foc es va dirigir d’ una revolada als jardinets, allà hi havia la Clàudia i l’Aineta jugant, ell sense dir res, s’hi va apropar i: NYAM! SE LES VA EMPASSAR.
Els seus pares i mares cridaven. La gent del casino es va aixecar i van córrer per fer-li escopir les nenes. Ell va començar a escopir foc, llavors es va posar vermell, es va inflar i es va tirar una llufa pudenta i pel cul van sortir una Clàudia i una Aina dragonetes amb banyes i dolentes com el pebre.
En Foc va recórrer tot el poble, vailet o mossa que trobava, nyasca, cap a la panxa, i una estona després sortien en forma de pet pudent convertits en dracs.
La gent estava desesperada, no només els prenien les criatures, sinó que els hi tornaven uns dracs tremendos: grimpaven per les parets, s’enfilaven a les teulades i entortolligaven les antenes, totes les teles donaven programes només en dragonès. Feien caure els nius dels arbres, tiraven ous a la piscina, menjaven llaminadures i gelats tot el dia, feien guerres de tomàquets, canviaven les mascotes de casa, penjaven els testos i les plantes dalt del campanar i les campanes sota el pont del tren (no s’hi pot anar al pont del tren, és perillosíssim). Com les campanes no tocaven, ningú sabia quina hora era i dinaven a les 6 del matí i esmorzaven a l’hora de berenar. El poble va quedar en estat de shock per estres.

En Max, al tornar de vacances va veure el que passava i es va amagar a ca l’àvia, allà no el trobaria en Foc. Va decidir que havia de resoldre aquell desastre i va dictar, a la iaia, un telegrama urgent per en Maristany. L’àvia va tenir certes dificultats per escriure en dragonès, però amb l’ajut del Max ho van aconseguir. Va anar a l’oficina de correus per enviar el telegrama urgent.

La Gina i el Maristany s’ho estaven passant tant bé, ell ja no recordava ni Sant Esteve, ni els nens, ni res i de cop, patapam, un telegrama urgent demanant ajuda: SOS, KAOS A SANES, FOC NYAMNYAM NENS, ARA DIMONIS.

Quin ensurt! Havia de marxar corrents ales ajudeu-me. La Gina que coneixia el Foc, i no volia perdre de vista el Maristany, va dir – Jo t’acompanyo! Crec que puc estovar al Foc.

Van arribar volant a Sant Esteve a una velocitat increïble. El cau moníssim i acollidor d’en Maristany estava fet una lleonera, el pobre, en veure’l, va patir un atac d’angoixa i va caldre un massatge de la dragona sarda per recuperar-se (es va posar molt trist i la Gina li va fer un petó perquè estès més content). La Gina va connectar el seu Ipod als altaveus i va sonar música de Sardenya, va obrir una ampolla de licor de murta (suc de maduixes) i en va servir un gotet i li va atansar a en Foc. El drac ferotge, pudent i mal carat, es va estovar, de sobte va començar a plorar, tenia melangia (s’enyorava). Va fer la bossa a corre-cuita i va sortir volant cap a la seva illa.

Ara s’havia de recuperar les criatures convertides en dracs i dragones que volaven arreu i es menjaven els préssecs i raïms de les vinyes.
La Gina i en Maristany van haver de consultar el gran llibre d’encanteris de Drac, no trobaven la poció, vinga a buscar i res. Finalment van decidir fer una variant d’un beuratge del desencateri més famós, el del gripau.

