No hi ha opcions, només hi ha una sortida.
La sensació desagradable de milers de vidres cantelluts i minúsculs clavant-se a la pell, prima, humida i grisenca, sense travessar-la només punxant. Això és el fred, detesto tenir fred. Els matins de l’Hivern són fotuts, falta claror i sobra gelor. Diguem que no sóc una ànima alegre i el mal temps m’enfonsa en un no faig, no en tinc ganes, m’odio perquè no faig res. No em vull llevar, per què ho hauria de fer? No m’agrada el que veig, ni el que sento, ni el que sóc. A més, tinc fred, ja ho havia dit, i no ho puc sofrir.
Però si no m’alço a dos quarts de sis, no ho farà ningú. A les sis he de tocar les campanes i redreçar l’hora del rellotge de la torre, que amb la gelor de les nits d’hivern es va endarrerint.
Fins que no les faig sonar: Dong, dong, dong, dong, dong, dong, el forner no s’aixeca, el gall no canta, el marit de la Maria, que figura que es vigilant de nit, no surt del llit de la Mercè que té un home mariner que fa dos anys que no torna a casa i la Paquita i la Teresa no obren el cafè i escalfen la cafetera.
Només tinc una opció, llevar-me. Amb recança, amb tristesa i sobretot amb molt de fred i molta nit a sobre.
I toquen i tot es posa a funcionar. Darrerament, per això, hi ha queixes, que si les campanades de les sis sembla que toquin a morts, que el sol està mandrós i tenim boira, i vés que no sigui aquesta parsimònia i pena. Només faltava això!
Alguna vegada he tingut la temptació de posar-me l’abric llarg damunt el pijama, però la poca esma que em queda no m’ho ha permès. Això sí, només llevar-me em dutxo amb aigua ben calenta i després m’abrigo molt, i m’és incòmode, em costa abaixar els braços del manyoc de mànigues sota les aixelles. Quina merda de temps. Per postres, ara plou, només em faltava el paraigua.
En baixar del campanar ja no plou, però hi ha una boira densa i espessa com la xocolata de l’avia Carme. Camino de pressa, La Teresa i la Paquita ja deuen tenir la cafetera a punt. És el millor del dia, l’esmorzar al cafè amb aquelles dues dones. Cada dia em fan un suc de taronja, una torrada i un cafè. Ja no menjo res més fins a mitja tarda. La vorera és molla i plena de fulles esgrogueïdes. Camino de pressa somniant en l’escalfor del cafè i, sento un crec, catacrac sota els meus peus. Angunia, no suporto trepitjar cargols, pobre bèstia. No miro a terra, segur que era un cargol.
Arribo al cafè amb la cara molla d’humitat i de llàgrimes. La Teresa i la Paquita es miren amoïnades. La Teresa s’atansa, empren les mans i després m’eixuga les llàgrimes.
-Nora, has de parar, cada hivern és pitjor, prou. Aquest any no t’has refet ni amb el bon temps.
-He mort un cargol i estic esgarrifada, m’ha quedat elssoroll d’esmicolat a dins del cap.
La Paquita seu a la taula amb una safata plena de fruita, una truita i una tassa amb una infusió fumejant.
-Avui canviarem el menú, has d’agafar forces.
-No! Jo vull el meu esmorzar de cada dia, si canvio, quisap que pot passar.
-Per una vegada, fes-me cas, Nora, menja i veu el que etporto.
Com em queda poca esma i gens de determinació, li faig cas. La infusió és amargant, com el cor d’una carxofa o de l’última ametlla del pot. Penso en tota aquella gent que enyoro i mai no han existit. Malgrat que em disgusta aquell gust, la bec, és calenta.
M’agafa son i la Teresa m’acompanya al sofà del pis de sobre, on tenen casa seva. Em tapen i dormo. Tinc somnis reals, sóc més jove, somric, soc a una platja a mitja tarda i fa calor, la sorra és calenta i hi enterro els peus. Respiro l’olor marina i sento una sensació de benestar desconeguda. No em vull despertar. Ara, al somni, és vespre i passejo per una vorera deserta. Crec, crec. Al somni sento el mateix cruixit que el de la closca del cargol, miro, he trepitjat un cacauet, amb closca. No és un cargol, és un cacauet!
M’he despertat amb escalfor al cor i les galtes, somric, em sento més lleugera, com si hagués deixat un pes feixuc en alguna lloc. La boira ha escampat i pel finestral entra una claror de sol groga i calenta.
Baixo corrents cap al cafè, miro a la Teresa:
-No era un cargol, només era un cacauet.
el racó de les maleses 