No sap què li va passar, però va succeir, es va enamorar d’un home trist. De moment, és el més greu que li ha passat mai a la Caterina.

Tot era com sempre, anava, venia, tornava, però una nit d’hivern, en Bernat li va presentar al seu amic Agustí. L’amic que havia marxat a fer un Erasmus a Copenhaguen i s’hi havia quedat, ara feia uns mesos, després de la mort del seu pare, havia tornat.

Va ser un xoc químic instantani només aturat per la timidesa malaltissa i oscil·lant del noi.

La Caterina ho hauria d’haver vist, la seva mirada parlava, era cansada i tenia un tel als ulls com els d’un avi que s’ha quedat sol i no sap què espera, o no hi vol pensar. Però el posat, la manera de moure’s, un somriure discret i que cony, era un home guapo, van fer que a la Caterina se li esborres una mica la raó i va perdre la presa de terra. A partir de la nit que els va presentar en Bernat, es van veure i parlar, realment era un emetre paraules sense explicar massa en dins, ni massa lluny. Era biòleg i havia marxat rere balenes i havia tornat per la família i la mort del pare.

No hi havia alegria, ni tan sols il·lusió, hi havia un desig creixent a força de trobades on no hi passava res.

El darrer dissabte de març va fer un dia preciós de primavera, amb un sol que escalfava sense cremar i una brisa fina. Al capvespre, però, la temperatura va caure i es va girar un vent del nord gelat. La Caterina portava roba lleugera, li faltaven mànigues, tenia fred. L’Agustí li va deixar el seu jersei. Van beure un vi que no era dolent però tampoc era bo, van parlar de catxalots i del desglaç de l’àrtic, van anar a casa d’ell i van fer l’amor.

La Caterina volia obrir els ulls, però li costava, les parpelles pesaven i tenia els ulls enganxats. Sentia el seu cos nu sota uns llençols estranys i usats, un cansament desconegut la tenia atrapada. Quan va aconseguir obrir les parpelles,va captar unes quantes imatges borroses a la penombra. Una cambra llòbrega, com l’habitació de l’àvia Concepció, amb paper de sanefes verticals, un sostre alt i una làmpada de llàgrimes. Fotos en blanc i negre dins marcs de fusta amb motllures, de gent que feia 100 anys feien l’amor al mateix llit. Surava un aire dens, rònec amb olor de resclosit. Hi havia una mena de tocador ple d’ampolletes menudes de perfum d’abans de la guerra i una guineu dissecada que la mirava fixament, com amenaçant-la. La música de fons era una cisterna que perdia aigua i veus llunyanes que ressonaven a un cel obert contigu.

La Caterina va imaginar un piròman, ansiós, desitjant de trobar un bosc sec i espès i tirar-hi una flama, una arbreda que crema ràpid i finalment, desolació, silenci i una immensa decepció. Va sentir el seu cos i la seva ànima devastats per una tristesa fosca i oliosa que se li havia enganxat al paladar. Tot allò que els seus ulls veien només era decadència.

Quan va poder sortir del llit es va vestir amb la presa de qui fuig de la desgràcia, en passar per davant de la cuina, va veure la finestra oberta de bat a bat i la pica bruta plena de coloms bevent aigua tèrbola. Va córrer cap a la porta, la va tancar amb força i ràbia.

Durant dies va arrossegar una tristesa enganxada a dins, espessa i negra com el quitrà. Semblava talment que li haguessin pres l’alegria de viure. Estava irreconeixible, la gent que l’estima estaven amoïnats, no sabien què fer per animar-la.

Va passejar pel sol, es va banyar a l’aigua gelada i salada del mar, va prendre aigües del mal estrany, la van guarir de mal d’enyor i fins i tot, la mare, que té poca memòria, la va recuperar per fer bunyols amb matafaluga i coriandre.

Amb tants esforços per part de tothom i de mica en mica es va anar deslliurant de la tristor i no sap com el dia de Sant Jordi tot el nus es va acabar desfent. Passejava, va passar per la plaça de Sant Just i Pastor i un noi descarat la va cridar i li va dir, – Ep, mossa, hi ha un concert magnífic aquí dins, no t’ho perdràs, oi?

Pensant que l’estava estafant, va pagar 5 euros d’entrada i va seure a la segona filera lateral.

Primer va aparèixer un cor, després músics, i tres solistes, un contratenor, un tenor i un baix.

Des de el moment que el director va moure la batuta se li van eriçar tots els capil·lars de la pell. El contratenor i el violoncel la bressolaven a un paradís dolç i la veu fosca i profunda del baix, acompanyada de l’orgue, la transportaven a un imaginari antic i desconegut però ple d’emocions.

Va mirar fixament al noi de la veu fosca, tenia un gest seriós, com li reclamava el paper. Rondava els 30, potser més i la meitat del seu rostre eren uns ulls vius, tan foscos com la seva veu. Lluïa una boca grossa i una barba arreglada. Un pollós com els que li havien agradat sempre a la Caterina abans de l’amor amb l’home trist i sense barba.

En acabar el concert, entre els aplaudiments insistents i agraïts per la bellesa de la música, el noi amb veu de baix va abandonar el gest greu i va somriure franc, mostrant una filera blanca i endreçada de dents, va mirar la Caterina i li va picar l’ullet.

Van badar per Barcelona. Ell li va dir que es deia Marçal, ella es va penjar del seu braç com si fos una nena. En Marçal, amb aquella veu de gegant, li va explicar que a casa tots eren músics o cantats, que el seu oncle Mateu havia estat el més gran violoncel·lista de l’illa de Mallorca i que el dia del seu enterro va ressuscitar durant uns minuts de la indignació que li va provocar que el violoncel·lista, i deixeble seu, que tocava, desafinés en el quintet en do major de Schubert. El va esbroncar, va acabar la peça, i va tornar al taüt.

La Caterina reia, reia molt, sonorament i es divertia, llavors, es van trobar de cara. Davant seu, l’home trist, agafat de la mà d’ una noia bonica com una nina de porcellana i amb uns ulls com dues marines, enfonsats en unes bosses negres on s’hi amagava tristesa i potser por. La nina tenia una panxa molt grossa per un esquelet tan magre, estava embarassada. Es van saludar, i la Caterina va saber que era allò que havia sentit, compassió i no pas amor. I va tornar a sentir-ho, però per la noia i la criatura que portava al ventre, podrien sobreviure entre tanta pena?

En passar de llarg la Caterina es va arrambar amb força al cos del Marçal i va sentir, alhora, alleujament i alegria per no ser aquella noia i una llàstima infinita per ella.

L’endemà era diumenge i va obrir els ulls a una habitació clara, plena de llum i olor de cafè, torrades i sol. Al fons sentia una música alegre i una veu greu que taral·lejava mentre espremia taronges.