En una cassola hi van posar, coca de croissant de la Montse, estevets, raïm de la vinya de Can Valls, macarrons de goma d’esborrar, un conte de Sant Jordi, mocs de marrec, un xupa-xups i una fulla de col. Van rebaixar-ho amb aigua de la piscina i sabó de bombolles, ho van bullir 135 minuts i mig segon i ho van passar pel turmix.(sempre heu de cuinar amb els pares al costat)

A la Plaça de la Vilà van posar cançons dels pets i un sortidor d’escuma. Van fer una gran festa espumosa amb el líquid que havien preparat. Va ser un gran reclam per tots els dragonets galifardeus. S’hi van rebolcar, van ballar, saltar i xarrupar l’escuma.(no és xarrupa l’escuma ni es fa pipi a la piscina, és de nens marrans)

Uns minuts després totes les nenes i nens havien recuperat la forma, ja no eren dracs. Bé, com la fórmula era una mica a la babalà tenim algun nen amb escates, alguna nena amb cua, l’altre amb una ala….
La Gina ha decidit quedar-se a Sant Esteve una temporada, enamorada a la coca de pinyons i del Maristany, es clar.

Tenir la pell verda i llefiscosa, lluny de fer-lo sentir malament, fa que es senti orgullós de la seva originalitat. Cert que, potser, per gent una mica prim mirada i tiquismiquis, aquella olor d’animal marí, de peix, vaja, no és del tot agradable, però que voleu que us digui, en Maristany s’agrada. Ell, gros, gras, poderós, amb el coll més llarg que les girafes i un caminar contundent que fa trontollar la terra des d’Olot fins a Deltebre, és tot dignitat.
La seva mare, la Matilde, va estar molt encertada al triar-li el nom, Maristany. N’està segur que cap de vosaltres té un nom tan honorable i original. Potser pensareu que Maristany seria més nom de cavaller o de senyor burgès de Barcelona. Doncs mireu, no, en Maristany és un drac desarmat, molt més pacífic que un cavaller i més just que un ric mudat de ciutat.
En Maristany ha sentit mil històries de dracs que tiren foc i mengen bestioles i gent, fins hi tot noies vestides de princesa. Collonades, en Maristany és vegà, menja tofu, enciam, cireres i va en bicicleta pel país. El bestiar de pagès li fa angunia, els humans li fan venir singlot i si van vestits de princesa, amb tuls i lluentors, molts gasos. Fora, fora ell no menja bitxos.
Us sembla un tòtil, no?, a mi també m’ho semblava fins que el vaig conèixer una mica més. Us l’imagineu amb veueta de mossèn i discurs melindro? Doncs no, té veu de tro i riu com un boig.
En Maristany és un monstre lletraferit, s’ escola a les biblioteques del país durant la nit, desconnecta l’alarma i cap a dins, es passa tota la matinada llegint, novel•la negra, poesia, contes infantils de nens gamberros i devorant la prestatgeria de novetats. No llegeix best-sellers, és molt així ell, una mica intel•lectual de pa sucat amb oli i escates. Al ser un set ciències li costa una mica fer amistats, és molt sociable però la gent té molts prejudicis, els fa por un drac amb més cultura que ells. I entre els altres dracs encara pitjor, només es diverteixen fent rots amb fum, espantant pagesos que fan caca sota un arbre, marejant a les pobres ovelles i segrestant noies pàmfiles. Ja fa dies que va decidir passar molt dels altres dracs.
Aquesta nit en Maristany ha agafat un llibre suggerent i una mica màgic, se l’ha emportat per llegir-lo sota un plataner immens. Està absort en una història amable quan percep un pessigolleig a la cua i una mirada fixa. Veu una noieta recolzada a la seva cua de fera, observant-lo amb una rialla encuriosida. No sabria dir-vos perquè, però és maca. No la vol espantar.
– Drac, què llegeixes?
En Maristany es posa vermell com una rosella i comença a tartamudejar amb la seva veu greu de monstre.
-Ets molt graciós i molt bonic
Llavors en Maristany nota que es mareja i…ja no recorda res fins que torna a obrir els ulls i es troba la cara somrient de la noia amb una rosa a la boca. Allà lluny hi ha un noi disfressat de cavaller lligat a un arbre amb un mitjó a la boca.
– Petit drac, et trobes bé?
– Si, si.
En Maristany, com a acte d’amor sense sentit, regala el llibre manllevat de la biblioteca Santa Coloma de Farners a la noia, i ella li dóna la rosa que ha robat al soca del cavaller que passava per allà.