El dia fatídic, el de la desgràcia, va coincidir, sarcàsticament, amb una diada preciosa com la de Sant Jordi.  De fet vivien uns dies perfectes, en la seva illa de seguretat, pau i diversió. 

L’àvia Carme havia replegat tota la canalla de la família i se l’havia endut a Can Folgueroles, la casa pairal que la família conservava al poble. Era una casa gran, amb espais amplis i finestrals perquè la claror del sol arribes a tots els racons. La porta d’entrada estava emmarcada en un arc de mig punt amb una clau de volta on s’hi llegia, 1803. Al costat, a la façana, una font publica de bomba on les criatures es remullaven i refrescaven vestits i ànimes.

En Dalmau era el més menut, tenia uns 5 o 6 anys. Decidit, valent, peculiar deien alguns adults que l’estimaven. La Duna tenia un any més, menuda com un ocell, vergonyosa i poruga, molt fonedissa. I en Joan, el gran, 8 anys, volia ser músic o ballarí, deixar-se una barba llarga com la del tiet Magí i viure sempre amb l’àvia i els cosins.

Can Folgueroles era alegria, era llibertat, es podia fer de tot, excepte mirar la televisió i barallar-se.  Et podies embrutir, fer soroll, disfressar-te, ballar, cantar, posar el cap sota la font, dormir tots al mateix llit i menjar xocolata negra a tot hora, l’àvia deia que era boníssima per la memòria. Corrien descalços, amb la cara bruta i les mans enfangades i ningú els renyava, era un temps meravellós.

El dia de Sant Jordi va lluir assolellat, amb olors noves de flors i aire tebi. Els va despertar el traginar de la cuina, olor de cafè, canyella, anís i pa torrat. Feien veure que eren grans i l’àvia els servia xicoira en tassetes de cafè i hi sucaven galetes fins deixar una mena de pasta marró al cul de la tassa que escuraven amb una cullera de cafè.

L’àvia havia preparat una història genial per a cada un d’ells i una disfressa. En Dalmau va voler ser la princesa peti qui peti. La Duna va voler ser una dragona invisible i en Joan volia ser el músic i narrador de la llegenda, així que l’àvia es va haver de guarnir de Sant Jordi. I amb aquesta fila van anar a voltar pel poble. Els somiadors els van felicitar i els imbècils els van criticar, res de nou.

Mentre l’àvia passava el canet a la plaça amb altres dones, una colla de xicots reien del Dalmau vestit de princesa i ell els va fer llengotes i en Joan que no parava de ballar, com en un vals imaginari, es va aturar de cop i els va ensenyar el cul.

Els nois del poble es van fer els ofesos i els van empaitar, mentre els tiraven pedres i els insultaven, tots tres es van refugiar dins l’església i amb les corredisses van trepitjar la capa de l’escultura de Sant Jordi, que en honor al seu dia, estava a un lloc visible i principal. La figura pesada i mastodòntica es va balancejar, va vibrar i finalment es va tombar aixafant el cos prim del pobre Joan.

En Joan es va passar molt de temps a l’hospital. En Dalmau i la Duna només el podien visitar molt de tant en tant, el trobaven a faltar. Tampoc els van permetre tornar a quedar-se amb l’àvia llargues temporades. Es va acabar la llibertat.

El dia que va obrir els ulls plovia a Barcelona, recorda l’habitació blanca, molt blanca i el cel plomós. Sentia un intens i profund mal de cap. Va veure la cara dolça i amoïnada de la mare mentre la tieta li acaronava els cabells, i uns ulls rodons i grossos com botons gegants que el miraven d’amagat, era la Duna. Li va passar una mica el mal de cap.

En Joan es va anar recuperant, o això deien. Però ell no ho veia. Havia perdut el ritme, no podia ballar, i no entenia les cançons, això era el pitjor que li podia passar. Els metges van dir que el fort cop al cap li havia afectat al sentit del ritme, però el que no s’explicaven es que conserves un perfecte equilibri.

Així que, passat el dol per la pèrdua del ritme va començar a buscar una manera d’il·lusionar-se. Rellegint les històries que li escrivia l’àvia ho va trobar!  Funambulisme! Arribaria a ser el més gran equilibrista que mai a vist ningú.

En Dalmau, en honor al seu cosí  i en amor a ell mateix es va convertí en un excel·lent ballarí. La Duna volia tocar el piano però li feia vergonya tocar davant de gent, i si s’equivocava? I si li queia la tapa del piano damunt les mans, mira en Joan, li va caure Sant Jordi a sobre. La Duna va anar a treballar al mercat de Sant  Antoni, a la parada de carn de la família. Ella no menjava carn, li feien angunia les fibres cuites donant voltes dins la boca, el crec-crec dels tendrums, i no suportava l’olor de la carn quan es coïa, pudor de cadàver a la planxa. En canvi, enfonsar la ma freda sobre un tros de carn crua o el lliscar del ganivet tallant filets tots iguals li causava un inexplicable i cert  plaer, mentre la dotava d’una estranya valentia i poder.

Aquest Sant Jordi s’han trobat. A la plaça seu l’àvia, ara acompanyada d’un bastó, als cafès hi ha els homes que fa quinze anys van empènyer a la desgràcia amb els seus insults i pedres. Alguns són grassos, d’altres atlètics ciclistes, uns van mudats, altres tenen fills que s’enfilen disfressats i tots queden muts en veure un funambulista famós que no té ritme fer acrobàcies sobre una corda al bell mig de la plaça acompanyat al piano per una noia disfressada de drac i un noi que balla com un àngel.

L’àvia somriu,  les criatures aplaudeixen embogides mentre els seus pares es miren els peus.