Badava davant la finestra però no veia res, la ment flotava en una penombra grisa i espessa.

Sentia un pes que l’empenyia avall.

Intentava centrar la seva ment en buscar el primer record, quan i per què havia començat tot allò. No ho aconseguia.

Anava guarnida amb un vestit ample, sense cintura ni forma. Era un vestit d’estiu, sense mànigues que amb el temps s’havia tornat grisós. El més cridaner eren les butxaques, n’hi havia per tot el vestit, petites, grosses, tancades amb cremallera, amb botons o velcro.

Impossible saber quin va ser el punt de partida de la confecció d’aquell munt de racons.

L’Elia no havia estat mai massa alegre, ni massa xerraire ni massa….vaja, que era reservada, però tenia la cara rodona com la lluna, galtes i llavis vermells i ulls oberts com un mussol. El seu somriure tan bonic! el seu cos i el seu rostre donaven tanta pau!

No era atrevida, ni cridanera, no la convidaven als balls ni a la platja però tots buscaven el seu somriure quan cercaven consol. Amics i coneguts l’anaven a trobar per explicar-li els secrets més obscurs, els més tristos, allò que es vol ocultar o es vol oblidar. Després de cada confessió hi havia un: Mai no ho expliquis a ningú, guarda el meu secret en el lloc més amagat .

I així, en algun moment, va comença a cosir butxaques al seu vestit per guardar secrets preuats i les tancava perquè no poguessin fugir, quedaven atrapats.

Amb el pas del temps el vestit va anar perden el color, com la seva pell, cada cop més grisa i transparent com un paper de fumar. La túnica pesava i els seu cos s’anava fent petit i fonedís. No tenia gana, només menjava de tant en tant, grans d’arròs sense coure. L’Escalfor del seu cos magre havia anat desapareixent, mica en mica es gelava i es feia invisible.

Des del carrer només es veia la silueta d’un vestit tirat ple de butxaques.

En Bernat estava esgotat, ser cavaller és una feia pesada i mot ingrata. Cansa molt haver de ser valent tota l’estona. T’has d’enfrontar a dracs, lluitar i vèncer. Un cop la pobra bèstia mort, arriba un altra drac, mai s’acaben els dracs ferotges.

I després s’ha de jurar amor a princeses bledes i excessives que en realitat no estimes. Tenen somriures forçats i fan comèdia, mirant de reüll per veure si arriba un cavaller més ben plantat que el pobre Bernat, alt i ossut, un pèl encorbat i de nas prominent.

Sentia un gran avorriment de salvar noies ingrates, pobles covards i reis egoistes. Aquell matí, ajagut al llit fred, sense companyia, de cop va notar l’escalfor del sol al rostre, i com si fos una revelació va prendre una decisió: Salvar-se a ell mateix.

Va vestir-se de pagès, sense botes, ni espasa, ni capa. Va preparar un farcell per un llarg viatge i marxà, lluny, seguin el rastre de la brisa fresca.

Va caminar el dia sencer, sense pressa, sense monstres ferotges i sense dames compungides. Serenament avançava, feliç i tranquil. Aviat el vespre va vèncer al dia i en Bernat buscava on fer nit.

Als afores d’un poble hi havia una casa, petita, fosca i trista. Dubtà abans de trucar, tanta grisor el feia enrere. Finalment es decidí, picà la porta. Ningú. Va empènyer i es va obrir de bat a bat. Enfilà un llarg passadís ple de quadres petits, com retrats, penjats a les parets descolorides, s’hi va apropar, no hi havia imatges, marcs buit. Al final del passadís una cambra amb un gran finestral. Davant la finestra una butaca antiga de vellut marró, i al damunt, ben posat, un vestit ple de butxaques plenes i inflades. En Bernat passà llarga estona mirant l’estranya túnica. Sense rumiar gaire, va agafar del farcell unes tisores i com empès per una força desconeguda va desfer butxaques , botons i cremalleres. Amb pressa, com un amat amb les urgències del desig.

De les butxaques en van sortir plors, crits, xiuxiuejos, udols i pena, molta pena!

Es va esgarrifar tant! Però encara s’esverà més en sentir que hi havia un cos prenent color dins el vestit, amb un cor que mica en mica accelerava el pols: pumpumpum! PUMPUM!

Tot i l’espant s’aturà d’un cop en veure una cara rodona amb un somriure sincer i uns ulls més immensos que la lluna en ple.

L’Elia ja no té el cor glaçat, no sap quanta estona fa que dormia, només que en despertar no arrossega el pes de la tristesa i que en obrir els ulls ha topat amb un cavaller valent de mirada infinita que li ha escalfat l’ànima.