Són les sis

No hi ha opcions, només hi ha una sortida.

La sensació desagradable de milers de vidres cantelluts i minúsculs clavant-se a la pell, prima, humida i grisenca, sense travessar-la només punxant. Això és el fred, detesto tenir fred. Els matins de l’Hivern són fotuts, falta claror i sobra gelor.  Diguem que no sóc una ànima alegre i el mal temps m’enfonsa en un no faig, no en tinc ganes, m’odio perquè no faig res. No em vull llevar, per què ho hauria de fer? No m’agrada el que veig, ni el que sento, ni el que sóc. A més, tinc fred, ja ho havia dit, i no ho puc sofrir.

Però si no m’alço a dos quarts de sis, no ho farà ningú. A les sis he de tocar les campanes i redreçar l’hora del rellotge de la torre, que amb la gelor de les nits d’hivern es va endarrerint.

Fins que no les faig sonar: Dong, dong, dong, dong, dong, dong, el forner no s’aixeca, el gall no canta, el marit de la Maria, que figura que es vigilant de nit, no surt del llit de la Mercè que té un home mariner que fa dos anys que no torna a casa i la Paquita i la Teresa no obren el cafè i escalfen la cafetera.

Només tinc una opció, llevar-me. Amb recança, amb tristesa i sobretot amb molt de fred i molta nit a sobre.

I toquen i tot es posa a funcionar. Darrerament, per això, hi ha queixes, que si les campanades de les sis sembla que toquin a morts, que el sol està mandrós i tenim boira, i vés que no sigui aquesta parsimònia i pena. Només faltava això!

Alguna vegada he tingut la temptació de posar-me l’abric llarg damunt el pijama, però la poca esma que em queda no m’ho ha permès. Això sí, només llevar-me em dutxo amb aigua ben calenta i després m’abrigo molt, i m’és incòmode, em costa abaixar els braços del manyoc de mànigues sota les aixelles. Quina merda de temps. Per postres, ara plou, només em faltava el paraigua.

En baixar del campanar ja no plou, però hi ha una boira densa i espessa com la xocolata de l’avia Carme. Camino de pressa, La Teresa i la Paquita ja deuen tenir la cafetera a punt. És el millor del dia, l’esmorzar al cafè amb aquelles dues dones. Cada dia em fan un suc de taronja, una torrada i un cafè. Ja no menjo res més fins a mitja tarda. La vorera és molla i plena de fulles esgrogueïdes. Camino de pressa somniant en l’escalfor del cafè i, sento un crec, catacrac sota els meus peus. Angunia, no suporto trepitjar cargols, pobre bèstia. No miro a terra, segur que era un cargol.

Arribo al cafè amb la cara molla d’humitat i de llàgrimes. La Teresa i la Paquita es miren amoïnades. La Teresa s’atansa, empren les mans i després m’eixuga les llàgrimes.

-Nora, has de parar, cada hivern és pitjor, prou. Aquest any no t’has refet ni amb el bon temps.

-He mort un cargol i estic esgarrifada, m’ha quedat elssoroll d’esmicolat a dins del cap.

La Paquita seu a la taula amb una safata plena de fruita, una truita i una tassa amb una infusió fumejant.

-Avui canviarem el menú, has d’agafar forces.

-No! Jo vull el meu esmorzar de cada dia, si canvio, quisap que pot passar.

-Per una vegada, fes-me cas, Nora, menja i veu el que etporto.

Com em queda poca esma i gens de determinació, li faig cas. La infusió és amargant, com el cor d’una carxofa o de l’última ametlla del pot. Penso en tota aquella gent que enyoro i mai no han existit. Malgrat que em disgusta aquell gust, la bec, és calenta.

