La Caterina es va mirar les ungles tot obrint molt les mans i separant els dits, va fer una ganyota de fàstic seguida d’ un moviment lleu de cap i un somriure. Estaven marrons. Li agradava passar l’estona al jardí, arrencava herbotes, plantava llavors de flors que comprava una mica perquè sí i sense escoltar massa quan era temps de plantar això o allò. Odiava els guants i sovint gratava la terra humida amb les ungles, com un animaló. Ho feia per pur plaer.

No feia gaire havia anat a viure a aquella casa vella, l’havia triada només pel jardí, per trepitjar terra, per plantar-hi flors, algun arbre i en un racó tenir-hi un hort. De primeres, en una cantonada,  hi va enterrar unes  llavors de lilà, com el que tenien a casa quan era menuda. Mirava absorta el lloc on havia dipositat les llavors i ja l’hi veia, amb un banquet a sota i un ombra prou agraïda.

Va fer servir un petit rasclet per fer el primer sot, després va rascar amb les mans, com si fossin pales. Volia plantar lliris, n’era l’època i la terra era bona pel seu cultiu, potser feia cementiri, però vés, donava pau. I mentre pensava en el simbolisme del lliri va notar alguna cosa petita entre els dits, s’ho va mirar, netejar, es va posar les ulleres: Coi, una dent. Semblava la dent d’una persona, però devia ser d’algun animal, o potser si que algú va perdre alguna dent allà. La va tornar a enfonsar a la terra humida.

Aquell mateix vespre, a la cuina, mentre feia una truita de carxofes, li va caure el girapeix rere un armari. No era un armari fixe de cuina, era una espècie de moble auxiliar arraconat. El va apartar amb facilitat i en abocar-se a collir l’estri, va veure unes lletres escrites darrera l’armariet: “En Jonàs s’ha casat amb n’Aurèlia i a mi el cor em fa mal”. La Caterina va apujar una cella, que intrigant, qui sap quants anys feia que algú havia escrit allò allà. Va aprofitar per escombrar i saludar a una panerola de la mida d’un ratolí que li va aixecar l’aleta i va tornar a col·locar l’armari.

Des que havia arribat aquella casa dormia molt però també somniava estrany i real, apareixien imatges de gent que no coneixia, que es passejaven amb gest greu pel rebedor, s’asseien a la cuina i voltaven pel jardí aixafant-li les plantes. Una cosa inquietant de la seva nova llar eren els corrents d’aire lleu que de cop es giraven mentre jeia el sofà. La Caterina no hi feia massa càbala a tot plegat, perquè vés, les cases velles ja se sap, porten motxilla.

Malgrat tot, cada dia que passava succeïen fets més difícils d’explicar. El dia que es va decidir a plantar els geranis a la jardinera del costat de la tanca de ponent, tot removent la terra li va sortir una medalla. Una cosa espantosa en forma de cor i amb una foto d’una parella que no somreia, potser tan enamorats no estaven.

Un dilluns, tornant de les seves classes d’esgrima, només obrir la porta, va sentir grinyolar un sunyer i uns gemecs. Semblava que alguna parella havia trobat romàntica aquella casa. La Caterina va pensar una estona, quieta com un estaquirot, entre sorpresa i una mica divertida. Potser havia deixat les claus a algú i ara no ho recordava, de vegades era molt despistada. Va pujar l’escala molt a poc a poc, la porta de l’habitació era oberta. Ella, la que gemegava, era multiorgàsmica, quina sort, va pensar la Caterina. Va treure el cap i…ahà, ningú, ni el llit desfet, res.

I va resultar el que tots sospiteu, que els fantasmes també follen i, per postres, a casa de la Caterina.

La Caterina no es una persona espantadissa, i amb temes paranormals és més de fer veure que no s’adona de res i anar fent. Es clar que hi ha coses que posen neguitós, aquesta mania dels esperits o el que siguin, de voler-te dir coses enigmàtiques, quina tocada d’ous. La Caterina buscava una vida tranquil·la, cultivant floretes, teixint vestits de núvia amb ganxet i escrivint epitafis per encàrrec. Tot d’una es trobava a una casa vella amb esperits turmentats i folladors amb missatges ocults. Es va fer la desmenjada fins que un matí la cosa va passar de taca d’oli. En llevar-se va anar al bany i, encara amb els ulls enlleganyats, va veure una cosa daurada al fons de la tassa del WC.

Una aliança d’home.

