Un dels majors plaers Caterinaires és, de bon matí, caminant cap a la feina, deixar-se portar per la flaire de cafè i entrar allà on et dugui l’aroma, si és el bar español, típic llardós amb un cambrer entranyable i un croissant de forn una mica llardoset,- molt millor que una merda d’aquestes congelades d’àrea de servei- i un cafè de ressuscitar Tutankamon, guai i autèntic, o la grangeta de l’any de la picor que fa olor de mantega, perfecte. Cada cop més, per això, l’aroma també et pot portar a un trunyu de modernets amb cafè aigualit i croissant envasat al buit i arruïnar-te el dia, econòmicament i anímicament, perquè el cambrer o cambrera et mira amb la superioritat moral aquella dels joves o que es pensen eternament joves, que tot ho saben i treballen de cambrer per culpa de inútils com tu, hortera, eclèctica, que els hi has pres el lloc de feina, i t’odien, i et posen el dit al cafè quan no mires. Cal identificar-los abans d’entrar.

Aquell bonic dia d’estiu havia de ser un gran dia, així ho va decidir la Caterina, res ho espatllaria, no ho permetria. Es va guarnir amb un deliciós i vaporós vestit que li esqueia la mar de bé, es trobava guapa. Somreia pel carrer i caminava amb el coll estirat, alegre i contenta.
Volia esmorzar al bar del Quim, feia temps que no hi anava i enyorava els croissants flonjos i una mica panarres. Va arribar al davant de la porta i el bar del Quim ja no hi era. Tatxan! era una mena de laboratori on esmorzar, amb el bonic i original nom de “Breakfast at Tiffany’s”. El local no s’avenia gaire amb el nom, sinó fos per una gran fotografia en blanc i negre, que segur que no heu vist mai, de l’Audrey Hepburn fumant. La resta era com un quiròfan, higiènic i minimalista però que hi pots agafar una pneumònia vírica i mortal.
El cambrer prim com una anxova, de pentinat impossible i cara de fàstic permanent no va dir hola, ni què vols, ni res, només feia anar el cap amb moviments petits i curts sense ordre. La Caterina va pensar que era mut o idiota, el noi es va limitar a prendre nota. Va demanar un cafè amb gel i un croissant i li va portar un cafè amb llet i un gofre de xocolata.
La Caterina hagués pogut beure el cafè amb llet, total, era al matí, però un gofre? Allò era una ofensa personal, al seu gust, a la seva salut i al món civilitzat.
– Perdó, jo no t’he demanat això.
– Breakfast del dia Señora- Va dir el paio amb un accent irreconeixible, sense mirar-la i amb la ganyota de, “ostia qué coñazo de vida tratar con inframentales y aldeanos”.

La Caterina va pensar . No m’ha entès. Sí, és idiota i va somriure, es va estirar el vestit, va posar mirada de“no estic ben bé en aquest món”, i va fer de clienta de bar que fa teràpia amb el barman, cridant i en castellà, com els avis quan parlen amb estrangers:
– Ui, qué bonito día, eh! ? estoy tan contenta! Hoy el médico me ha dicho que ya puedo dejar la medicación para mi disfunción de la personalidad, aunque los gofres me alteran los nervios. -I mentre ho deia clavava la forquilla al tovalló de manera compulsiva i la regirava fins a fer un forat a la roba.
L’home palillo vestit com el nen de cinema paradiso va fer un pas enrere i va alçar, encara més, la part dreta del llavi superior i amb veu aguda va cridar: Amandaaaaa!
L’Amanda va sortir de darrere el taulell, era una barreja entre la reina madre i Betty la fea, d’uns 45 anys però amb l’esperit i els mitjons de les adolescents que fan 2on d’ESO a les Carmelites.
Si l’ escuradents era curt, l’Amanda era un portento. Fotia la mateixa cara de basarda que ell però entornava el cap a l’altre costat, potser eren una mica curts de visió i provaven d’enfocar.
La Caterina, amb un enorme somriure es va mirar a la guiri estràbica i li va dir:
– Oh Amanda, my dear! Me encanta tu clínica dental! Pero es muy, muy raro que el Doctor sirva gofres, contienen mucho azúcar y no es bueno para mí dentadura, ni pel teu cul, reina.

En poca estona la Caterina estupenda havia esmorzat de franc un croissant i un cafè amb gel.

Veieu com era un gran dia!