M’agafa son i la Teresa m’acompanya al sofà del pis de sobre, on tenen casa seva. Em tapen i dormo. Tinc somnis reals, sóc més jove, somric, soc a una platja a mitja tarda i fa calor, la sorra és calenta i hi enterro els peus. Respiro l’olor marina i sento una sensació de benestar desconeguda. No em vull despertar. Ara, al somni, és vespre i passejo per una vorera deserta. Crec, crec. Al somni sento el mateix cruixit que el de la closca del cargol, miro, he trepitjat un cacauet, amb closca. No és un cargol, és un cacauet!

M’he despertat amb escalfor al cor i les galtes, somric, em sento més lleugera, com si hagués deixat un pes feixuc en alguna lloc. La boira ha escampat i pel finestral entra una claror de sol groga i calenta.

Baixo corrents cap al cafè, miro a la Teresa:

-No era un cargol, només era un cacauet.

La Lola

Lola, truca a en Baldiri! Desperta, sembles tonta, truca a en Baldiri i pregunta-li , pregunta-li com va morir ta mare!

He vist la seva fesomia arrugada, de pell de pergamí,  plena de plecs tan dignes com profunds i els ulls gris clar, com els d’un rèptil. Era molt a prop meu, li he olorat l’alè d’ametlles torrades i mistela.

La qüestió, la iaia m’ha cridat dins d’un somni, i des del més enllà, i jo m’he despertat amarada de suor a les 5 del matí amb la pressa per trucar l’oncle Baldiri.

Fa mesos que no dormo gens bé, i quan no dorms com cal, res va a l’hora. Tanmateix, encara em passen coses més tremendes i que em donen molt mal viure.

Tot va començar després de la festa major, la vigília de Sant Maximilià de Kolbe, vam sopar, vam fer unes tandes de Sant Hilaris (som ateus que venerem amb devoció alguns sants), la nit es va enredar i vaig acabar dormint al llit dels avis d’en Romeu, que eren amb l’INSERSO a Benidorm. Era un llit vell, una relíquia, molt alt, potser s’aixecava un metre sobre el terra. En una volta de ressaca vaig caure i em vaig quedar inconscient.  En Romeu, el meu veí i llavors amic, diu que van ser segons.

Des d’aquell dia tot va de tort. Tinc mal sons. Somio amb coses angoixants, començo a preparar els canelons i no me’n surto, per postres, els convidats no es presenten o somio que faig zumba  a la plaça del poble amb malles d’estampat felí, que estic refredada i la meva mare, Déu l’hagi perdonada, opina que un bon remei seria enterrar-me viva. Quan em desperto tinc sorra a la boca o porto malles de guepard com si vingués de ballar o tinc un desgavell a la cuina brutal, amb plaques de caneló enganxades al sostre. El Romeu no em parla, m’esquiva. El meu gat ha fugit de casa i tinc una veïna que m’espia.

El més preocupant és el cansament i estar tot el dia amoïnada pel què passarà avui. Fa un temps que al metro, un noi malnodrit amb el nas llarg i profundes ulleres, em dóna conversa com si fóssim amics de fa anys. Gesticula mentre parla fluix i molt a prop, mou les mans i els dits lentament per acabar de donar significat al que diu. És geperut i arrossega les esses. Voldria engegar-lo a dida, però em sap greu, no el veig molt centrat.  Avui m’ha preguntat quina medicació prenc. Crec que em confon amb algú altre.

En arribar a casa m’he trobat la banyera plena d’aigua i de peixos d’aquells de color carbassa. Al lavabo sura el vapor i al mirall entelat posa: Lola, que n’ets de burra i es reflecteix la meva imatge que em somriu però no sóc jo, és la noia que m’espia. Les finestres són obertes i una garsa es mira els peixos amb delit des de l’ampit de la finestra. Em fan fàstic els ocells, tot ploma i a sota, aire i uns ossets menuts i prims, penso en els dits del noi del metro, són com els ossos dels ocells. Els lliris han desaparegut dels testos del balcó i ara són plens d’àloe vera i de ruda.

