Com una enrampada, sentia com si una serp freda li llisqués per l’espinada, s’esgarrifava, alhora que experimentava un plaer estrany i un alleugeriment nou. No era capaç d’alçar el cap i somriure, però en tenia tantes ganes. Volia que marxessin tots, deixar de fingir, obrir balcons i finestres, encendre la maleïda estufa de llenya per última vegada i cremar la roba del mort. Sí, del mort, ara ja no calia ni dir el seu nom. Maleït, maleït ell i la seva bogeria, i tot l’infern, que és on probablement havia anat a parar.
Però ara calia fingir, fer de vídua afligida i afectada. En llevar-se havia pelat cebes, s’havia posat maquillatge molt clar i amb destresa i un llapis d’ulls, que havia guardat d’amagat, s’havia pintat unes ulleres fantàstiques, fosques i sòrdides. Anava tota de dol, de dalt baix, i el cabell recollit en un monyo que li donava un aire trist però solemne.

Havia d’assumir la seva part de responsabilitat, ella s’hi va casar, n’havia estat enamorada. Com no ho havia vist abans. Els amics la van avisar, però ella l’excusava, – Només és una mica gelós, està enamorat, m’estima. Vés quin mal hi ha?

El mal hi era, ell era el mal, el menyspreu constant, els crits i la por. Li va omplir l’ànima i el ventre d’odi. Com els fills no arribaven la cosa va empitjorar. Li va passar pel cap matar-se, sentia que vivia dins una gàbia on només ella veia els barrots, el món no en sabia res. Havien anat a viure lluny i havia perdut els amics i la família.

Sort que mai es va adonar que ella s’havia tornat a enamorar, o almenys ella volia imaginar que s’havia enamorat. El mort mai ho va sospitar, menystenia a tothom, ell era poderós, “un gran home”, com li havia de passar pel cap que aquell noi introvertit, esprimatxat i pollós que feia classes de música a la bleda de la seva dona tingués cap interés.

En realitat mai no va acabar de passar res. Només dits que es fregaven distrets al teclat, somriures sense paraules, frases inacabades i mirades esquives.

A ella, la pau i tendresa del professor de piano la feia viure. Imaginava que desapareixien junts, lluny, que mai ningú els trobava, fabulava tantes coses i alhora tenia tanta por.

El terror i les amenaces li van impregnar cada centímetre del seu cos, i ara, que el seu marit havia mort, encara les tenia dins. I si no era mort de veritat, i si tornava?

L’havia vist morir, demanant ajuda des de dins la piscina, ella no va fer res, va dir que anava a trucar a urgències però no ho va fer, fingia, no va trucar fins que no va veure el cos al fons, sota l’aigua molta estona.

Els homes poderosos arriben tard a casa, tenen feina, amb sort potser ja han passat per un altre llit i no emprenyen. Ella sabia que aquell dia no arribaria tan tard, feia molta calor, per distreure’l va cuinar un rostit deliciós, màgic, que només algunes famílies del Montseny en tenen la recepta, un ànec amb salsafins. El salsafí és delicat, pots obtenir una joia o un verí, només cal saber-lo utilitzar. Aquell dia va cuinar la mateixa recepta que el besavi Dalmau havia preparat quan els soldats es van presentar al mas per endur-se als seus fills a la guerra. Els nois no van anar enlloc aquell jorn, però acabada la guerra, aquell acte de bruixeria va condemnar tota la família a l’exili.

Ella, no deia mai el nom de ningú, també tenia por, per si en dir un nom, ell, el mort pensava quelcom, i ara no deia el nom del mort per por de que ressuscités. Ella no hi creia en fantasmes, però hi ha maldats sense límits.

Aquella nit, el pre-mort, va entrar a casa fent soroll, com una bèstia enfurismada, deixant l’americana i el maletí de qualsevol manera. La va cridar, com qui crida a un esclau.

Ella, va aparèixer senzilla, sense maquillar, ell li tenia prohibit, amb el davantal i la cassola a les mans.

La flaire dels salafins i la picada amb ametlles i xocolata el va amansir d’una manera inesperada.

Va seure al cap de taula, ella li va servir el rostit acompanyat d’un Champagne fred, molt fred. Ella, mentrestant, es va quedar dreta, com una minyona, com el que era, la seva minyona. L’home, encara viu, menjava amb desfici, sucava pa i bevia, bevia sense parar. La mirava de tant en tant i li deia:

-Avui et fotre un fill, avui sí que serviràs per alguna cosa.

Ella temia que el tip no el deixes adormit, odiava que aquella mena d’animal prehistòric la toqués.

Sentia un fàstic profund mirant-lo menjar, amb la barbeta oliosa i aquell soroll de garrí quan engolia.

Acabat el sopar l’home estava molt tip i acalorat, li regalima la suor per tot el cos i sense dir res es va despullar.

Ella estava petrificada, atemorida, esperant que s’abraonés a sobre seu. Però la bèstia es va tirar a l’aigua fresca de la piscina un vespre d’agost i ja no en va sortir. Des de dins l’aigua la va cridar.

-Tu, Maria, mala puta, tros de meuca, ajuda’m a sortir que no em trobo bé.

I ella, d’uns metres enllà no es va moure, es va quedar glaçada i sense voler, se li va escapar un somriure pèrfid i va tenir por que ell li hagués encomanat la maldat. Ell no parava de cridar, gemegar i insultar amb la veu entretallada mentre s’ofegava.

Ella, va agafar el telèfon i va dir, tranquil•la i assossegada.

-No pateixis, truco al 061.

Es va girar una mica i a l’altre cantó del fil es va sentir una veu greu i tendre alhora. Ella va dir:

-Diria que m’agrades, el porc es mor i la por també.

Es va girar i el va veure, amb els ulls blau clar, com de serp, oberts, allà sota, entre el verd marí de la piscina que havia fet construir a un arquitecte italià molt imbècil.

Va seure, amb els peus dins l’aigua i va esperar, potser quinze minuts, potser mitja hora i llavors, va fer la millor interpretació de la seva vida, que mai abans no hagués estat capaç d’imaginar que faria.

En un mar de llàgrimes i dolor va trucar a urgències. Hora de la mort: 23 hores / causa de la mort: aturada cardiorespiratòria provocada per un tall de digestió.

Tots havien passat per allà, el President, la dona del President, secretaris, empresaris, amants, suposats amics, família, tots tan falsament afligits com ella. Mentre, ella, plegava roba, tristíssima, fingint el dolor d’una manera tan real que ningú podia dubtar, quan en realitat només esperava que fotessin el camp.

En quedar-se sola, llavors sí, va encendre l’estufa de llenya, a ple mes d’agost i va cremar la roba, va llençar aquell perfum espantós pel vàter i va posar totes les seves rampoines en caixes i les va llençar al contenidor.

Per un moment va pensar en com fer desaparèixer l’anell de casada, però va decidir ser pràctica i vendre’l.

En acabat, amb tot endreçat, va tornar a la cuina i va fer la recepta de salsafins de la besàvia Maria que la va cuinar nou vegades a la seva vida, una va fer coure massa el tubercle. Va tenir set fills i dues filles, un dels nens només va viure nou dies.

A l’hora de la lliçó de piano va arribar ell, fugisser de mirada però amb una rialla discreta i amagada. El va convidar a sopar, va menjar els salsafins a poc a poc, assaborint, com si escoltés una melodia que l’hagués deixat encantat. Ella, seia al costat i menjava al mateix ritme.

La nit va ser dolça i mandrosa, generosa de carícies, gemecs i tendreses.