La Caterina estava farta, va agafar una caixa de sabates i a dins i va fotre l’aliança i la medalla. Va decidir que tot el que anés trobant ho posaria a la capseta i després ho llençaria a la bassa. Qui dia passa any empeny i va anar fent sense parar massa l’atenció en res. Un dia va trobar una arracada, un altra una agulla de pit i un  altre dia un barret de senyor al penjador del rebedor. Un dilluns al migdia tot fent uns ous ferrats va sentir que algú tocava al piano de la sala la marxa nupcial de Lohegrin, s’hi va acostar i va veure la capseta damunt el piano, va obrir la tapa i era plena d’objectes que ella no hi havia posat. Un passaport d’un tal Jonàs, un llibre de família on algú havia esborrat  el nom de la dona i n’hi havia escrit un altre a sobre amb molt poca traça: Jonàs i Astrid posava. Fotos de color sípia d’una parella inexpressiva, d’altres amb amics i una de l’home de la parella amb dues dones, que per la semblança, devien ser germanes, darrere hi havia escrit “Astrid, Jonàs i Aurèlia, agost de 1943”

La Caterina va considerar que ja n’hi havia prou de tot allò i via pàgines grogues va contactar amb un expert en fenòmens paranormals. Per telèfon va poder parlar amb algú de veu gruixuda, semblava un home de mitjana edat, es deia Prudenci Pessarodona. Van quedar a casa de la Caterina per examinar les proves i contactar amb els fantasmes que tant la molestaven.

I una tarda xafogosa de dijous en Prudenci va trucar al timbre de campaneta del jardí. Des de la finestra la Caterina va poder observar un home de pell fosca, alt i atlètic vestit amb pantaló texà arrapat a la pell i samarreta vermella estreta, com un nen que ha crescut de cop i la roba li ha quedat petita o com un policia dels anys 70 de pel.li americana. A la ma, en lloc d’un mòbil hi portava un rellotge despertador de plàstic blau cel. Venia en companyia d’un gos petener i escarransit de pelatge negre brillant, que bordava amb una veu aguda força molesta.

La Caterina havia preparat cafè i pastissets de canyella, tal com feien els amfitrions de les novel·les sueques que llegia. El Prudenci somreia tota l’estona, va dir que els amics li deien Starsky i el seu gos es deia Hutch, i va afegir que era un crack caçant esperits i ànimes errants.

Van berenar, la Caterina el va posar al corrent de totes les vicissituds i li va mostrar la capsa. En Hutch ho va ensumar de manera obsessiva durant una bona estona, de cop es va tornar boig, bordant i ensenyant les dents petites i punxegudes de manera amenaçadora. L’Starsky mirava compulsivament l’hora al despertador que estrenyia amb la ma. De tant en tant, l’alarma sonava.

L’Starsky va demanar a al Caterina que anés a fer un vol, que allà pintaven bastos. Ella va aprofitar per anar-se a pedicura que era una cosa que tenia pendent.

Cap a les 8 del vespre i amb les ungles dels peus blaves va fer cap en direcció a casa. En arribar es va trobar el jardí fet un nyap. La terra aixecada, les plantes arrencades, lliris arreu i tot ple d’ossos.

L’Starsky li va explicar. No era res més que una simple història d’amor i venjança. L’Astrid i l’Aurèlia eren germanes. L’Astrid i en Jonàs s’havien estimat tota la vida, però l’Aurèlia també havia posat els ulls sobre en Jonàs i com era mala pècora, el va embruixar i una nit de fosques es va fer passar per l’Astrid i folleteo per aquí i per allà va dir que estava prenyada i, oh, oh, als anys 40 tot allò era molt pecat i t’havies de casar.

Mentre, l’Astrid i en Jonàs van idear un plan per marxar a les Amèriques però, oh, destí fatal, la mala puta de l’Aurèlia els va pillar quan estaven a punt de marxar i els va matar a cops de pala i de rasclet. Els va enterrar al jardí i avui pau i demà glòria.

L’Aurèlia va fer veure que l’havien abandonat, es va quedar la pasta i va marxar a viure a Bali. Però els enamorats havien quedat atrapats al llim. Per sort, ell i en Hutch ho havien arreglat. Els dos esperits inquiets i enamorats per poder restar en pau exigien: Un epitafi i l’Astrid insistia que volia un vestit de núvia de ganxet sí o sí o no deixaria de donar pel sal. El volia llarg i una mica més gran que si fos la Caterina, que era un tap de bassa.

La Caterina es va passar dos dies amb les seves nits fent ganxet i va teixir un preciós vestit de núvia. Estava molt cansada i tenia mal de cap, però es va seure al despatxet i es va posar a escriure:

“Per L’Astrid i en Jonàs que s’han estimat fins al més enllà. Aurèlia, que et bombin”

El Prudenci- Starsky li va proposar que per 100€ més s’emportava els ossos del jardí. A la Caterina l’extra de 100€ li va semblar raonable, no tenia costum de posar ossos al caldo, de tota manera els hi havia agafat carinyo, als morts enamorats, s’entén, i desfer-se de les seves restes de manera tan dràstica era lleig. Així que va demanar al seu expert que li pagaria els 100€ si feia un forat al jardí. El Hutch amb aquelles potetes curtes i escarransides va cavar una fossa grossa com una piscina. Van enterrar tota l’ossada, el vestit de núvia i els objectes que havia anat trobant i ho van tapar i aplanar. A sobre hi va plantar lliris i en un racó de la paret va posar una plaqueta petita amb l’epitafi que els hi havia escrit.

Ara la Caterina viu feliç i tranquil·la a casa seva, els lliris agafen bé a la terra i el lilà ja fa un metre i mig d’alçada.