Tinc reunió de veïns i condemnen fermament els actes vandàlics soferts pel jardí comunitari, en especial al gamberro que ha robat els peixos de la font del pati. Tinc mal de cap. En Romeu em mira des de l’altra punta, amb cara de malfiat mentre es toca la gola amb angoixa, s’ofega. La noia espia, seu darrera d’ell i també s’acaricia el coll i somriu. S’assembla a mi, però jo sóc més alta i tinc les cames més llargues. El president de la comunitat es queixa de lumbàlgia i diu que és culpa de qui li ha pres la ruda del pati.

 Tanco els ulls i en obrir-los torno a ser a casa, a les 5 de la matinada, amb el telèfon davant. No puc trucar a l’oncle Baldiri a les 5 del matí. Ara, que si l’àvia, des de l’altre món m’ha dit que ell té respostes, potser que ho hauria de fer.

 L’oncle Baldiri té 93 anys, pot morir en qualsevol moment, és vell, té tots els números. També seria mala sort que traspasses en aquest precís instant. I si el truco i el mato jo de l’ensurt? Faré puntes de coixí fins a les 8 del matí i l’aniré a veure.

En Baldiri esmorza cada matí, hivern i estiu, a la terrassa que fa xamfrà del bar alegria, a Urgell amb Gran Via. Menja torrades amb all i vi ranci servit en un got de tallat. En Baldiri és un senyor de Barcelona, de color sèpia, poc simpàtic i una mica garrepa.

En veure’m tan aviat m’ha dit.

–        Avui no és dijous, no toca que et convidi.

S’ha gratat el sota barba, ha remugat i mirant-me m’ha dit

–        Ah, ja sé perquè vens, tens la pregunta. Mira que ets tòtila i n’has tardat de temps.

–        Oncle, que li va passar a la mare?

Fa un rotet amb flaire d’all i vi, es treu les ulleres i es frega els ulls. Busca donar un to solemne a la història.

–        Ta mare, era bona mossa, però va agafar el mal de son pare, mon germà Reixac.

Sospira profundament. I continua.

–        Quan tenia més o menys la teva edat va començar a desvariar i fer coses estranyes. Va anar de metge en metge fins que va petar a Sant Boi on un doctor vell i encorbat li va diagnosticar un trastorn de la personalitat. Sí, hi havia dues Dolors i no es coneixien entre si, i això que ocupaven al mateix cos.

Tremolo i suo, però el tiet segueix, aliè al meu estat.

–        Fa 25 anys la medicació no tenia massa èxit i la teva pobre mare no va poder aguantar aquell desconcert i es va llençar pel cel obert del pis del Carrer Viladomat. Era ple de cordes per estendre la roba que la van anar parant mentre anava baixant i fent petits rebots. En la caiguda, en arribar al tercer pis, ja no hi havia cordes, els primers pioners de l’assecadora, i va pensar que ho aconseguiria- matar-se, clar. Però no, els del principal hi tenien un llit elàstic pels nens i ta mare només es va fer un nyanyo.

Para una estona per mossegar la torrada i em ve la bafarada d’all. Tinc nàusees.

–        Després d’allò ton pare us va portar al poble, a prendre les aigües. Per bona fortuna allà hi havia un psiquiatre francès retirat que la va tractar amb força èxit.

–        Llavors? De què va morir?

–        Ai, sí, que has vingut per això, oi? Doncs 6 mesos més tard, en dijous gras, es va ennuegar amb la pell de la botifarra d’ou. Ai, el destí, tan jove! Es veu que tenia amígdales hipertròfiques, gegants, i la pell se li va enganxar. Va morir d’asfíxia. He cregut que havies de saber-ho. Això de la hipertròfia a les amígdales és hereditari, vés que t’ho miri el metge.

Tinc la mirada fixada al diari plegat de damunt la taula, en un anunci “Centre psiquiàtric de l’eixample: trastorns de la personalitat”. Aixeco la vista i, des de la vorera del davant, em mira la noia que és igual que jo però no tan simpàtica i em pica l’ullet.

L’oncle s’aixeca per pagar i parlar amb el cambrer, aprofito i em poso el diari dins la bossa.